Radboud d'Utrecht

Qui va ser

San Radbodo de Utrecht Bisbe

Festa:

29 de novembre

† Deventer, Holanda, 29 de novembre de 917

Martirologio Romano: A Deventer a Frísia, en l'actual Holanda, traslazione de sant Radbodo, bisbe de Utrecht, que, dotto i prudent pastor, va morir mentre era en visita entre els pagesos.

Descendent de noble stirpe franca per part de pare i d'igualment noble prosapia frisó per part de mare, Radbodo va néixer a Namur al voltant del 850. Va estudiar en un primer moment en el col·legi annex a la catedral de Colònia, on era arquebisbe Guntero, el seu oncle matern, així doncs, després de la deposició d'aquests, l'octubre de 862, per la part tinguda en la qüestió del divorci de Lotario II de Theotberga, Radbodo va ser enviat al col·legi de cort de Carles el Calb, «no palatins honoris avidus», com declara el seu biògraf, però per seguir-vos els estudis filosòfics, que aleshores hi florien sota la sapient direcció de Marinone. Quivi Radbodo es va assenyalar ben aviat pels grans progressos fets no només en l'estudi, però sobretot en la virtut, aconseguint de tal manera a captivar-se l'estimació general.

Mònaco a trenta anys, va tenir a mestre el famós abat Ugo, sota que la seva guia va poder corroborar els seus dots morals i intel·lectuals, que li van valer, a la mort de Ogebaldo sobre la fi del 899, l'elecció a bisbe de Utrecht, de què fa menció ell mateix en una breu crònica d'ell compilada sota l'any 900: «Ego peccator Radbodus inter famulos sanctae Traiectensis ecclesiae conscribi meruiatque, o utinam, cum eisdem aeternae vitae consortium megera adipisci». Triats a models sants Bonifaci i sant Willibrordo, els seus predecessors, Radbodo va emprendre la seva activitat pastoral amb gran entusiasme, demostrant òptimes qualitats de govern. A fi d'eliminar els darrers rastres de l'antic paganisme frisó, va viatjar contínuament per la seva diòcesi, que va saber per altra banda administrar amb veritable perizia i amb summa prudència, encarregant-se a més de garantir-ne l'estabilitat i l'eficiència de les rendite, a través de la confirmació deU’immunitat de què gaudien, acordada, efectivament, del rei Corrado I el 9 de juliol de 914.

La intensa activitat episcopal, a què va esperar sempre amb conscient zelo de pastor i de pare, no va impedir en canvi a Radbodo de conrear els seus estudis preferits i d'abandonar-se a la seva vena poètica, de què hi resta vàlida testimoni en la sigui tanmateix no abundant producció literària, i que comprèn algunes homilies sobre sant Switberto, santa Amalberga i sant Lebuino, un panegíric de sant Willibrordo i un altre de sant Bonifaci, una oficina litúrgica per la festa de sant Martí, cap al qual havia nodrit sempre una especial devoció (ell mateix després en va recitar algun pas sobre el llit de mortes), un Carmen allegoricum de sancto Switberto, un poemetto de virtutibus beats Lebuini, i alguns epigrammi, a més un Sermo de sancto Servatio i una Vita Bonifatii.

Després d'una vida exemplar, Radbodo va morir el 29 de novembre de 917 a Deventer, on havia estat obligat a viure habitualment a causa de la pressió normanda que li va impedir d'ocupar la seva seu de Utrecht, en què tanmateix ell «cordes iugiter inhabitavit». Tan gran va ser el record de bondat i de santedat d'ell deixat entre els seus fidels, que el successor Balderico no va hesitar a exposar les seves relíquies a la veneració popular i a inscriure el seu nom en les litanie i en el Cànon de la Messa. El culte de sant Radbodo va restar en canvi limitat a la diòcesi de Utrecht, on dues festes eren celebrades en el seu honor, una el 29 de novembre, dia aniversari de la mort, i l'altra el 25 de juny, aniversari de la traslazione.

Sota la invocació d'aquest sant va ser instituïda el 1905 la Societat de sant Radbodo, fundadora el 1923 de la Universitat catòlica de Nimega (Holanda), de què l'antic bisbe de Utrecht ha estat declarat alt protector i prop de la qual descansen actualment les seves relíquies.

Autor: Niccolò Del Rei

Font:

Font: santiebeati.it