Qui va ser
Schönstatt, Alemanya, 4 de febrer de 1826 – Niederweningern, Alemanya, 25 de març de 1906 Mare Maria Rosa Flesch, al segle Margaretha, després d'una joventut transcorreguda en la més extrema pobresa es va donar a la caritat cap als malalts, els ancians i els orfes. Juntament amb un grup de companyes, va fundar l'Institut de les Monges Franciscanes de Santa Maria dels Angeli, o Franciscanes de Waldbreitbach. Acabat el seu servei com a Mare General, va ser injustament exiliada en una casa filial de l'Institut, però va suportar pacientment les proves a qui va ser sotmesa. Va morir a 80 anys el 25 de març de 1906. Ha estat beatificada a Treviri el 4 de maig de 2008, per decret de papa Benet XVI. Les seves restes mortals descansen prop de la Casa Mare de l'Institut a Waldbreitbach.
Primogènita de Georg Fleisch i Agnes Breitbach, va néixer a Schönstatt, prop de Coblenza a Alemanya (el mateix lloc on hauria sorgit el Moviment Apostòlic de Schoenstatt a obra del Servidor de Déu Joseph Kentenich), el 4 de febrer de 1826. A aquella època el pare treballava prop del frantoio de l'antic monestir agostiniano, però després del naixement d'altres dues filles, Marianna i Cristina, va haver de buscar una activitat més profitosa i la va trobar a Urbach, prop de Unkel: va ser només el primer de nombrosos trasllades, fins a aquell definitiu, a Niederbraitbach, en la vall del torrent Focken. El 1832 la família va ser colpejada per la mort de la mare. El senyor Fleisch es risposò amb Helena Richarz, vídua amb un fill. Margaretha, com les seves germanes, va sofrir molt pel tractament que patia de part la seva, però es va posar completament a disposició dels seus familiars. A més d'en el pare, trobava respatller en la fe, que madurava cada dia de més mitjançant la frequentazione de la seva parròquia. Cap als set anys, es va acudir per primera vegada d'un quadre que representava sant Francesc de Assisi en el moment de rebre les Stimmate: de llavors ençà va agafar a conrear una sincera devoció cap a d'ell. A catorze anys, va ser admesa a la Primera Comunió. Va transcórrer tot el vespre següent a la seva primera trobada amb Jesús en pregària davant del Tabernacle i, de llavors ençà, va participar diàriament en la Messa, rebent el Eucaristia. A la mort del pare, el 2 d'abril de 1845, la família (que comptava altres tres fills del segon matrimoni) va ser llençada en la misèria més negra. Margaretha, ja sedicenne, no es va desanimar: es va posar a treballar com sarta i recol·lectora d'herbes medicinals. Va rebre també de les bones propostes de matrimoni, però les va rebutjar totes: de la més tenera edat, efectivament, havia expressat el propòsit de restar verge. Amb els guanys del seu dur treball, el 1851 va poder adquirir el molí on des de fa temps vivia amb els seus familiars. Donat que els seus germans eren ja en grau de mantenir-se sols, va poder dedicar-se completament als pobres, als ancians i als orfes. El dia de Ognissanti d'aquell any, juntament amb la germana Marianna, que sofria d'epilèpsia, es va traslladar prop de l'ermita annexa a una capella dedicada a la Santa Creu. El 1856 va ser assolida per la seva primera companya, Margaretha Bonner i, poc després, d'una altra, Gertrudis Beisel. Juntament amb ells, encara que l'ambient fos mancat de calefacció i comoditat, va continuar la seva obra caritativa, mantenint-se amb lavoretti de cosit i fent col·legi als nens, però les petites habitacions de què disposava no eren més suficients: va començar, així, la construcció d'un nou ambient, sobre el cim de la muntanya situada darrere de la capella. En canvi, les dificultats van continuar: la petita comunitat va haver de cedir la capella i els ambients als Germans Franciscans de la Santa Creu, fundats per fratel Giacomo (al segle Peter) Wirth, vell company de col·legi de Margaretha, que pures la va sostenir i el va encoratjar. El rector de Waldbreitbach, Jakob Gomm, amb què ella tenia relacions des del 1850, va rebutjar la seva perspectiva de fundar una nova institució. En canvi, ajudada per un seu germà, va aconseguir adquirir una casa el 1857, dedicant-ne una ala per albergar els malalts. Va aconseguir tanmateix a obtenir, sense el respatller de la parròquia, una còmoda habitació amb una ala pels malalts. Al final, el 13 de març de 1863 el bisbe de Treviri va aprovar la nova fundació i va admetre Margaretha i companyes a la vestizione religiosa. Amb el nou nom de monja Maria Rosa, va guiar les seves consorelle i va seguir la seva expansió, a partir de la inauguració de les primeres cases filials a la regió del Eifel, en Westfalia. Les religioses no disposaven encara d'un estatut, que hauria arribat el 21 d'octubre de 1869, amb el primer Capítol general. En aquella mateixa circumstància, monja Maria Rosa va ser triada Mare General i l'Institut va rebre el nom de Religioses Franciscanes de Santa Maria dels Angeli; compartia així doncs el intitolazione amb l'església de la Porziuncola de Assisi. La seva dedició a Crist era marcada per una genuïna espiritualitat franciscana, com s'extrapola d'altres seves paraules: «Només en la pobresa m'ha estat promès l'ajuda de Déu, no en l'abundància». La determinació de les monges va venir a la llum durant la guerra francoprussiana del 1870. Més de cinquanta d'aquestes, val a dir sobre la meitat dels membres de l'Institut, es van donar a l'assistència dels ferits. Van morir en dotze, mentre la mateixa Fundadora, ferida al muscle d'un projectil, va rebre una decoració al valor. De la resta, ella era persuadida que «És mitjançant el servei als altres, donat amb amor, que assolim una especial realització i unió amb el nostre Senyor». En canvi, a causa del Kulturkampf, el camp educatiu i d'assistència als orfes va venir precluso a les monges, que van haver de limitar-se a la cura dels malalts. Mare Maria Rosa va ser reelegida per dos mandats consecutius fins al 1878, quan va cedir l'encàrrec a monja Agatha Simons, fins a aquell moment Secretària general. Sense cap motiu raonable, va enviar aquella que l'havia precedit en la filial més llunyana, a Niederwenigern, on les va ser assignada una cel·la sense finestres: era tractada com la darrera
Font: santiebeati.it