Sant Miquel Arcàngel

Qui va ser

>>> Visualitza la Scheda del Grup a qui pertany En el Nou Testament el terme "arcàngel" és atribuït a Michele. Només de seguida va ser estès a Gabriele i Raffaele, els únics tres arcàngels reconeguts per l'Església, que el seu nom és documentat en la Bíblia. San Michele, "qui com Déu?", és cap suprem de l'exèrcit celeste, dels àngels fidels a Déu. Antic patró de la Sinagoga avui és patró de l'Església Universal, que ho ha considerat sempre d'ajuda en la lluita contra les forces del mal.

Patronato: Església Catòlica, Policia, Radiòlegs, Droghieri Etimologia: Michele = qui com Déu?, de l'hebraic Martirologio Romano: Festa dels sants Michele, Gabriele i Raffaele, arcàngels. En el dia de la dedicazione de la basílica dedicada a San Michele antigament edificada a Roma al sisè mill del carrer Salaria, se celebren junts els tres arcàngels, de què la Sagrada Escriptura revela les particulars missions: dia i nit aquests serveixen Déu i, contemplant el seu rostre, ho glorifiquen incessantment. Escolta de RadioVaticana:

El nom de l'arcàngel Miquel, que significa “qui és com Déu ?”, és citat cinc vegades en la Sagrada Escriptura; tres vegades en el llibre de Daniele, una vegada en el llibre de Judes i en l'Apocalipsi de s. Giovanni Evangelista i en totes les cinc vegades ell és considerat “cap suprem de l'exèrcit celeste”, és a dir dels àngels en to de guerra contra el mal, que en l'Apocalipsi és representat per un dragó amb els seus àngels; aquest derrotat en la lluita, va ser scacciato dels cels i precipitat sobre la terra.

En altres escriptures, el dragó és un àngel que havia volgut fer-se gran quant Déu i que Déu va fer scacciare, fent-ho precipitar des de dalt cap al baix, juntament amb els seus àngels que ho seguien. Michele ha estat sempre representat i venerat com l'àngel-guerrer de Déu, revestit d'armadura daurada en perenne lluita contra el Demonio, que continua en el món a escampar el mal i la rebel·lió contra Déu. Ell és considerat de la mateixa manera en l'Església de Crist, que li ha reservat sempre des dels temps antiquíssims, un culte i devoció particular, considerant-ho sempre present en la lluita que es combat i es combatrà fins a la fi del món, contra les forces del mal que operen en el gènere humà. Dante en la seva ‘Divina Comèdia’ posa el demonio (l'àngel Llucifer) en fons a l'infern, conficcato a cap cap avall al centre de la terra, que s'havia retirat al seu caure, provocant el gran cràter de l'infern dantesc. Després de l'afirmació del cristianisme, el culte per sant Miquel, que ja en el món pagà equivalia a una divinitat, va tenir a Orient una difusió enorme, en són testimoni les innumerables esglésies, santuaris, monestirs a ell dedicats; en el segle IX només a Constantinoble, capital del món bizantí, es comptaven ben 15 entre santuaris i monestirs; més altres 15 en els sobborghi. Tot l'Orient era costellato de famosos santuaris, a què es portaven milers de pelegrins de cada regió del vast imperi bizantí i com hi havia tants llocs de culte, tan també la seva celebració passava en tants dies diversos del calendari. Fins i tot el gran riu Nil va ser posat sota la seva protecció, es pensi que l'església funerària del Cremlino a Moscou a Rússia, és dedicada a S. Michele. Per dir-la en breu no hi ha Hagut oriental i nord africà, que no posseeixi objectes, estela, documents, edificis sagrats, que testifiquen la gran veneració pel sant cap militar dels àngels, que en especial en els primers segles de l'Església, li va ser tributada. A Occident es tenen testimonis d'un culte, amb les nombrosíssimes esglésies dedicades a vegades a S. Angelo, a vegades a S. Michele, com pures localitats i monts van ser anomenats Monte Sant Angelo o Monte San Michele, com el cèlebre santuari i monestir a Normandia a França, que el seu culte va ser portat potser dels Celti sobre la costa de Normandia; cert és que aquest es va difondre ràpidament en el món Longobard, en l'Estat Carolingi i en l'Imperi Romano. A Itàlia sano tants els llocs on sorgien capelles, oradors, coves, esglésies, turons i monts tots dedicats a l'arcàngel Miquel, no es pot apuntar-los tots, ens detenim només a dos: Tancia i el Gargano. Sobre el Mont Tancia, en la Sabina, hi havia una cova ja usada per un culte pagà, que vesso el segle VII, va ser dedicada pels Longobards a S. Michele; en breu va ser construït un santuari que va assolir gran fama, paral·lela a la del Mont Gargano, que tanmateix era més antic. La celebració religiosa era al 8 de maig, data practicada després en la Sabina, en el Reatino, en el Ducat Romano i onsevulla fos estesa la influència de la badia benedictina de Farfa, a què els Longobards de Spoleto, havien donat aquell santuari. Però el més cèlebre santuari italià dedicat a S. Michele, és l'a Pulla sobre el Mont Gargano; aquest té una història que comença el 490, quan era papa Gelasio I; la llegenda explica que casualment un cert Elvio Emanuele, senyor del Mont Gargano (Foggia) havia traspaperat el més bonic brau del seu ramat, retrobant-ho dins d'una caverna inaccessible. Veig la impossibilitat de recuperar-ho, va decidir matar-ho amb una fletxa del seu arc; però la fletxa inspiegabilmente en comptes de colpejar el brau, va girar sobre si mateixa colpejant el tirador a un ull. Meravellat i ferit, el signorotto es va portar del seu bisbe s. Lorenzo Maiorano, bisbe de Siponto (actual Manfredonia) i va explicar el fet prodigiós. El presule va convocar tres dies de pregàries i de penitenza; després s. Michele va aparèixer a l'entrada de la cova i va revelar al bisbe: “Jo soc l'arcàngel Miquel i estic sempre a la presència de Déu. La caverna és a mi sagrada, és una meva tria, jo mateix en soc vigilant guardià. Allà on es spalanca la roca, poden ser perdonats els pecats dels homes…El que serà demanat en la pregària, serà complert. Així doncs dedica la cova al culte cristià”. Però el sant bisbe no va donar seguici al prec de l'arcàngel, perquè sobre el mont persistia el culte pagà; dos anys després, n

Font: santiebeati.it