Qui va ser
Tiridate III, rei d'Armènia, va tenir el tron de Dioclecià (294), en va ser caçat per Narsete i el riottenne el 298. Convertit al cristianisme, en va recolzar la difusió a Armènia col·laborant amb San Gregorio el Illuminatore. Va resultar mort en el transcurs d'una rebel·lió.
“Quan, a través de la predicació de sant Gregori, el rei Tiridate III es va convertir, una nova llum albeggiò en la llarga història del poble armeni. El universalità de la fe es va unir de manera inseparable amb la vostra identitat nacional. La fe cristiana es va radicar en mode permanent en aquesta terra, recollida al voltant del mont Ararat, i la paraula de l'Evangeli va influenciar profundament la llengua, la vida familiar, la cultura i l'art del poble armeni”. Amb aquestes breus paraules, en l'homilia tinguda prop de la Catedral de San Gregorio el Illuminatore en Yerevan el 26 de setembre de 2001 en ocasió de la seva visita apostòlica a Armènia, papa Joan Pau II va sintetitzar al millor els orígens del primer estat cristià de la història humana, del qual se celebrava el 1700° aniversari del bateig, ben abans que el cristianisme fos reconegut com pròpia religió de l'imperi romà sota San Teodosi I el Gran, a més deu anys abans de l'edicte de tolerància promulgat per San Constantí I el Gran. Segons una antiquíssima tradició el cristianisme va penetrar a Armènia directament per obra dels apòstols Taddeo i Bartolomeo i per tal motiu encara avui l'Església indígena és definida “apostòlica”. L'imperi romà, en la seva expansió a Orient, havia subjugat també la regió d'Armènia. La conversió d'Armènia, realitzada a les albors del segle IV i tradicionalment col·locada en l'any 301, és narrada per l'historiador Agatangelo en un conte ric de simbolisme. El conte agafa els moviments de la trobada provvidenziale i dramàtic dels dos herois que estan a la base dels esdeveniments: Gregorio, fill del part Anak, criat a Cesarea de Capadòcia, i el rei armeni Tiridate III.
Aquest sobirà a finals del tercer segle, aproximadament el 294, havia reconquerit amb prou feines el tron, aliant-se amb l'emperador Dioclecià, i conformement als usos de l'època va voler homenatjar a la deessa Anahite (Diana), que li havia estat propícia en la difícil empresa. Amb ell van oferir dons tots els cortesans excepte Gregorio que, arribat el seu torn, va rebutjar en quant cristià, explicant al sobirà que un només és el creador del cel i de la terra, el Pare del Senyor Jesús Crist. Aleshores el rei ho va fer torturar per ben vint-i-cinc dies i ho va tancar en la fossa de “Khor Virap” en la fortalesa de Artashat, plena de rèptils verinosos, que el seu sol nom terroritzava els criminals més incalliti. Gregorio hi sobreviu en canvi miraculosament per tretze anys, nodrit per la Providència a través de la mà pietosa d'una vídua. El conte prossegueix després referint les temptatives posades en obra mentrestant de l'emperador Dioclecià per sedurre la santa verge Hripsime, la qual, per sostreure's al perill, va fugir de Roma amb una quarantina de companyes, buscant refugi a Armènia al seguici de la badessa Santa Gayane. La bellesa de la jove va atreure l'atenció del rei Tiridate, que es va enamorar d'ella i va voler fer-la seva. Davant de l'obstinada denegació de Hripsime, el rei es va enfurismar i va fer perir ella i les companyes entre cruels suplicis. Segons la llegenda, en pena de l'horrible delicte Tiridate va ser tramutato en un senglar selvàtic i no va poder ricuperare les semblances humanes, si no quan, ubbidendo a un somni fet per la seva germana Santa Khosrovitoukhd, va alliberar Gregorio del pou.
Obtingut el prodigi de la tornada a semblances humanes per les pregàries del sant, Tiridate va comprendre que el Déu de Gregorio era veritiero i va decidir finalment de convertir-se, juntament amb la seva dona Santa Ashkhen, l'entera família i l'exercito, i d'emprar-se per l'evangelització de l'entera nació. Gregorio i Tiridate van recórrer l'enter país animats de zelo per Crist, destruint els llocs de culte pagans i construint al seu lloc temples cristians. Gregorio va rebre a Cesarea la consagració episcopal, esdevenint així el primer Catholicos de l'Església Armènia, i va ser soprannominato “Illuminatore” per haver portat en do al poble armeni la llum de Crist. Va edificar la catedral metropolitana de Etchmiadzine, va formar un clergat indígena armeni i va evangelitzar Geòrgia, després es va retirar vitalici ermitana fins a la seva mort prop d'una cova sobre el mont Sepouh. Tiridate, per expiar la culpa de la matança de Santa Hripsime, gràcies a la seva immane força va transportar nombrosos massi sobre el mont Ararat per construir una església sobre la seva tomba. Per fi el 324 va caure també ell màrtir, víctima d'una rebel·lió instigada per alguns nobles armenis que no li havien perdonat l'abandó de les divinitats paganes. Després de la seva mort Armènia va conèixer desgraciadament un segle de guerra i d'anarquia. L'Església Armènia ho va venerar de seguida com sant, mentre el Martyrologium Romanum de moment no en reporta la memòria. Segons en canvi l'acreditat Bibliotheca Sanctorum és celebrat al 29 de novembre.
Autor: Fabio Arduino
Font: santiebeati.it