Qui va ser
Trento, segle IV - Trento, any 400 o 405 És un trentí d'origen romà, viscut entre la fi de l'IV i l'inici del segle V, tercer bisbe de Trento. Sobre suggeriment d'Ambrogio, bisbe de Milà, Vigilio confia a tres presbiteris cappadoci - Sisinnio, Martirio i Alexandre - l'evangelització del Anaunia, avui Val de No. Els tres, que havia format personalment, seran després martiritzats. Vigilio envia les relíquies dels tres a Constantinoble i a Milà, on són acollides respectivament per Giovanni Crisostomo i Simpliciano. Una antiga tradició explica que el martiri del bisbe, patró de Trento, s'hagi consumit a cops d'esclop en Val Rendena. (Passar) Patronato: Trento Etimologia: Vigilio = vigilant, del llatí Emblema: Bastone pastoral, Palma, Esclop Martirologio Romano: A Trento, sant Vigilio, bisbe, que, rebudes per santa Ambrogio de Milà les insígnies del seu mandat i una instrucció pastoral, es va emprar per consolidar en el seu territori l'obra d'evangelització i extirpar a fons els residus d'idolatria; es tramanda després que hagi patit el martiri per la fe en Crist, colpejat a mort per rozzi pagans. Escolta de RadioRai:
És un trentí, però d'origen romà, i en els documents ho trobem ja bisbe de Trento. Ha tingut l'encàrrec d'Ambrogio, bisbe de Milà, que a l'època té autoritat sobre tota Itàlia del Nord: de moment del seu nomenament (en el darrer decenni del segle IV) el Papa és Siricio, enèrgic partidari de la primacia romana sobre tota la comunitat cristiana. (En aquella època, efectivament, escrivint al bisbe de Tarragona a Espanya, afirma decidit: "L'apòstol Pere en persona sobreviu en el bisbe de Roma"). Tanmateix deixa que Ambrogio sovrintenda al NordItalia, on l'estructura cristiana és tutt’altre que consolidada. Vigilio, per exemple, és només el tercer bisbe de Trento; i parts importants del seu territori no són evangelitzades encara. Li falta el personal adapto, així que ha de dirigir-se justament a Ambrogio per tenir vàlids missioners. Ambrogio els els troba i els els envia. Són orientals, de Capadòcia (regió de l'actual Turquia), o sigui d'una àrea que està donant a l'entera Església apòstols i mestres. Així arriben a Província de Trento aquests tres orientals: Sisinnio, Martirio i Alexandre el seu germà. El bisbe Vigilio els confia la predicació en el Anaunia, o sigui en el Val de No. I cert els prepara al difícil deure segons el seu personal estil de pastor, enriquit pel coneixement de les poblacions d'assolir. No vol fer-ne dels travolgenti conqueridors, però bastant dels vehicles de la Parola amb la sencera la seva vida, a través de l'exemple, l'amistat i la caritat sense distincions. És molt eficaç la seva paraula, perquè els tres són els soccorritori de tots, els amics de tots, i acullen tots en la casa que s'han construït amb les seves mans. Després de deu anys d'anunci a través de l'exemple, aquí tanmateix una tràgica crisi: una baralla a Sanzeno, entre seguidors dels vells cultes i un cristià que rebutja de venerar Saturn, desencadena una part dels habitants contra els tres missioners, percossi a mort i després cremats. Acudeix Vigilio a recollir quant queda d'ells; en canvi, també davant de la tragèdia, el seu estil no mut. Honrats els màrtirs, ell s'oposa decididament al càstig dels culpables: els perdona i després demana de persona la gràcia per aquests a l'emperador Honori (que a l'època és un noi: en el seu nom governa el general Stilicone). El gest resumeix tota la línia pastoral del bisbe Vigilio: "Guanyar sucumbint", com escriu en una lletra. Ell envia després relíquies dels tres evangelizzatori a Constantinoble, on les acull sant Joan Crisostomo; i a Milà, on a rebre-les hi ha sant Simpliciano, successor d'Ambrogio. En el segle XX, Milà donarà part d'aquelles restes a l'església de Sanzeno. No sabem com hagi mort Vigilio: un tardà conte, que parla de martiri, no convenç els estudiosos. Una llegenda del seu martiri diu que va ser assassinat a zoccolate en Val Rendena; altres versions diuen que la seva lapidació va agafar el carrer d'una zoccolata data-li d'una dona. Les seves restes són custodiats en la catedral de Trento. Autor: Domenico Agasso Fonte:
Font: santiebeati.it