Yves de Chartres

Qui va ser

Sant Ivo de Chartres Bisbe

Festa:

23 de desembre

Beauvais, França, 1040 – Chartres, França, 23 de desembre de 1116

Martirologio Romano: A Chartres a França, sant Ivo, bisbe, que va restablir l'orde dels canònics i molt va operar i va escriure per promoure la concòrdia entre el clergat i el poder civil i pel bé de l'Església.

La vastíssima bibliografia existent sobre la seva persona i sobre el contingut de les seves obres i pensament canònic, fa justificar àmpliament quant va tenir a dir d'ell Jacques-Bénigne Bossuet (1627-1704), bisbe de Meaux, escriptor i summe orador francès, indicant-ho com “el bisbe més sant i més sapient que el seu segle”.

Yves va néixer cap al 1040 prop de Beauvais (Rouen) en un agiata família; els seus pares Ugo de Auteuil i Ilmenberga, li van donar una primera instrucció literària, prosseguida després a París, grandíssim centre cultural ja en aquella època.

Va prosseguir els estudis en teologia en l'abadia de Les Bec a Normandia, on va tenir com a company d'estudis s. Anselmo i per mestre el jurista, després monjo, Lanfranco de Pavia (sec. XI), esdevingut arquebisbe de Canterbury el 1070.

Yves va ser nomenat després canònic de Nesles en Piccardia (regió històrica de la França septentrional) però després d'algun any va ser tornat a trucar a Beauvais de Guido bisbe d'aquella ciutat, el qual li va donar l'encàrrec de la direcció del monestir dels Canonges Regulars de Saint-Quentin, que havia estat amb prou feines fundat, així Yves en va esdevenir la guia del 1078 al 1090 i la fama de la seva saviesa es va difondre en tota la regió.

Tenia aproximadament 50 anys quan el clergat i el poble dels fidels de Chartres, insigne ciutat de França, seu de la grandiosa catedral gòtica, que la seva construcció seria començada realment en aquell segle XII, va designar Yves com el seu bisbe, al lloc del deposat Goffredo acusat de simonia.

Goffredo es va apel·lar a Roma, però el papa Urbano II (1042-1099) li va donar torçat, confirmant el investitura de Yves; també el rei de França Felip I (1052-1108), com a privilegi d'aquells temps, li va lliurar la pastoral.

Però quan va ser demanat a l'arquebisbe de Sens, Richer seu metropolita de consagrar-ho, aquests es va rebutjar no havent estat consultat en el procés romà contra Goffredo.

A aquest punt Yves va decidir anar directament del papa, que tanmateix havia hagut de deixar Roma per refugiar-se a Càpua, havent de defugir a la soldataglia de l'emperador d'Alemanya Enric IV (1050-1106) compromès en la lluita per les investiture, ja contra el papa s. Gregori VII (1073-1085) el seu predecessor; i va ser a Càpua que a finals del 1090, papa Urbano II ho va consagrar bisbe de Chartres.

Els primers anys del seu episcopat van ser distingits pel xoc amb el rei francès Felip I, el qual havia contret un matrimoni adulterí amb Bertranda de Montfort; el bisbe es va oposar suscitant la ira del rei que ho va fer posar en presó per molts mesos. Però després del seu alliberament Yves va reprendre les seves protestes, sigui contra el rei, sigui contra els bisbes que li eren favorables, recorrent fins i tot a Roma, perquè no fossin triats en seus episcopals, els partisans del sobirà, que va ser excomunicat el 1095, any en què el papa Urbano II va venir a França al Concili de Clermont, on va predicar la primera croada; a tal assise era present també Yves, com també al del 1100 a Poitiers.

El sant bisbe va continuar la lluita contra el sopruso real, fins que el 1104 Filippo I separat de Bertranda, va ser readmès en la comunitat catòlica del nou papa Pasquale II (1099-1118); encara el 1107 Yves va rebre a Chartres papa Pasquale II que s'havia portat a França.

Sempre defensor de les decisions papals i strenuo protagonista en la lluita entre el papat i l'imperi per les investiture dels bisbes, Yves va haver d'entrar també en conflicte amb el seu Capítol, per les seves idees reformadores, Entès que era en bona part sostingut per Lluís VI el Grosso (succeït el 1108 a Felip I sobre el tron de França), una Butlla papal li va donar raó el 1114.

En la seva obra episcopal primeggiano aproximadament 300 ‘Lletres’ denses de consultes canòniques i teològiques, pràctiques administratives, intervencions en els gruixuts negocis del seu temps, que permeten conèixer el progrés de la reforma gregoriana, actuada mitjançant la competència i del zelo episcopal que ho va distingir.

A més el sant bisbe per intervenir amb eficàcia en les controvèrsies del seu temps, va haver d'apel·lar-se a uns textos canònics i doncs el ‘Va decretar de Burcardo († 1025) bisbe de Worms i cèlebre canonista, que el seu dret canònic va fer text en tota Europa, no era més conforme a les exigències reformadores que Yves propugnava, i tenint present que les ‘col·leccions’ gregorianes (recollides de cànons i normes eclesiàstiques), eren a França recepite com massa romanes, ell va ser obligat a redactar noves normes jurídiques.

Les col·leccions les citem tan sols: La ‘Tripartida’ (1093); el ‘Decretum’ (1094); la ‘Panormia’ (1094-1096), cadascuna d'aquestes obres consta de diversos centenars de fragments (articles, citacions, normes del govern eclesiàstic; només el ‘Decretum’ està compost per 17 llibres i 3760 fragments).

Es coneixen d'ell 24 ‘Sermons’ gairebé tots pronunciats en els Sínodes i Concilis sobre arguments dogmàtics, disciplinari o litúrgics.

Considerat conoscitore profund de la Bíblia i dels textos litúrgics, va professar sempre una gran inclinació a l'ensenyament de l'Església i cada seu escrit o paraula abunda de citacions doctrinals; la difusió de la seva fama va ser notable i ho testifica la cura amb la qual han estat conservats els seus escrits.

Va morir el 23 de desembre de 1116 a Chartres i va ser considerat de seguida un sant, en particular en les diòcesis de Beauvais i Chartres, que li van tributar un culte específic. Papa s. Pius V en va concedir l'Oficina als Canonges Regulars del Laterano el 18 de desembre de 1570.

Autor: Antonio Borrelli

Font: santiebeati.it