Els horrors del setge
Àlef
1 Ah! Com s’ha enfosquit aquell or, un or tan brillant! Com han escampat pedreria sagrada a les raconades dels carrers!
Bet
2 Als fills més nobles de Sió, valuosos com l’or depurat, els tenen per vasos d’argila modelats pel terrisser.
Guímel
3 Fins i tot els xacals alleten i crien els seus cadells. Però el meu poble és una mare sense cor, com els estruços del desert.
Dàlet
4 Als nadons, de tanta set, se’ls encasta la llengua al paladar; els infants reclamen pa, però ningú no els en llesca.
He
5 Els qui assaborien plats exquisits, van sense esma per les places, els qui s’asseien en coixins escarlates s’ajauen pels femers.
Vau
6 La culpa del meu poble és més gran que el pecat de Sodoma, la ciutat destruïda en un moment i no pas per cap mà d’home.
Zain
7 Els seus nobles anaven com la neu, més blancs i més pulcres que la llet; els seus ossos eren forts com el corall, les seves venes, blaves com safir.
Het
8 Ara, però, van més negres que el sutge: ni els reconeixen quan caminen pel carrer. Se’ls encasta la pell als ossos, resseca com un tronc.
Tet
9 Més val morir per l’espasa que ser víctima de la fam; els uns defalleixen traspassats, els altres, per manca d’aliment.
Iod
10 Mans de mares amoroses couen els seus propis fills: és el seu darrer aliment mentre la ciutat s’esvaneix.
Caf
11 L’enuig del Senyor és complet, ha abocat el seu furor. Ha calat foc a Sió, l’ha consumida de soca-rel.
Làmed
12 Ni els reis de la terra ni els seus habitants no podien mai creure que l’enemic entraria per les portes de Jerusalem.
Mem
13 Hi ha entrat pels pecats dels profetes i pels crims dels sacerdots, que havien escampat per dintre d’ella la sang dels justos.
Nun
14 Van encegats pels camins, tacats de sang. I ningú no pot tocar els seus vestits.
Sàmec
15 Criden: «Aparteu-vos, som impurs! Fora, fora, no ens toqueu!» Fugen errants, i els altres pobles diuen: «Que ningú no els aculli!»
Pe
16 El Senyor mateix els ha dispersat, no se’ls tornarà a mirar. Ningú no respecta els sacerdots ni té compassió dels ancians.
Ain
17 Els nostres ulls s’han cansat d’esperar una ajuda, però era un miratge: havíem posat l’esperança en pobles que no salven.
Sade
18 Ens espien els passos talment uns caçadors, no ens deixen sortir pels camins. La nostra fi s’acosta. El temps s’acaba. Ha arribat la nostra fi.
Cof
19 Els perseguidors van més de pressa que no volen les àguiles pel cel. Per les muntanyes ens encalcen i ja ens esperen al desert.
Reix
20 L’ungit del Senyor, que era la nostra vida, ha estat capturat en les seves trampes. D’ell havíem dit: «A la seva ombra viurem enmig dels pobles.»
Xin
21 Ara saltes d’alegria, oh poble d’Edom, que vius a la terra d’Us! Però també a tu t’arribarà la teva copa i, embriagat, et despullaràs.
Tau
22 Ciutat de Sió, has expiat la teva culpa, mai més no seràs deportada. Però el Senyor passarà comptes amb tu, Edom, posarà al descobert els teus pecats.