Títol
1Presagi revelat al profeta Habacuc.
El profeta demana ajuda al Senyor
2Fins quan, Senyor, cridaré auxili i no m’escoltaràs, clamaré contra el violent i no em salvaràs? 3Per què em fas veure tanta injustícia? Per què et mires de lluny l’opressió, mentre jo he de presenciar destruccions i violències? Pertot esclaten processos i baralles. 4Les lleis no són respectades i la justícia no surt vencedora. El culpable fa condemnar l’innocent: les sentències es falsegen.
Resposta del Senyor: invasió dels caldeus
5«Mireu les nacions, fixeu-vos-hi i quedareu esbalaïts. Ara, en el vostre temps, faig una obra que, si us la conten, no la creureu. 6Jo, el Senyor, he posat en peu de guerra els caldeus, poble impetuós i sense entranyes, que recorre el món d’un cap a l’altre per ocupar territoris que no són seus. 7És gent ferotge i temible, que s’arroga el dret i el predomini. 8Els seus cavalls són més ràpids que els lleopards, més llestos que els llops al capvespre. Els seus cavallers ja cavalquen, arriben de lluny galopant, volen com l’àguila que s’afua damunt la presa. 9Tots venen per rampinyar, pensant què s’enduran a l’orient; apleguen captius com grans de sorra. 10Es riuen dels reis, es burlen dels qui governen; es mofen de qualsevol fortalesa: aixequen terraplens i la prenen. 11Llavors es tornen insolents fora mida, culpables de tenir per déu la seva força.»
Nova súplica del profeta al Senyor
12Senyor, tu ets des de sempre el meu Déu sant: no morirem! ¿Els has escollit, Senyor, per condemnar-nos? ¿Tu, la Roca, els has fet forts per castigar-nos? 13Tens els ulls massa purs perquè suportin el mal, no poden tolerar tanta opressió. Doncs, per què et mires de lluny aquests malvats? Per què calles, mentre engoleixen homes millors que no pas ells? 14Per què tractes els homes com peixos del mar, com bestioles que pul·lulen sense amo? 15Ells els pesquen amb l’ham i amb els filats, els arrepleguen amb les seves xarxes. Després ho celebren amb gran alegria: 16ofereixen sacrificis als filats i cremen ofrenes en honor de les xarxes que els proveeixen de bons menjars, d’un aliment saborós. 17¿Continuaran buidant els seus filats i assassinant pobles sense gens de pietat?
1Em quedo dret en el meu lloc de sentinella, estic a l’aguait a la meva talaia, per veure què em respondrà el Senyor i què li puc respondre jo sobre la meva queixa.
Resposta del Senyor: el just i l’opressor
2El Senyor m’ha respost així: «Escriu el que jo et revelo, grava-ho sobre unes tauletes perquè es pugui llegir sense entrebancs. 3No és encara el moment que es compleixi, però vola cap al terme i no fallarà. Espera-ho, si és que triga; segur que vindrà sense retard. 4Aquell poble s’enorgulleix però fracassarà, mentre que el just viurà per la seva fidelitat. 5Encara que presumeixen de ser uns traïdors, no es mantindran aquests homes orgullosos. Obren la gola com l’obre el país dels morts, i, com la mort, no diuen mai prou. Arrepleguen totes les nacions, sotmeten tots els pobles. 6Però tots els pobles els dedicaran una cançó, amb burles i sàtires. Diran:
La cançó de les cinc amenaces
6»“Ai dels qui acumulen béns que no són seus i s’enriqueixen amb penyores dels altres! Fins quan obrareu així? 7S’alçaran de sobte els vostres creditors, es desvetllaran per sacsejar-vos, i us convertireu en el seu botí. 8Vosaltres espoliàveu moltes nacions, però ara us espoliaran tots els altres pobles com a assassins i tirans de la terra, de les ciutats i dels seus habitants. 9»Ai dels qui s’omplen la casa del producte d’estafes i posen el niu a les altures per esquivar l’urpa de l’infortuni! 10Heu planejat la vergonya de casa vostra: destruint tants pobles, atempteu contra la vostra vida. 11Cridaran les pedres de les parets, i les bigues respondran des dels sostres. 12»Ai dels qui edifiquen amb sang una ciutat i la fonamenten sobre la injustícia! 13¿No és, tot això, obra del Senyor de l’univers? El treball dels pobles ha acabat al foc: les nacions s’han cansat en va. 14El país s’omplirà del coneixement de la glòria del Senyor, com l’aigua inunda la conca del mar. 15»Ai dels qui fan beure als seus companys barreges fortes fins a embriagar-los per veure’ls despullats! 16Us heu cobert d’infàmia i no de glòria: beveu també vosaltres fins que ensenyeu el prepuci! El Senyor us passarà la copa, i la infàmia cobrirà la vostra glòria. 17Us caurà al damunt la violència que el Líban ha sofert: els animals que en van fugir, ara us esclafaran com a assassins i tirans de la terra, de les ciutats i dels seus habitants. 18»De què serveix una estàtua que un escultor ha modelat? O una imatge de fosa que respon amb mentides? Com pot confiar un escultor en la seva escultura fins a fabricar-se uns ídols muts? 19»Ai dels qui diuen a una fusta: ‘Desperta’t!’, i a la pedra muda: ‘Desvetlla’t!’ Què us poden respondre, aquests ídols? Van coberts d’or i de plata, però a dins no tenen cap alè de vida. 20En canvi, el Senyor viu en el seu temple sant. Que calli davant d’ell tota la terra.”»
Salm
1Pregària del profeta Habacuc. A la tonada de «Xiguionot». 2Senyor, he sentit a dir el que havies fet: m’esglaia, Senyor, la teva obra. Manifesta-la en el nostre temps, en el nostre temps fes-la conèixer. I si arribes a enutjar-te, no t’oblidis de tenir misericòrdia. 3Des de Teman s’acosta Déu, el Sant arriba de la muntanya de Paran. Pausa La seva glòria cobreix el cel i la seva majestat omple la terra. 4La seva resplendor és com el sol, dos raigs li surten de la mà: allà s’amaga el seu poder. 5La pesta camina al seu davant i la febre li segueix les petjades. 6S’atura i pren mides a la terra, mira, i les nacions s’estremeixen. Les muntanyes perpètues s’esmicolen, s’enfonsen els turons antics, els camins eterns per on passava. 7He vist esfondrar-se els campaments de Cuixan i estremir-se les tendes del país de Madian. 8¿És contra les aigües, Senyor, contra les aigües abismals, que tu t’indignes? ¿És contra el mar que s’encén el teu enuig, quan avances amb els teus cavalls, amb els teus carros victoriosos? 9Treus el teu arc de la funda, amb la paraula conjures els dards. Pausa La terra escup les aigües abismals. 10En veure’t, les muntanyes s’estremeixen, un diluvi inunda la terra, bramulen els oceans i alcen onades fins al cel. 11El sol i la lluna s’han quedat al seu palau; per tota llum, volen les teves fletxes, llampegueja l’esclat de la teva llança. 12Indignat, trepitges la terra i trilles, ple d’enuig, les nacions. 13Has sortit per salvar el teu poble, per dur la salvació al teu Ungit. Has esclafat el governant del casal injust, n’has descalçat del tot els fonaments. Pausa 14Has traspassat amb els seus mateixos dards els caps dels seus comandants quan es llançaven, com l’huracà, per dispersar-nos, segurs que, en secret, engolirien l’indefens. 15Has fet galopar els teus cavalls per dins el mar: s’han agitat les aigües de l’oceà. 16Quan ho sento, se’m remouen les entranyes, quan se’n parla, els llavis em tremolen; l’esgarrifança em penetra dins els ossos, vacil·len els meus passos. Em quedo esperant el dia del desastre, que caurà sobre el poble que ens mou guerra. 17Cert que la figuera no fa fruit ni tindrem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou a les estables. 18Però jo celebraré el Senyor, feliç de veure que Déu em salva. 19El Senyor Déu és la meva força, fa els meus peus lleugers com els dels cérvols i m’encamina, invencible, cap als cims.