Job

Pròleg (1-2)

Presentació de Job

¹Hi havia un home a la terra d’Us que es deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del mal. ²Tenia set fills i tres filles. ³Posseïa set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que treballava per a ell. Era l’home més poderós de les terres d’orient. ⁴Cada un dels fills organitzava festes amb els seus germans per torn a casa seva, i convidava també les tres germanes a menjar i beure amb ells. ⁵Acabades les festes, Job els feia venir perquè es purifiquessin, i de bon matí oferia un holocaust per cada un d’ells, ja que pensava: «Potser els meus fills, sense adonar-se’n, han pecat i han ofès Déu en el seu cor.» Job ho feia així cada vegada.

Primera prova

⁶Un dia es va reunir la cort celestial a la presència del Senyor. Entre ells també hi va anar l’Acusador. ⁷El Senyor li preguntà: —I tu, d’on vens? Ell respongué: —De fer voltes per la terra i recórrer-la. ⁸El Senyor li va dir: —¿T’has fixat en el meu servent Job? No hi ha cap home com ell en tota la terra: és íntegre i recte, em reverencia i s’aparta del mal. ⁹L’Acusador va contestar: —¿És que Job reverencia Déu de franc? ¹⁰¿No és cert que l’has envoltat d’un clos per protegir-lo, a ell, la seva família i tots els seus béns? Tu l’has beneït en tot el que ha emprès, i els seus ramats es multipliquen sobre la terra. ¹¹Però, només que aixequis la mà i toquis els seus béns, et juro que et maleirà a la cara! ¹²Llavors el Senyor digué a l’Acusador: —Poso a les teves mans tot el que té, però a ell no el toquis. I l’Acusador es va retirar de la presència del Senyor. ¹³Un dia que els fills i les filles de Job menjaven i bevien a casa del germà gran, ¹⁴es va presentar a casa de Job un missatger amb aquesta notícia: —Mentre els bous llauraven i les someres pasturaven, ¹⁵ens han caigut al damunt uns bandolers de Saba que han mort els mossos i s’han endut el bestiar. Només jo m’he pogut escapar per fer-t’ho saber. ¹⁶Encara parlava, que n’arribà un altre i digué: —Ha caigut foc del cel sobre els ramats i els pastors i els ha deixat carbonitzats. Només jo m’he pogut escapar per fer-t’ho saber. ¹⁷Encara parlava, que n’arribà un altre i digué: —Tres bandes de caldeus s’han llançat sobre els camells i te’ls han robat, després de matar els camellers. Només jo m’he pogut escapar per fer-t’ho saber. ¹⁸Encara parlava, que n’arribà un altre i digué: —Els teus fills i les teves filles menjaven i bevien a casa del germà gran ¹⁹quan, de sobte, una ventada del desert ha envestit la casa per tots quatre cantons. La casa s’ha esfondrat i tots els joves han mort. Només jo m’he pogut escapar per fer-t’ho saber. ²⁰Llavors Job es va aixecar, s’esquinçà el vestit i es va rapar el cap en senyal de dol. Seguidament es prosternà fins a terra ²¹i digué: —Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dona, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom! ²²Enmig de tot això, Job no va pecar dient cap paraula de revolta contra Déu.

Segona prova

¹Un dia es va reunir la cort celestial a la presència del Senyor. Entre ells també hi va anar l’Acusador. ²El Senyor li preguntà: —I tu, d’on vens? Ell respongué: —De fer voltes per la terra i recórrer-la. ³El Senyor li va dir: —¿T’has fixat en el meu servent Job? No hi ha cap home com ell en tota la terra: és íntegre i recte, em reverencia i s’aparta del mal. M’has incitat a arruïnar-lo i no has aconseguit res: encara es manté ferm en la seva integritat. ⁴L’Acusador va contestar: —No és res, això de Job: per salvar la pell, l’home s’ho juga tot. ⁵Però, només que aixequis la mà i toquis la seva persona, et juro que et maleirà a la cara! ⁶Llavors el Senyor digué a l’Acusador: —El poso a les teves mans, però respecta-li la vida. ⁷L’Acusador es va retirar de la presència del Senyor i va afligir Job amb una úlcera maligna que l’afectà de cap a peus. ⁸Job, assegut a la cendra, s’anava gratant amb un tros de terrissa. ⁹La seva dona li deia: —¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d’una vegada! ¹⁰Job li va respondre: —Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals? Enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula.

Els tres amics de Job

¹¹Job tenia tres amics: Elifaz, de Teman, Bildad, de Xúah, i Sofar, de Naamà. Assabentats de les desgràcies de Job, van venir, cada un del seu país, i decidiren de visitar-lo plegats per plànyer-lo i consolar-lo. ¹²Primer se’l miraven de lluny i no el reconeixien. Però després s’esquinçaren els vestits, amb grans plors, i tiraven terra enlaire sobre els seus caps. ¹³Set dies i set nits es van estar al seu costat, asseguts a terra, sense dir ni un mot, perquè veien que el dolor de Job era molt gran.

Diàleg entre Job i els seus amics (3-31)

Primer poema de Job

Que mori el dia que vaig néixer

³Que mori el dia que vaig néixer i la nit que s’adonà que era concebut un home! ⁴Que, des de dalt, Déu oblidi aquell dia; que es torni fosc i no rebi mai més llum! ⁵Que el reclamin la tenebra i la fosca de la mort, que un núvol espès el cobreixi, que el sol, apagant-se, l’espanti! ⁶Que la tenebra s’endugui aquella nit i no entri en el recompte dels dies i mesos de l’any! ⁷Que sigui una nit estèril i no senti crits de goig! ⁸Que els bruixots la maleeixin, ells que desvetllen el monstre Leviatan! ⁹Que, a trenc d’alba, els seus estels es tornin foscos, que esperi la llum en va i no torni mai a veure les parpelles de l’aurora! ¹⁰Nit que no em tancà les portes a la vida, nit que no em privà de veure el sofriment!

Tant de bo fos mort

¹¹Per què no vaig morir en el si matern o no vaig expirar acabat de néixer? ¹²Per què una falda m’acollí i uns pits em van alletar? ¹³Ara jauria tranquil, dormint el son de la mort, ¹⁴igual que els monarques i antics consellers que alçaren tombes en llocs solitaris; ¹⁵igual que els prínceps, carregats d’or, que omplien de plata els seus mausoleus. ¹⁶Seria com l’avortó colgat a terra, com l’infant que mor sense veure la llum. ¹⁷En el país dels morts, els malvats no mouen brega, els extenuats hi troben repòs. ¹⁸També hi descansen, segurs, els captius, sense sentir els crits dels capatassos. ¹⁹Grans i petits, allà tots són iguals, allí l’esclau queda lliure del seu amo.

Val la pena de viure?

²⁰Per què donar la llum al qui sofreix, i la vida a l’amargat? ²¹Esperen en va que la mort arribi, la busquen amb ànsia més que un tresor. ²²Quan troben la seva tomba ho celebren plens de goig. ²³Soc un home que no sap on anar: Déu m’ha acorralat per totes bandes. ²⁴El meu pa pren regust dels meus sospirs i els gemecs del meu dolor brollen com l’aigua. ²⁵M’arriba el que em feia més por, em cau al damunt el que més m’esgarrifa. ²⁶No tinc pau ni assossec, no trobo repòs, m’assalta el neguit.

Primer poema d’Elifaz

¹Llavors Elifaz de Teman va prendre la paraula i digué a Job:

Seguir els propis consells

²Potser estàs massa abatut per a intentar una conversa. Però, qui podria callar? ³Tu has donat consells a molta gent, has envigorit mans decaigudes. ⁴Les teves paraules han sostingut el qui ja queia, has dreçat genolls que es doblegaven. ⁵Ara això et passa a tu, i ja t’enfonses! Cau el cop damunt teu, i has perdut l’esma! ⁶¿Ja no confies en la teva pietat? ¿Ja no et dona esperança el teu bon camí? ⁷Fes memòria, si et plau. Quin innocent s’ha perdut mai? ¿Has vist esfumar-se els justos? ⁸Jo sempre he constatat que els qui llauren perfídia i sembren malícia, després les recullen ells mateixos. ⁹Déu els desfà d’una alenada, d’una bufada desapareixen; ¹⁰rugien tan fort com els lleons, però Déu els trenca les dents; ¹¹moren per falta de presa i es dispersen els seus cadells.

Reconèixer-se un home com els altres

¹²Ha entrat dins meu un oracle, la meva orella n’ha copsat la remor ¹³entre fantasies de visions nocturnes, quan el pes de la son cau sobre els homes. ¹⁴M’agafa un tremolor d’espant, s’estremeixen els meus ossos. ¹⁵Sento un aire fred que em passa a frec de galta, el meu cos s’esborrona. ¹⁶Algú s’atura. No reconec el seu aspecte. Una figura davant els meus ulls! Es fa un gran silenci i escolto una veu: ¹⁷«Un home, ¿pot ser més just que Déu? ¿Pot ser més pur que el seu creador? ¹⁸Adona-te’n: Déu no es fia dels seus propis servents, voldria més seny dels seus àngels. ¹⁹Què serà dels qui habiten un cos que és una casa de fang, dels qui tenen la pols per fonament! Una arna és tan fàcil d’esclafar! ²⁰Al matí són plens de vida i al vespre s’han enrunat. Ja no en fa cas ningú: desapareixen per sempre. ²¹Tu els desfàs les cordes de la tenda i moren sense haver entès res.»

¹Vinga, doncs, presenta el plet! ¿Hi haurà qui te l’accepti? A quin àngel recorreràs? ²Mira, el despit mata el neci, l’enuig fa morir el ximple. ³Jo veig un neci que posa arrels i tot seguit sé la fi de casa seva. ⁴No hi ha ajuda per als seus fills; els tracten injustament en els tribunals i ningú no els defensa. ⁵Qualsevol famolenc se’ls menja la collita, els l’agafa fins i tot d’entre els cards; la maldat els xucla tot el que tenen.

Acceptar la lliçó del Totpoderós

⁶No! La misèria de l’home no surt pas de la terra, la pena no li ve de fora: ⁷se la forja ell mateix, com les guspires salten del foc. ⁸Jo, de tu, m’adreçaria a Déu, posaria a les seves mans la meva causa. ⁹Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar. ¹⁰Dona la pluja a la terra, reparteix l’aigua pels camps. ¹¹Enalteix els humils, posa en lloc segur els afligits. ¹²Desbarata els plans dels astuts i queden reduïts a la impotència. ¹³Atrapa els saberuts en la seva pròpia astúcia, fa relliscar el consell dels tortuosos: ¹⁴de dia ensopeguen enmig de la fosca, van a les palpentes en ple sol, com si fos nit. ¹⁵Però salva el pobre de les astúcies d’ells i de la mà prepotent. ¹⁶Tapa la boca a la injustícia i el dèbil recobra l’esperança. ¹⁷Feliç l’home que Déu corregeix. No rebutgis la lliçó del Totpoderós. ¹⁸Perquè ell, si et fa mal, t’embena les ferides; si et dona un cop, et cura amb la seva mà. ¹⁹Una vegada i una altra et traurà del perill i, finalment, el mal no caurà més damunt teu. ²⁰En temps de fam et rescata de la mort, i en ple combat, del poder de l’espasa. ²¹Et posa a cobert de l’atac de males llengües: no tindràs por quan arribi un desastre. ²²Et burlaràs del saqueig i de la fam, no temeràs els animals feréstecs. ²³Les pedres no faran nosa als teus camps i les bèsties et respectaran les collites. ²⁴Fruiràs de pau a casa teva i, quan vagis a la pleta, no hi mancarà res. ²⁵Veuràs com els teus fills es multipliquen i es propaguen com l’herba dels prats. ²⁶Arribaràs al sepulcre en plena maduresa, com el gra que garberen al temps de la collita. ²⁷Aquest és el fruit de la nostra experiència. Les coses són així: fixa-t’hi i comprova-ho tu mateix!

Segon poema de Job

¹Job va replicar:

Per què parlo així?

²Tant de bo que es poguessin pesar la meva ràbia i el meu infortuni i els posessin plegats a les balances! ³Serien més feixucs que la sorra de la mar. Per això, quan parlo, se m’escanyen les paraules. ⁴Tinc clavades les fletxes del Totpoderós i el meu esperit en xucla el verí. Els terrors de Déu m’encerclen, disposats en ordre de batalla. ⁵¿Brama l’ase vora l’herba tendra? ¿Mugeix el bou davant el seu farratge? ⁶¿Es pot menjar sense sal una vianda? ¿Qui es beuria de gust una clara d’ou? ⁷Jo no vull ni tocar la meva pena, aquest menjar meu repugnant.

No puc aguantar més

⁸Tant de bo que es complís el meu prec i Déu satisfés el meu desig: ⁹que es decidís a esclafar-me, que estengués la mà i em tallés la vida! ¹⁰Seria, si més no, el meu consol, el final del dolor implacable, i jo no hauria renegat de les paraules del Déu sant. ¹¹Quina força em queda per a continuar esperant? Cap on va la meva vida perquè la vulgui allargar? ¹²¿Tinc la força de les roques? ¿Són de bronze els meus braços? ¹³No, no tinc qui m’ajudi, he perdut tota sortida.

No puc confiar en vosaltres

¹⁴El qui és abandonat pel seu proïsme s’aparta del temor del Totpoderós. ¹⁵Els meus germans són traïdors com un torrent, com el llit de les rieres que es desborden. ¹⁶El glaç, fonent-se, les omple fins a dalt, la neu les engrosseix fins que sobreïxen. ¹⁷Però, quan ja no plou, s’estronquen, la secada d’estiu eixuga el seu llit; ¹⁸les marques del seu curs es dispersen, s’endinsen en el desert i s’esborren. ¹⁹Se les miraven les caravanes de Temà, hi confiaven els combois de Saba: ²⁰han avançat, encegats per l’esperança, arriben fins allí i es troben defraudats. ²¹¿No sou també així vosaltres? Veieu el meu desastre i teniu por. ²²¿Us he demanat res? No us he pas dit que fóssiu generosos, ²³que em traguéssiu de la mà de l’opressor o em redimíssiu del poder dels usurers.

Digueu-me on he fallat

²⁴Aclariu-me les coses i callaré. Si he fallat, mostreu-me en què. ²⁵Les paraules justes tenen molta força, però els vostres arguments, què poden demostrar? ²⁶¿Preteneu de criticar les meves paraules? Les paraules del desesperat se les emporta el vent. ²⁷Vosaltres us jugaríeu un orfe, fins i tot us vendríeu un amic. ²⁸I ara, em voleu mirar? ¿És que us menteixo a la cara? ²⁹Retracteu-vos, us ho prego! No feu una injustícia! Retracteu-vos! La meva honradesa encara és al seu lloc. ³⁰¿És que tinc llengua d’escurçó o un paladar insensible al regust de les intrigues?

Estic desfet

¹L’home, a la terra, ¿no treballa de valent? ¿No viu els seus dies sota el jou? ²Es deleix per l’ombra igual que un esclau, espera el seu sou com un jornaler. ³També a mi m’ha tocat de passar el temps inútilment; la paga que rebo són les nits en blanc. ⁴Me’n vaig al llit i ja em ve la pregunta: Quan em llevaré? La nit es fa llarga, el neguit m’omple fins que neix l’albada. ⁵La meva carn, plena de cucs, és una crosta terrosa, la pell se’m clivella i supura. ⁶Els meus dies passen volant, més ràpids que la llançadora, i no em queda gens de fil; se m’ha acabat l’esperança.

Déu meu, parlaré per queixar-me

⁷Recorda, Déu meu, que la meva vida és un buf; els meus ulls no esperen de veure més la felicitat. ⁸Si tu em mires, no em veuràs; posaràs els ulls en mi i no hi seré. ⁹Com un núvol que passa i es desfà, així és qui baixa al país dels morts: ja no en puja! ¹⁰No torna altra vegada a casa seva, no el veuran mai més els seus. ¹¹Però ara jo no vull callar. Amb l’esperit afligit, amb el cor ple d’angoixa, parlaré per queixar-me. ¹²¿És que soc l’Oceà o el Drac de la mar perquè em posis una guàrdia? ¹³Si em dic: «El llit m’alleujarà, el son em donarà ànims», ¹⁴tu m’aterreixes amb somnis, m’esveres amb visions nocturnes. ¹⁵Valdria més que m’escanyessis! M’estimo més la mort que els propis ossos. ¹⁶N’estic tip, no he de viure pas per sempre. Deixa’m tranquil, que els meus dies són un buf. ¹⁷Què és l’home perquè en facis tant de cas i no el perdis mai de vista, ¹⁸vigilant-lo dia rere dia, escorcollant-lo a cada instant? ¹⁹Quan acabaràs d’espiar-me? Quan deixaràs que, almenys, pugui empassar-me la saliva? ²⁰Què et pot fer el meu pecat, espieta dels homes? Per què soc el sac dels cops? En què et resulto una càrrega? ²¹¿No podries suportar el meu pecat, passar per alt la meva falta? Perquè, ara, m’ajauré a la pols, i ja em podràs buscar, que no hi seré.

Primer poema de Bildad

¹Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué a Job:

Déu és just

²Fins quan has de parlar així, amb paraules vehements com la ventada? ³¿És que Déu pot torçar el dret? El Totpoderós, ¿falsejarà la justícia? ⁴Els teus fills van pecar contra ell i per això els posà en mans dels seus propis crims. ⁵Però tu, si cerques Déu, si demanes el favor del Totpoderós, ⁶si ets pur i recte, llavors ell vetllarà per tu i et construirà una llar honorable: ⁷la farà tan gran i esplendorosa que et semblarà petita la primera!

L’experiència dels antics

⁸Pregunta-ho als antics, fes cas del saber dels seus pares, ⁹que nosaltres, nats d’ahir, no tenim experiència; el nostre temps a la terra és tot just com una ombra. ¹⁰Les seves paraules t’instruiran, t’oferiran aquestes reflexions: ¹¹«¿Pot brostar un papir sense aiguamolls? ¿Va creixent un jonc fora de l’aigua? ¹²Tot just ha florit, ja es marceix, s’asseca abans que el cullin, primer que les altres plantes.» ¹³També aquest és el camí dels qui s’obliden de Déu; així s’acaba l’esperança de l’impiu. ¹⁴La seva confiança s’esfondra, s’aguanta en una teranyina: ¹⁵s’hi arrepenja, però li falla; s’hi aferra, però no el sosté. ¹⁶L’arbre frondós plantat a la solana cobreix el jardí amb el seu brancatge, ¹⁷les arrels s’entrellacen amb les roques i exploren els forats de les pedres; ¹⁸però si l’arrenqueu de la terra, ningú no podrà dir que l’hagi vist. ¹⁹Així és també el goig de l’impiu: al lloc on era, altres hi arrelen. ²⁰Déu no rebutja l’home honrat ni enforteix la mà dels malfactors. ²¹Ell t’omplirà encara la boca de rialles, i els llavis, de crits d’alegria. ²²Els qui t’odien quedaran avergonyits, la casa dels impius s’esvairà.

Tercer poema de Job

¹Job va replicar:

Sé que Déu és gran

²Ja sé prou que és així: com pot l’home ser just contra Déu? ³I si volia tenir raó, Déu li faria mil preguntes i ell no en respondria cap ni una. ⁴Déu és savi i poderós. ¿Qui pot plantar-li cara i continuar vivint en pau? ⁵Quan s’indigna, capgira les muntanyes, les canvia de lloc amb el seu enuig. ⁶Fa tremolar la terra i els seus pilars trontollen. ⁷Si li ho mana, el sol no surt, pot tancar amb pany i clau les estrelles. ⁸Ell, tot sol, desplega el cel i camina per les ones de la mar. ⁹Ha fet l’Ossa i Orió, les Plèiades i les Cambres del Sud. ¹⁰Fa coses tan grans que no es poden abastar, no es poden comptar els seus prodigis. ¹¹Passa pel meu costat i no el veig, em passa a frec i no me n’adono. ¹²Si vol prendre alguna cosa, qui li ho pot impedir? Qui gosaria dir-li: Què fas? ¹³Quan Déu s’indigna, ningú no l’atura: ni Rahab i els seus aliats que ara li fan d’escambell!

Contra Déu no hi ha res a fer

¹⁴¿Soc jo qui li he de respondre? ¿Buscaré arguments en contra d’ell? ¹⁵Per més que soc innocent, no puc replicar. ¿He de demanar gràcia al qui em condemna? ¹⁶Si el convoqués i ell ho acceptava, no crec que escoltés el meu clam. ¹⁷Ell, que seu enmig de la tempesta, em llança per terra i m’omple de ferides sense cap motiu. ¹⁸No em deixa ni respirar, i encara em sadolla d’amargor. ¹⁹¿Recorreré a la força? Ell la té tota! ¿El convocaré a judici? Qui el citarà! ²⁰Soc just, i la meva boca em condemna; ell em declara culpable, malgrat que soc innocent. ²¹Però, ¿soc innocent? Ni jo mateix no ho sé! La vida em fa fàstic. ²²Hi ha un sol camí, per més que jo parli: ell aniquila tant culpables com innocents. ²³Quan un flagell causa la mort, ell encara es riu de la desgràcia dels innocents. ²⁴Ell tapa els ulls dels jutges quan un país cau en mans d’un dictador. ¿Qui ho fa, doncs, sinó ell? ²⁵Els meus dies corren més que els missatgers, fugen sense conèixer la felicitat. ²⁶Passen llampant com les barques de papir, com una àguila que es llança sobre la presa. ²⁷Si em dic: «Oblidaré la tristesa, canviaré d’aspecte i faré cara alegre», ²⁸ja veig venir nous dolors: sé que no em declararà innocent. ²⁹A mi em toca ser culpable! Per què fatigar-me en va? ³⁰Ni que em banyés amb aigua de neu i em rentés les mans amb lleixiu, ³¹ell em capbussaria en la brutícia i fins els meus vestits tindrien fàstic de mi.

Tan sols soc un home

³²Jo tan sols soc un home. Ell no ho és pas. Per això no li puc replicar, no puc anar amb ell a judici. ³³Si hi hagués un àrbitre entre ell i jo, que tingués autoritat sobre tots dos, ³⁴em trauria del damunt la seva vara, m’alliberaria del terror que m’espanta ³⁵i llavors jo parlaria sense por. Però no és així, estic ben sol.

T’agrada fer-me mal?

¹Viure em fa fàstic, vull desfogar-me a còpia de planys, vull parlar, ple d’aflicció. ²Vull dir a Déu: No em tractis com un culpable, fes-me entendre què tens contra mi. ³¿T’agrada fer-me mal, rebutjar l’obra de les teves mans i afavorir els plans dels malvats? ⁴¿Són ulls de carn els teus ulls, hi veus només com un home? ⁵¿Els teus dies són curts com els nostres, dures els pocs anys d’un mortal? ⁶Per què t’afanyes a buscar el meu crim i a investigar el meu delicte? ⁷Saps prou bé que no he pecat i que ningú no m’arrencarà de tu. ⁸Les teves mans m’han format, m’han afaiçonat amb tot detall: ¿i ara em voldries destruir? ⁹Recorda que m’has modelat com l’argila: ¿i ara em tornes a la pols? ¹⁰M’has fet rajar com la llet i quallar com el formatge. ¹¹M’has vestit de pell i carn, m’has teixit d’ossos i nervis. ¹²M’has infós vida i amor, vetlles pel meu alè. ¹³T’ho portaves amagat, però sé que això és cosa teva: ¹⁴vigiles si caic en pecat, no em deixes passar cap falta. ¹⁵Ai de mi si soc culpable! I si soc just, ni goso alçar el cap, embriac d’aflicció, saciat d’ignomínia. ¹⁶Si alcés el cap, m’atraparies com un lleó, tornaries a mostrar en mi la teva força; ¹⁷portaries contra mi nous testimonis, multiplicaries la teva indignació, m’atacaries sense deixar-me respirar. ¹⁸Per què m’has fet sortir de les entranyes de la mare? Hauria mort sense que ningú em veiés. ¹⁹Seria com si no hagués existit, m’haurien portat de les seves entranyes al sepulcre. ²⁰Per ventura em queda molt temps per a viure? Doncs acaba d’una vegada! Deixa’m estar i reposaré una mica, ²¹abans que me’n vagi, per a no tornar, al país de la fosca i la tenebra, ²²país d’ombres i desordre, on l’aurora és foscor, i la claror, negra nit.

Primer poema de Sofar

¹Llavors Sofar de Naamà va prendre la paraula i digué a Job:

L’home no pot tenir els coneixements de Déu

²¿No rebrà resposta, aquest que parla tant? ¿Haurem de donar la raó al més xerraire? ³¿Vols deixar tothom bocabadat amb la teva xerrameca? ¿Vols riure’t dels altres sense que ningú et contradigui? ⁴Tu has dit: «Jo jugo net, no em pots reprotxar res.» ⁵Tant de bo que Déu parlés per contestar-te ara mateix ⁶i posés al teu davant els secrets de la saviesa que fascinen els més entesos! Llavors sabries que Déu passa per alt bona part dels teus pecats. ⁷¿Pretens de conèixer la profunditat de Déu? ¿Has descobert la perfecció del Totpoderós? ⁸Com t’ho faràs, si és més alta que el cel? Què en pots saber, si és més fonda que el país dels morts, ⁹si és més llarga que la terra i més ampla que la mar? ¹⁰Quan Déu passa i et deté i et porta al tribunal, qui li ho pot impedir? ¹¹Ell coneix els mentiders i no s’ha d’esforçar per veure la maldat. ¹²L’insensat posarà seny el dia que un ase salvatge es deixi domesticar.

L’únic camí és la conversió

¹³Si adreces el teu cor a Déu i alces les mans cap a ell, ¹⁴si les neteges de tota culpa i no aculls la malícia a casa teva, ¹⁵llavors aixecaràs el front net de pecat i et mantindràs ferm, res no et farà por. ¹⁶Oblidaràs les teves penes, seran com record d’aigua passada. ¹⁷La teva vida lluirà més que el migdia, la fosca es tornarà com un matí. ¹⁸Viuràs segur i ple d’esperança; et sabrà greu el que vas fer, però dormiràs en pau. ¹⁹Ningú no destorbarà el teu descans i molts et diran coses boniques. ²⁰Però els ulls dels impius es consumeixen i no troben refugi enlloc. La mort és la seva única esperança.

Quart poema de Job

¹Job va replicar:

Tot el que dieu, ja ho sé

²Sou ben bé uns pous de ciència! Amb vosaltres morirà la saviesa! ³Però jo també tinc seny, com vosaltres; no em considero pas més ximple. ¿Qui no coneix arguments com els vostres? ⁴Soc la riota dels amics quan clamo al Déu que abans sempre em responia: un home just i honrat és la riota! ⁵«Trepitgeu el desventurat!», crida la gent que viu tranquil·la però fa caure els qui trontollen. ⁶Cert, són segures les coves dels lladres, estan tranquils els qui provoquen Déu i els qui volen utilitzar-lo. ⁷Pregunta, doncs, a les bèsties i t’instruiran, o bé als ocells, i seràs instruït. ⁸Parla amb la terra i aprendràs, t’ho explicaran els peixos de la mar. ⁹¿Qui no sap, d’entre tots ells, que «és la mà del Senyor qui ho ha fet»? ¹⁰Ell té a la mà tots els vivents i l’alè de tots els homes. ¹¹Diu el proverbi: «L’oïda distingeix paraules, com el paladar un bon plat. ¹²Les persones grans tenen seny, en els vells hi ha experiència.» ¹³Però és en Déu que hi ha consell i intel·ligència, la saviesa i el poder per a actuar. ¹⁴Allò que ell ensorra, ja no es restaura; a l’home que ell tanca, ningú no l’obre. ¹⁵Reté les aigües i ve la secada, les deixa lliures i capgiren la terra. ¹⁶Són d’ell la força i l’encert; té a la mà el seduït i el seductor. ¹⁷Fa divagar els consellers i embulla el parer dels jutges. ¹⁸Treu l’autoritat als reis i els faixa amb roba d’esclau. ¹⁹Fa divagar els sacerdots i abat els qui sempre manen. ²⁰Treu la paraula als grans oradors i lleva el seny als ancians. ²¹Deshonra la gent il·lustre i deixa indefensos els valents. ²²Treu a la claror el cor de les tenebres, fa sortir a la llum la fosca de la mort. ²³Engrandeix les nacions, i després les aniquila; eixampla els pobles, i més tard els deporta. ²⁴Fa perdre el seny als dirigents, els esgarria per un desert sense camins: ²⁵van a les palpentes, sense llum, els fa tentinejar com embriacs.

¹Els meus ulls han vist tot això, ho han sentit les meves orelles i ho tinc ben entès. ²Ho sé tan bé com vosaltres, no em considero pas més ximple. ³Però ara vull parlar amb el Totpoderós, és amb Déu que desitjo discutir.

¿Voleu ser advocats de Déu?

⁴Vosaltres no sou més que uns quincallaires, uns metges de per riure. ⁵¿Qui us farà callar d’una vegada? Potser així arribaríeu a ser savis! ⁶Escolteu la meva defensa, pareu atenció als meus arguments. ⁷Com goseu parlar en nom de Déu amb la mentida? ¿Voleu posar l’engany a favor d’ell? ⁸¿És així que penseu donar per ell la cara? ¿Així voleu ser advocats de Déu? ⁹Què passaria si ell us escorcollés? ¿El podríeu ensarronar com s’ensarrona un home? ¹⁰Sapigueu que us demanarà comptes, si d’amagat preneu partit. ¹¹¿No us esvera la seva majestat? ¿No us cau al damunt el seu terror? ¹²Les vostres lliçons són proverbis de cendra, els vostres raonaments són de fang.

Parla, que respondré

¹³Calleu! Deixeu-me! Parlaré, poc m’importa què em pugui passar! ¹⁴M’hi jugo la pell, arrisco la vida. ¹⁵Sé que em pot matar, però no espero més. Vull defensar-me a la seva presència. ¹⁶Això sol em salvaria, perquè ell no admet cap falsari. ¹⁷Escolteu bé les meves paraules, pareu l’orella al meu al·legat. ¹⁸He preparat la defensa i sé que soc innocent. ¹⁹¿Hi ha algú capaç d’acusar-me? Si és així, callaria i moriria ara mateix. ²⁰Estalvia’m, només, dues coses i davant teu no m’hauré d’amagar: ²¹treu la mà del meu damunt i no m’esveris amb el teu terror. ²²Després parla, que respondré, o bé parlaré jo, i tu replica’m! ²³Quines són les meves culpes i els meus pecats? Fes-me conèixer les meves faltes! ²⁴Per què t’amagues de mi i em tens per enemic teu? ²⁵¿Vols atrapar la fulla que cau, la palla seca que el vent s’emporta? ²⁶Dictes contra mi càstigs amargs, em retreus pecats de jove, ²⁷m’engrillones els peus, vigiles tots els meus passos, examines les meves petjades! ²⁸Jo em desfaig com fusta podrida, com un vestit que s’arna.

Per què sotges els homes?

¹L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. ²S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura. ³Però tu no deixes de sotjar-lo. I a mi em fas acudir al teu judici. ⁴Qui trobaria res de pur en el qui neix impur? Ningú! ⁵Si ets tu qui fixes els dies de l’home i el nombre dels seus mesos i li marques una fita que no pot ultrapassar, ⁶deixa’l viure tranquil fins que acabi la jornada. ⁷L’arbre conserva una esperança: si el tallen, torna a brotar, no para de treure llucs. ⁸Fins si l’arrel envelleix a la terra i la soca queda morta a la pols, ⁹l’arbre que ensuma l’aigua rebrota, treu branques com un plançó. ¹⁰Però l’home mor i s’esvaeix. On fa cap, doncs, quan expira? ¹¹L’aigua podria sortir de la mar, i els rius escolar-se i quedar secs, ¹²però l’home no s’alçarà de la tomba. Primer s’acabarà el cel abans que ell es desperti, abans que es desvetlli d’aquest son. ¹³Tant de bo que m’amaguessis al país dels morts fins que passés el teu enuig, i que fixessis un temps per a recordar-te de mi! ¹⁴Però, ¿pot un mort tornar a la vida? Jo suportaria un temps de feixuguesa fins que m’arribés el relleu! ¹⁵Em cridaries, i jo et respondria, miraries amb afecte l’obra de les teves mans. ¹⁶Ni que ara comptis els meus passos, llavors no et fixaries en els meus pecats: ¹⁷tancaries dins un sac la meva falta, amagaries la meva culpa. ¹⁸Les muntanyes cauen i s’esberlen, les roques llisquen del lloc on són, ¹⁹l’aigua es menja les pedres i obre còrrecs als camps. Així desfàs l’esperança de l’home. ²⁰El destrosses per sempre i se’n va, el desfigures i el llances fora. ²¹Si els seus fills són honorats, no ho sabrà mai; tampoc no sabrà si els humilien. ²²Només sent el seu dolor, només plany la pròpia sort.

Segon poema d’Elifaz

¹Llavors Elifaz de Teman va prendre la paraula i digué a Job:

L’home no ho sap pas tot

²Un savi no respon amb lliçons buides, no infla el pit amb raons sense valor; ³no empra arguments que no serveixen ni parla per parlar. ⁴Tu mines el temor de Déu i tires per terra allò que d’ell puguem dir, ⁵perquè parles amb malícia i tries el llenguatge dels astuts. ⁶Et condemna la teva boca, no pas jo: t’acusen els teus llavis. ⁷¿Et van infantar el primer? ¿Vas néixer abans que les muntanyes? ⁸¿Assisteixes al consell de Déu i acapares la seva saviesa? ⁹Què saps tu que no sapiguem nosaltres? Què coneixes que nosaltres ignorem? ¹⁰Entre nosaltres hi ha savis i experts, amb més edat que el teu pare. ¹¹¿Et sembla poc que Déu et consoli i que nosaltres et parlem dolçament? ¹²Per què perds la calma i se t’encenen els ulls ¹³quan et revoltes contra Déu i enraones sense fre? ¹⁴Un home, ¿pot ser pur? ¿Pot creure’s just un nat de dona? ¹⁵Si Déu no es fia dels seus sants, si ni el cel no és pur als seus ulls, ¹⁶encara menys ho serà un home, rebel i repugnant, que engoleix el mal com si fos aigua.

Les lliçons dels savis

¹⁷Escolta’m i t’instruiré; et diré el que conec per experiència, ¹⁸allò que expliquen els savis: ells no amaguen res. Ho han après dels seus pares, ¹⁹d’aquells a qui fou donat el país sense que cap estranger s’infiltrés enmig d’ells. ²⁰La vida del malvat és un turment continu: els seus anys estan tots comptats. ²¹Sempre sent veus que l’esglaien, el Devastador l’assalta mentre està en pau. ²²No confia escapar de la tenebra: viu entre l’espasa i la paret. ²³Veu al seu davant el bec dels voltors, no s’escaparà de la desfeta. El jorn de la tenebra l’aclapara, ²⁴l’envaeixen el temor i l’angoixa, l’acorralen com el rei que prepara l’escomesa. ²⁵Ha volgut alçar la mà contra Déu! Ha gosat desafiar el Totpoderós! ²⁶Avança amb el coll tibat darrere el seu escut enorme, ²⁷perquè té la cara robusta i l’esquena plena de força. ²⁸Habita en viles destruïdes, en cases on ningú no viuria, condemnades a ser una ruïna. ²⁹Un home així no es farà ric, no mantindrà el seu patrimoni, la seva hisenda no prosperarà. ³⁰No podrà sortir de la tenebra, la xardor rostirà els seus rebrots, encesos per l’alè de Déu. ³¹Confia en l’engany, i s’equivoca, perquè l’engany serà el seu salari, ³²que es consumirà abans d’hora: el seu brancam no reverdirà. ³³Serà com un cep amb raïm agre, com un oliver que perd la flor. ³⁴Les colles d’impius són bordes; el foc crema les seves cases, perquè les han bastides amb suborn. ³⁵Qui engendra malícia, infanta maldat. Aquest, dintre d’ell, cova l’engany!

Cinquè poema de Job

¹Job va replicar:

No aguanto el vostre consol

²De coses així, n’he sentides massa: no es pot aguantar el vostre consol. ³Quan acabareu de dir coses sense solta? Què us obliga a replicar-me? ⁴Si us trobéssiu en el meu cas, jo també parlaria com vosaltres: us faria un gran sermó movent, comprensiu, el cap. ⁵Us consolaria amb bones paraules, m’afanyaria a dar-vos conhort.

Déu em fereix i em torna a ferir

⁶Però si parlo, continuo sofrint, i, si callo, què m’estalvio? ⁷Ara Déu m’ha deixat abatut, m’ha pres els qui m’envoltaven, ⁸m’ha marcat la cara d’arrugues que testimonien contra mi, i el cos, aflaquit, m’acusa. ⁹El seu enuig m’esquartera, m’empaita amb cruixit de dents, em clava uns ulls d’enemic. ¹⁰La gent s’aplega contra mi, m’humilia amb insults i bufetades. ¹¹Déu m’ha lliurat als perversos, m’ha llançat a les mans dels malvats. ¹²Jo vivia tranquil i m’ha sacsejat: m’ha agafat pel clatell, m’ha desconjuntat. M’ha convertit en un blanc ¹³i tira contra mi les seves fletxes. Em forada les entranyes sense pietat i escampa el meu fel per terra. ¹⁴Em fereix i em torna a ferir, com el guerrer que enfonsa un mur. ¹⁵No em trec de damunt la pell el vestit de sac i enfonso el front a la pols. ¹⁶Els plors m’han encès la cara, en els meus ulls ronda l’ombra de la mort. ¹⁷Però jo no tinc les mans brutes de violència, i la meva pregària és pura!

Ets garant i testimoni

¹⁸Oh terra, no amaguis la meva sang! Que el meu clam no trobi refugi! ¹⁹Ara tinc al cel un testimoni, un que parla allà dalt a favor meu. ²⁰Els meus amics m’escarneixen, però jo ploro davant de Déu ²¹perquè em defensi contra ell mateix que m’ataca, com un amic en defensa un altre. ²²És cert que tinc els anys comptats i me’n vaig pel camí que no té retorn.

¹El meu alè s’esgota, els meus dies s’acaben, tinc un peu a la tomba. ²Els burletes m’envolten, el seu menyspreu em treu la son. ³Accepta, Senyor, de ser el meu garant. Qui es comprometria, sinó tu, a favor meu? ⁴Tu, que els has tancat l’enteniment, no deixaràs pas que triomfin. ⁵¿Ets com el qui convida els amics mentre els propis fills han de menjar amb els ulls?

Soc la riota de tothom

⁶M’has convertit en la riota de la gent, en la claveguera de les seves injúries. ⁷La pena apaga els meus ulls, no soc més que l’ombra de mi mateix. ⁸Els homes respectables n’estan tots sorpresos, la gent d’ordre em retreu de ser un impiu. ⁹Però el qui és just manté la seva ruta, el qui té les mans netes augmenta el coratge. ¹⁰Veniu, doncs, veniu tots vosaltres! No trobo ningú que sigui savi! ¹¹Els meus dies van passant, els meus plans i esperances s’esvaeixen. ¹²¿Preteneu que la nit sigui dia? ¿Voleu fer creure que la llum s’acosta, quan de fet arriba la tenebra? ¹³Espero viure al país dels morts, estendre el meu jaç a la fosca. ¹⁴Dic al sepulcre: «Ets el meu pare!» I als cucs: «Sou per a mi mare i germanes!» ¹⁵On és, doncs, la meva esperança? Qui en pot veure una espurna? ¹⁶Ella baixa amb mi al país dels morts, caiem plegats a la pols.

Segon poema de Bildad

¹Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué:

L’impiu acaba malament

²Poseu fi a tantes paraules! Reflexioneu, i després parlarem clar! ³Per què hem de permetre que ens tractin com a bèsties? ¿Penseu que som tan beneits? ⁴Tu amb la teva ràbia et trosseges. ¿Vols buidar d’homes la terra o fer lliscar les roques del lloc on reposen? ⁵La llum de l’impiu s’apaga. No brilla la flama de la seva llar, ⁶l’oli de la llàntia se li acaba, la seva vida queda a les fosques. ⁷Els seus passos ferms, ara trontollen, caurà a la pròpia trampa: ⁸ja té els peus al forat, camina sobre les branques, ⁹un llaç li enganxa el taló, queda atrapat al parany. ¹⁰La corda s’amagava sota terra, el filat l’esperava al camí. ¹¹L’envaeixen els terrors pertot arreu, el persegueixen pas a pas. ¹²La seva força s’esgota per la fam, la misèria es planta al seu costat. ¹³La pitjor malaltia, filla de la mort, li podreix la pell i els membres. ¹⁴L’arrenquen de la pau del seu recer i l’arrosseguen al reialme del terror. ¹⁵S’apoderen de la seva mansió, escampen sofre damunt la seva heretat. ¹⁶És un arbre d’arrels seques i de branques mortes i tallades. ¹⁷El seu record desapareix del país, el seu nom ja no sona per enlloc. ¹⁸El llancen de la llum a les tenebres, l’expulsen de la terra habitada. ¹⁹No deixa fills ni parents entre el seu poble, no sobreviu ningú de casa seva. ²⁰De llevant fins a ponent, tothom queda esborronat escoltant la seva fi: ²¹«Això resta de l’estatge de l’injust, aquesta és la llar del qui no coneix Déu.»

Sisè poema de Job

¹Job va replicar:

Per què m’humilieu?

²Fins quan em parlareu per afligir-me i humiliar-me? ³Ja m’heu insultat massa vegades! ¿No us avergonyiu de maltractar-me així? ⁴Si fos cert que anés errat, l’error seria cosa meva. ⁵Però vosaltres em mireu de dalt a baix i em tireu en cara el meu dolor. ⁶Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat.

Estic encerclat i abandonat

⁷Si crido perquè m’ajudin, ningú no em respon; si demano auxili, ningú no em fa justícia. ⁸Déu m’ha barrat el camí, i no puc passar: omple de tenebra les meves rutes. ⁹M’ha despullat d’allò que m’honorava, m’ha llevat la corona del prestigi. ¹⁰Em soscava per tots cantons i trontollo, arrenca, com un arbre, la meva esperança. ¹¹Arbora contra mi el seu enuig, em tracta com si fos un enemic. ¹²Les seves tropes arriben totes juntes, construeixen terraplens per atacar-me, acampen encerclant la meva tenda. ¹³Déu allunya de mi els meus germans, els coneguts em tracten com un foraster; ¹⁴ja no em visiten els amics, els parents s’han oblidat de mi. ¹⁵Fins els hostes i les serventes de casa meva em tracten com un estrany: als seus ulls soc un intrús. ¹⁶Crido el meu servent i no en fa cas, ni que el supliqui amb veu dolça. ¹⁷La meva esposa no aguanta el meu alè i faig fàstic als meus propis germans. ¹⁸Fins els marrecs em menyspreen: quan provo d’alçar-me, es burlen de mi. ¹⁹Em detesten els millors amics, els qui més m’estimaven em giren la cara. ²⁰Només tinc la pell i l’os, faig cara de mort en vida. ²¹Tingueu pietat de mi, amics meus, que la mà del Senyor m’ha colpejat! ²²Per què em perseguiu com Déu em persegueix? ¿Encara no m’heu masegat prou? ²³Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites, gravades en una inscripció, ²⁴fixades amb cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades per sempre a la roca!

El meu defensor intervindrà

²⁵Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi s’alçarà de la pols. ²⁶I, després que m’arrenquin la pell i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu. ²⁷Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, no els d’un altre: el meu cor se’n deleix dintre meu. ²⁸Vosaltres dieu: «Com el perseguirem?» Però quina raó trobeu en mi per a acusar-me? ²⁹Compte, que l’espasa no us atrapi, perquè seria la pena que mereixeu. Sapigueu que hi ha algú que jutja!

Segon poema de Sofar

¹Llavors Sofar de Naamà va prendre la paraula i digué a Job:

L’impiu s’ho passa malament

²Em poses neguitós i se m’acaba la paciència. ³La teva reprensió m’insulta, però la meva raó m’inspira la resposta. ⁴¿No saps que des de sempre, d’ençà que hi ha homes a la terra, ⁵és breu l’alegria dels malvats, i el goig de l’impiu dura un instant? ⁶Ni que sigui alt fins al cel i el seu cap arribi als núvols, ⁷acabarà com els seus excrements. Els qui el coneixien diran: On ha anat, aquest? ⁸Vola com un somni, sense deixar rastre, s’esvaneix com una visió nocturna. ⁹Els qui el veien, ja no el veuen, s’ha esfumat del lloc on era. ¹⁰Els seus fills hauran de tornar als pobres les riqueses que ell els va robar. ¹¹El vigor que omplia els seus ossos ara jau amb ell a la pols. ¹²La malícia endolceix la seva boca i ell l’amaga sota la llengua: ¹³l’assaboreix sense deixar-la, la degusta i paladeja lentament. ¹⁴Però és un menjar que li regira l’estómac i se li torna verí de serp a les entranyes. ¹⁵Vomita els béns que ha robat, Déu fa que els tregui del ventre. ¹⁶Ha xuclat un cap de serp i el mata la fiblada d’escurçó. ¹⁷No gaudirà de l’abundància, dels rius i torrents de mel i mató. ¹⁸Reglotarà els seus guanys, no se’ls empassarà, no li faran profit els seus negocis. ¹⁹Com que oprimeix i menysté els pobres, roba cases en lloc de construir-ne ²⁰i mai no està content el seu desig, no salvarà cap dels seus tresors. ²¹Res no escapa de la seva ambició; per això el seu benestar no té durada. ²²Quan neda en l’abundor troba la misèria, li cau al damunt tot el pes del desastre. ²³És a punt d’omplir-se l’estómac, i llavors el sacia l’enuig de Déu, que li plou al damunt com si fos aliment. ²⁴Si fuig de l’espasa de ferro el traspassa l’arc de bronze. ²⁵S’arrenca la fletxa que li surt per l’esquena, treu del seu fel la punta esmolada i el terror cau damunt seu. ²⁶El seu destí és la negra nit. Un foc que ningú no atia, el consumeix i crema les despulles de casa seva. ²⁷El cel destaparà el seu crim i la terra s’alçarà per acusar-lo. ²⁸La riuada s’emportarà els seus béns, se’ls endurà el dia que Déu passi comptes. ²⁹Aquesta és la part que Déu reserva a l’impiu, la sort que ell mateix li ha preparat.

Setè poema de Job

¹Job va replicar:

Jo dic que l’impiu s’ho passa bé

²Si em volguéssiu escoltar d’una vegada, rebria de part vostra el millor consol! ³Tingueu paciència mentre parlo, i després ja us en podreu riure. ⁴¿És que em queixo d’algun home? Per què, doncs, no hauria de perdre la paciència? ⁵Presteu-me atenció i us esgarrifareu; quedareu muts, amb la boca tancada. ⁶Quan hi penso, m’esborrono, m’agafen tremolins per tot el cos. ⁷Per què els impius continuen vivint i envelleixen augmentant la força i el poder? ⁸Veuen créixer segurs els seus fills i contemplen els seus nets. ⁹Cap temença no desfà la pau de casa seva, la vara de Déu no els toca mai. ¹⁰Els seus toros són sempre fecunds, les seves vaques no perden mai les cries. ¹¹Els seus fills corren com anyells, els seus infants juguen satisfets. ¹²Toquen la lira i el tamborí, s’alegren al so de la flauta, ¹³frueixen alegrement dels seus dies i davallen en pau al país dels morts. ¹⁴Han dit a Déu: «Deixa’ns en pau! No ens interessa conèixer els teus camins! ¹⁵Per què hem de servir el Totpoderós? Què en traurem d’invocar-lo?» ¹⁶Però els impius no són pas amos de la seva felicitat, i jo no puc acceptar les seves raons. ¹⁷Tanmateix, ¿quan s’apaga la llàntia de l’impiu i li cau al damunt la desgràcia? ¿Quan li fa sentir Déu el seu enuig? ¹⁸¿És potser com la palla davant el vent o com el boll a cavall de l’huracà? ¹⁹¿O és que Déu castigarà els fills de l’impiu? És ell, el culpable, qui mereix l’escarment! ²⁰Que vegi ell mateix el seu fracàs i tasti la indignació del Totpoderós! ²¹Què li importa el que passi després d’ell quan s’hagin acabat els seus dies? ²²¿Qui pot donar lliçons a Déu, a aquell qui judica en les altures? ²³L’un mor en plena salut, ben tranquil, sense neguits, ²⁴amb el ventre tot llustrós i amb el moll dels ossos tendre. ²⁵I l’altre mor amargat, sense tastar mai el goig. ²⁶Ara jeuen plegats a la pols, tots dos revestits de cucs. ²⁷Conec les vostres opinions, els parers que manteniu sobre el meu cas. ²⁸Dieu: «On és la casa del tirà? On és l’habitatge dels impius?» ²⁹Per què no ho pregunteu als vianants? Estaríeu al corrent del que conten: ³⁰el malvat s’escapa del desastre i queda estalvi el dia del càstig. ³¹¿Qui li tira en cara la conducta? ¿Qui li passa comptes dels seus actes? ³²Ve l’hora que el porten al sepulcre i fan vetlla al voltant de la seva tomba: ³³fins la terra l’acull amb suavitat. Els qui l’acompanyen en l’enterrament no es poden ni comptar. ³⁴És absurd que em vulgueu consolar. Els vostres arguments són fal·laços!

Tercer poema d’Elifaz

¹Llavors Elifaz de Teman va prendre la paraula i digué a Job: ²¿Pot un home ser útil a Déu? Qui té seny és útil a si mateix! ³El Totpoderós, ¿treu profit de la teva justícia? Què hi guanya si et comportes rectament? ⁴¿És per la teva pietat que et corregeix i et crida al seu judici? ⁵¿No deu ser pel teu grapat de maldats, pels teus delictes sense fi?

Job ha obrat malament

⁶Has fet empenyorar il·legalment el teu germà, li has pres els vestits, l’has deixat nu; ⁷no donaves aigua al qui tenia set, has negat el pa al qui tenia fam. ⁸Tu, home fort, posseïes la terra; t’hi vas instal·lar de manera arrogant. ⁹Despatxaves les viudes amb les mans buides i deixaves els orfes sense ajuda. ¹⁰Per això t’encerclen per totes bandes, t’esvera un pànic improvís. ¹¹Tot és tenebra, no pots veure res, t’inunda un aiguat terrible. ¹²Déu és al capdamunt del cel i veu sota d’ell les estrelles més altes. ¹³I tu goses dir: «Què coneix Déu? Com pot jutjar a través de la tempesta? ¹⁴El vel dels núvols no li deixa veure res quan, caminant, fa el tomb del cel.» ¹⁵¿Vols seguir l’antiga ruta que petjaren els malvats? ¹⁶A ells se’ls endugueren abans d’hora, la riuada s’emportà els seus fonaments. ¹⁷Van dir a Déu: «Fuig del costat nostre!» I, doncs, què els pot fer el Totpoderós? ¹⁸Omplir-los la casa de benestar! Però jo no puc pas acceptar les raons dels impius! ¹⁹Ho veuran els justos i se n’alegraran, l’innocent es burlarà d’ells: ²⁰«Com desapareixen els nostres adversaris! El foc crema tot el que els queda!»

Cal fer les paus amb Déu

²¹Val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat. ²²Acull l’ensenyament dels seus llavis, posa les seves paraules en el teu cor. ²³Si et converteixes al Totpoderós, ell et redreçarà. Allunya de casa teva la injustícia, ²⁴llança els teus tresors a la pols, l’or d’Ofir, al mig dels còdols. ²⁵Llavors el Totpoderós serà el teu tresor, l’argent que més apreciïs; ²⁶fruiràs del Totpoderós, miraràs Déu amb confiança. ²⁷Ell escoltarà la teva pregària i tu compliràs les prometences. ²⁸Tindràs èxit en tot el que et proposis, la llum brillarà en el teu camí. ²⁹Podràs donar ànims als abatuts, perquè Déu salva els qui abaixen els ulls. ³⁰Déu alliberarà fins i tot el culpable: ho farà per la puresa de les teves mans.

Vuitè poema de Job

¹Job va replicar:

Tant de bo que jo sabés on trobar Déu

²Encara avui és rebel la meva queixa, tot i que encadeno el meu gemec. ³Tant de bo que jo sabés on trobar Déu! M’arribaria fins al seu soli, ⁴exposaria davant d’ell la meva causa, la meva boca s’ompliria d’arguments. ⁵Coneixeria les seves respostes, em faria càrrec de la seva rèplica. ⁶I ell, ¿pledejaria contra mi amb tot el seu poder? No, tan sols m’escoltaria amb atenció. ⁷Ell tindria al seu davant un home honrat i jo m’alliberaria per sempre del meu jutge. ⁸Però, si vaig a llevant, no hi és; a ponent, no l’hi veig. ⁹Si es mou pel nord, no me n’adono; s’amaga cap al sud i no l’albiro.

El Totpoderós m’esfereeix

¹⁰Ell, en canvi, sap per on camino: si em prova en el gresol, en sortiré com l’or. ¹¹Els meus peus segueixen els seus passos, segueixo el seu camí sense desviar-me. ¹²No m’aparto mai dels seus preceptes, guardo sempre al cor els seus decrets. ¹³Déu té un parer: ¿qui el pot fer canviar? Ell sempre porta a terme els seus projectes. ¹⁴Ell executarà la sentència que em pertoca, com tantes altres que ha decidit. ¹⁵Per això m’esfereeix la seva presència. Com més hi penso, més por li tinc. ¹⁶Déu m’ha omplert el cor de basarda, el Totpoderós em té esfereït. ¹⁷Encara no m’he perdut en la tenebra, però ell m’ha cobert de foscor.

¹Per què no fixa el Totpoderós una data per als seus judicis? Ni els qui el coneixen no preveuen els seus terminis.

Veig la maldat dels impius

²Els impius desplacen les fites dels camps i pasturen els ramats que han robat. ³S’emporten l’ase dels orfes i fan empenyorar el bou de la viuda. ⁴Bandegen els pobres fora del camí, els indigents no saben on refugiar-se. ⁵Com els ases salvatges al desert, els pobres surten de bon matí a la seva feina, a buscar el seu aliment. L’estepa és el rebost dels seus petits. ⁶Espigolen el farratge del camp, esgotimen la vinya dels impius. ⁷Passen la nit despullats, sense cap cobertor, sense cap abrigall que els resguardi del fred. ⁸Queden xops dels ruixats de les muntanyes i per falta d’aixopluc s’arrapen a la roca. ⁹L’orfe és arrencat del pit de la viuda; als pobres, tothom els exigeix penyores. ¹⁰Privats de roba, han d’anar nus; estan afamats i han de carregar garbes. ¹¹Tresquen a ple sol enmig dels olivers, tenen set i han de trepitjar raïms. ¹²Dins la ciutat, la gent gemega, els oprimits alcen els seus clams. Però Déu fa el sord a tanta crueltat! ¹³Els qui odien la llum desconeixen els camins de Déu, no freqüenten les seves rutes. ¹⁴L’assassí s’alça a trenc d’alba, mata el pobre i l’indefens, i a la nit es torna lladre. ¹⁵L’ull de l’adúlter espia el crepuscle i, pensant que així no el veurà ningú, es posa un vel a la cara. ¹⁶De nit rebenten les cases, de dia s’hi tanquen a dins. Són enemics de la llum. ¹⁷El matí és per a ells densa tenebra, estan avesats al terror de la nit. ¹⁸Viuen com un suro damunt l’aigua, la seva heretat és maleïda per la gent: ja no podran anar-hi tranquils pel camí de les vinyes. ¹⁹Com la secada i la calor eixuguen l’aigua de neu, així el país dels morts engoleix el pecador. ²⁰S’oblida d’ell la pròpia mare, els cucs en fan un banquet, ningú no el recorda mai més. Els impius queden estellats com un arbre. ²¹Freqüenten l’estèril que no pot infantar, però no donen descendència a la viuda. ²²Déu té força per a expulsar els tirans: quan ell s’alça, ningú no té la vida segura. ²³Encara que els deixi tranquils, vigila tots els seus passos. ²⁴Es redrecen un moment però aviat no hi són: es dobleguen com la flor que es marceix, quedaran segats com una espiga. ²⁵Sapigueu que això és així! Qui em contradirà? Qui podrà anul·lar els meus arguments?

Tercer poema de Bildad

¹Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué a Job:

Petitesa de l’home

²Déu és poderós i temible i posa la pau dalt al cel. ³Qui podria comptar el seu exèrcit? Sobre qui no brilla la seva llum? ⁴Com pot ser just un home i anar contra Déu? Com pot ser pur un nat de dona? ⁵Si fins i tot la lluna no és prou clara i als ulls de Déu s’entelen els estels, ⁶què direm de l’home, pobre cuc, d’un mortal, larva fugaç!

Novè poema de Job

¹Job va replicar:

Les teves paraules no m’ajuden

²Com en saps, d’ajudar el feble, d’assistir el qui no té forces! ³Sí que en saps, d’aconsellar un indecís! Ets molt llest, tens molta competència! ⁴A qui s’adreça el teu discurs? De qui ve la teva inspiració?

Déu té més poder del que pensem

⁵Sota la mar i els qui l’habiten tremolen de por els qui són ombres. ⁶El país dels morts està nu davant de Déu, cap vel no cobreix els abismes. ⁷Déu estén el nord del cel damunt el buit, penja la terra sobre el no-res. ⁸Tanca les aigües dins els núvols i, amb tot el pes, els núvols no es rebenten. ⁹Amaga el seu tron a les mirades: desplega el seu núvol davant d’ell. ¹⁰Dibuixa l’horitzó damunt les aigües com a fita entre la llum i les tenebres. ¹¹Els suports del cel tremolen, s’espanten quan ell els amenaça. ¹²Amb el seu poder ell parteix l’oceà, amb el seu enginy esclafa Rahab. ¹³Amb el seu alè esboira el cel, la seva mà enferra la serp esmunyedissa. ¹⁴Aquest és l’esbós de les seves obres, el feble ressò que nosaltres en percebem. Qui es farà càrrec de la seva omnipotència?

Desè poema de Job

¹Job continuà així el seu discurs:

Soc innocent

²Pel Déu vivent, que em nega la justícia, pel Totpoderós, que m’omple d’amargor, ³juro que, mentre em quedi un glop de vida i conservi als meus narius l’alè de Déu, ⁴els meus llavis no diran res d’injust ni amb la llengua trairé la veritat! ⁵Lluny de mi donar-vos la raó! Defensaré la meva innocència mentre visqui. ⁶M’aferro fermament a la meva justícia, cap dels meus dies no increpa el meu cor. ⁷Que el meu enemic acabi com l’impiu, i el qui s’alça contra mi, com el malvat! ⁸Quina esperança té l’impiu quan Déu li talla el fil de la vida? ⁹¿Escolta Déu el seu clam quan l’angoixa li cau al damunt? ¹⁰Si hagués fruït del Totpoderós, hauria invocat Déu en tot moment.

Conec el destí del malvat

¹¹Jo us mostraré el poder de Déu, no vull amagar els designis del Totpoderós. ¹²I si tots vosaltres ja els heu comprovat, per què feu sermons sense sentit? ¹³Aquesta és la sort que Déu reserva al malvat, l’herència que el tirà rep del Totpoderós: ¹⁴si té molts fills, l’espasa els matarà; no tastarà el pa la seva descendència. ¹⁵La pesta enterrarà els supervivents, i les viudes no els podran ni plorar. ¹⁶Encara que acumuli plata com la pols i amuntegui vestits com qui apilona argila, ¹⁷serà el just qui es posarà aquesta roba, el fidel, qui fruirà d’aquella plata. ¹⁸Construeix la seva casa com un capoll d’arna, com la cabana que es fa un guardatermes. ¹⁹S’adorm ric, però és ja el final: quan obre els ulls, tot s’ha esfumat. ²⁰El terror l’atrapa com la riuada, de nit se l’emporta un temporal. ²¹El vent de llevant l’alça i l’empeny, l’arrenca de casa seva amb violència, ²²el sacseja sense compassió, mentre ell intenta d’evitar els seus embats; ²³li cauen al damunt els seus cops, xiula darrere seu onsevulla que es trobi.

On es pot trobar la saviesa?

¹N’hi ha que excaven mines de plata i troben llocs on rentar l’or. ²De la terra en treuen ferro; de les pedres foses, el coure. ³L’home il·lumina la fosca i explora fins molt endintre les pedres més amagades. ⁴Obre pous lluny de les viles, treballa penjat al buit, oscil·lant, lluny dels altres humans. ⁵La terra, pel damunt, fa sortir el blat i, per sota, sembla trasbalsada pel foc; ⁶el safir surt de les pedres, també s’hi troba pols d’or. ⁷El falcó desconeix aquests camins, no els albira ni l’ull del voltor; ⁸no els han petjat les feres altives ni el lleó hi ha passat. ⁹Però l’home treballa el sílex, capgira de soca-rel les muntanyes, ¹⁰talla galeries a les roques i veu tot el que hi ha de preciós, ¹¹asseca les deus d’aigua i treu a la llum els tresors amagats. ¹²Però, on es troba la saviesa? On resideix la intel·ligència? ¹³L’home ignora el preu que té, perquè no es troba en aquest món. ¹⁴L’Abisme crida: «Jo no la tinc pas!» L’Oceà declara: «Amb mi no hi és.» ¹⁵No es pot comprar amb or massís ni es pot pagar a pes de plata. ¹⁶No es canvia per l’or d’Ofir ni pel safir o per l’ònix. ¹⁷Val més que l’or i el cristall, no l’hauries amb un vas d’or fi ¹⁸ni amb el coral o el cristall de quars. La saviesa val molt més que les perles. ¹⁹No la iguala el topazi de Cuix ni es canvia per l’or més refinat. ²⁰D’on ve, doncs, la saviesa? On resideix la intel·ligència? ²¹Resta amagada als ulls de tothom, no la veuen ni els ocells del cel. ²²L’Abisme i la Mort declaren: «N’hem sentit parlar només d’oïda.» ²³Però Déu coneix el camí que hi mena, ell sap on podem trobar-la. ²⁴Ell contempla el món d’un cap a l’altre i veu tot el que hi ha sota el cel. ²⁵Quan fixava el pes del vent i mesurava el volum de l’aigua, ²⁶quan marcava els cicles de les pluges i el camí de les tempestes, ²⁷llavors mirava i sospesava la saviesa: ell la va fonamentar i va escrutar-la a fons. ²⁸I després va dir a l’home: «Venerar el Senyor és la saviesa, apartar-se del mal és la intel·ligència.»

Onzè poema de Job

¹Job continuà així el seu discurs:

Abans jo era molt feliç

²Si jo pogués reviure els temps passats, aquells dies en què Déu em protegia, ³quan brillava damunt meu la seva llum i la seva claror em guiava en la fosca, ⁴quan em trobava en la plenitud de la vida i Déu, l’amic, em guardava la casa! ⁵El Totpoderós era encara vora meu i els meus fills m’envoltaven. ⁶Podia banyar-me els peus amb llet, del terreny pedregós en treia rius d’oli. ⁷Quan sortia a la porta de la ciutat, quan prenia seient a la plaça, ⁸els joves m’obrien pas en veure’m i els ancians es posaven drets. ⁹Els prohoms paraven d’enraonar, tenien la boca closa. ¹⁰Els governants abaixaven la veu, la llengua se’ls encastava al paladar. ¹¹La gent que em sentia em felicitava, tothom qui ho veia en donava testimoni: ¹²jo salvava el pobre suplicant i l’orfe sense empara. ¹³Els agonitzants em beneïen. Jo tornava el goig al cor de la viuda. ¹⁴Per vestit em posava la justícia, el dret em feia de mantell i diadema. ¹⁵Jo era els ulls del cec i els peus del coix, ¹⁶era el pare dels pobres i l’advocat dels estrangers. ¹⁷Jo trencava les barres del malvat i li treia la presa de les dents. ¹⁸Pensava: «Moriré dintre el meu niu, amb tants dies com grans de sorra. ¹⁹Tinc les arrels plantades vora l’aigua, la rosada fa nit a les meves branques. ²⁰El meu prestigi augmenta i es renova, em rejoveneixo com un arc tensat.» ²¹Tothom m’escoltava amb atenció, acollien en silenci el meu consell. ²²Ningú no objectava res al que jo deia, el meu discurs els amarava gota a gota. ²³M’esperaven com s’espera la pluja, com qui es deleix pels ruixats de primavera. ²⁴Jo somreia als qui no tenien confiança, la llum de la meva mirada els sostenia. ²⁵Era el seu cabdill i els mostrava el camí, seia com un rei entre la tropa, jo, el consolador dels afligits.

Ara soc desgraciat

¹Però ara es riuen de mi uns brètols més joves que no pas jo: els seus pares no haurien trobat lloc ni entre els gossos del meu ramat! ²Ni la força dels seus braços no em servia, havien perdut tot el seu vigor. ³Consumits per la fam i la misèria, rosegaven el botjar de la garriga, una terra arruïnada de fa temps. ⁴Collien el fonoll d’enmig dels esbarzers i es nodrien de les arrels de ginestera. ⁵Eren gent mal vista per tothom, els escridassaven com als lladres. ⁶Cercaven recer en barrancs tenebrosos, en cavernes i esquerdes de la roca. ⁷Bramaven entre les bardisses, s’amuntegaven sota els cards. ⁸Gent desgraciada i sense nom, expulsada del país a garrotades. ⁹Doncs ara jo soc tema de les seves burles, el motiu de les seves sàtires. ¹⁰Em rebutgen, s’aparten de mi, fins i tot m’escupen a la cara. ¹¹Com que Déu m’afebleix i m’humilia no es refrenen davant meu. ¹²Al meu costat s’alça una xusma que em fa la traveta i envesteix contra mi per perdre’m. ¹³Em tallen la retirada i busquen la meva ruïna: no cal que ningú els ajudi! ¹⁴Irrompen com per la bretxa d’un mur, s’esmunyen entre l’enderroc. ¹⁵El terror es gira contra mi, s’enduu, com el vent, la meva pau; el meu benestar s’esvaneix com un núvol. ¹⁶Mentrestant la vida se m’escapa, els dies d’aflicció s’apoderen de mi. ¹⁷La nit em mina els ossos, el dolor que em rosega no dorm. ¹⁸La pell em tiba amb violència, m’estreny com el coll d’una túnica. ¹⁹Déu m’ha llançat al fang i jo m’he tornat pols i cendra. ²⁰Jo t’imploro, Déu meu, i no em respons. Estic davant teu, tu veus el que em passa. ²¹T’has tornat cruel envers mi, m’empaites amb la força de la teva mà. ²²Em carregues a la gropa del vent i em sacseja la tempesta. ²³Sé que em portes a la mort, el lloc reservat a tots els vivents. ²⁴¿Qui no allarga la mà quan tot és ruïna? ¿A qui no fa cridar auxili el dolor? ²⁵¿No he plorat pel qui vivia en la desgràcia? ¿No he sentit compassió davant el pobre? ²⁶Jo esperava la felicitat i ha vingut la desgràcia, anhelava la llum i ha arribat la foscor. ²⁷Se’m remouen les entranyes sense parar, tinc al davant dies d’aflicció. ²⁸Camino tot trist, sense escalf. M’alço en l’assemblea i crido auxili. ²⁹M’he convertit en germà dels xacals i en company dels estruços. ³⁰La pell se’m torna negra al meu damunt i els meus ossos, enfebrats, cremen i s’assequen. ³¹La meva lira acompanya cants de dol, i la flauta, la tonada dels qui ploren.

Declaro que soc innocent

¹Havia fet pacte amb els meus ulls de no desitjar cap donzella. ²Quina és la part que Déu dona des del cel, l’heretat que el Totpoderós fixa allà dalt? ³¿No és el desastre per al malvat, l’adversitat per als malfactors? ⁴¿No ho veu Déu, per on camino? ¿No compta tots els meus passos? ⁵¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau? ⁶Que Déu em pesi amb balances justes i reconeixerà la meva integritat! ⁷Si el meu pas s’ha apartat del bon camí, si el meu cor s’ha deixat endur pels ulls i m’he tacat les mans, ⁸que un altre mengi el que jo he sembrat i arrenqui de soca-rel els meus plançons! ⁹Si el meu cor ha desitjat la dona d’algú, si l’he espiada a la seva porta, ¹⁰que la meva dona molgui per un altre i que d’altres dormin amb ella! ¹¹Això seria un pecat, un crim castigat pels jutges, ¹²un foc de perdició que em devoraria i que consumiria totes les meves collites. ¹³Si he desatès el dret dels servents i les serventes quan es planyien contra mi, ¹⁴què podria fer quan Déu em judiqués? Què li respondria quan ell demanés comptes? ¹⁵¿No ens ha fet Déu a tots iguals? ¿No ens ha teixit en les entranyes d’una mare? ¹⁶¿M’he tancat als precs dels pobres, he permès el plor de les viudes? ¹⁷¿He menjat sol el meu pa sense compartir-lo amb l’orfe? ¹⁸Li he fet de pare des de la meva joventut. Des de les entranyes de la mare he estat el seu guia. ¹⁹¿He vist algú mort de fred sense vestit, un pobre sense roba per a cobrir-se, ²⁰i no han acabat beneint-me les seves espatlles, calentes amb la llana dels meus xais? ²¹Si he alçat la mà contra un orfe, quan veia a favor meu el tribunal, ²²que se’m desllorigui l’espatlla i el braç se’m trenqui pel colze! ²³El flagell de Déu m’horroritza, no puc res davant la seva majestat. ²⁴¿He posat en l’or la meva confiança, com si fos allò que em donava seguretat? ²⁵¿M’he alegrat per la meva gran fortuna, pel munt de béns que he pogut guanyar? ²⁶Si, quan he vist el sol que resplendia i la lluna que avançava radiant, ²⁷el meu cor els ha adorat en secret i la meva mà els ha enviat un petó, ²⁸també això ho castigaria el meu jutge, perquè hauria renegat del Déu del cel. ²⁹¿M’he alegrat quan el meu enemic queia, m’he congratulat quan l’ha ferit el mal? ³⁰La meva boca ni tan sols ha pecat desitjant-li la mort amb una maledicció. ³¹Tots els meus hostes donen testimoni que s’han atipat de la carn que els repartia. ³²L’estranger no ha fet mai nit a la plaça, la meva porta ha estat oberta al qui passava. ³³¿He encobert, com Adam, el meu pecat, he amagat dins el pit la meva culpa? ³⁴No em fa cap por l’opinió de la gent, ni m’espanta el rebuig dels familiars, ni estic callat sense gosar sortir a la porta. ³⁵Tant de bo que algú m’escoltés! Jo signo tot el que he dit! Que el Totpoderós respongui! On és l’acta del meu acusador? ³⁶L’alçaré damunt la meva espatlla, me la posaré per corona. ³⁷Li donaré comptes dels meus passos, m’hi presentaré com un príncep. ³⁸Si els meus camps m’acusen, si ploren els seus solcs ³⁹perquè he menjat de franc els fruits amb la suor dels qui els conreen, ⁴⁰que hi creixin cards en lloc de blat, i l’herbassar en comptes d’ordi! Aquí s’acaben les paraules de Job.

¹Elifaz, Bildad i Sofar ja no replicaren més a Job en veure que es tenia per just. ²Però Elihú, fill de Baraquel, el buzita, de la família de Ram, es va enfurismar contra Job perquè pretenia ser més just que Déu. ³També es va enfurismar contra els tres amics perquè no havien sabut respondre a Job i, malgrat això, l’havien acusat d’impiu. ⁴Elihú havia guardat silenci mentre Job i els altres parlaven, perquè ells eren homes de més edat. ⁵Però quan veié que els tres amics de Job ja no sabien què respondre, es va indignar. ⁶Elihú, fill de Baraquel, el buzita, va prendre la paraula i digué:

Els discursos d’Elihú (32-37)

Primer discurs d’Elihú

Els arguments d’un jove

⁶Jo soc jove i vosaltres ja sou vells; per això he dubtat i he tingut por d’exposar les meves reflexions. ⁷Jo em creia que parlaria l’edat i que els molts anys mostrarien saviesa. ⁸Però el que fa intel·ligent l’home és l’alè, el buf del Totpoderós. ⁹Ni l’edat garanteix la saviesa ni la vellesa fa entendre el que és just. ¹⁰Per això dic: «Escolteu-me, també jo vull exposar les meves reflexions.» ¹¹Jo estava atent a les vostres paraules, escoltava els vostres arguments, el raonament que anàveu exposant. ¹²He sondejat els vostres parers, però no heu aportat cap prova contra Job, no li heu donat cap resposta. ¹³No digueu com a últim recurs: «El pot refutar Déu, però no un home!» ¹⁴Les paraules de Job, a mi no m’afecten, no l’impugnaré pas amb les vostres raons. ¹⁵Aquests tres estan acabats, no poden contestar, ja no els queden més paraules. ¹⁶¿M’hauré de quedar esperant, ja que ells no parlen, ja que no tenen més respostes? ¹⁷Contestaré! Jo també vull dir-hi la meva, vull exposar les meves reflexions. ¹⁸Estic ple de paraules i l’esperit em bull dintre meu: ¹⁹sembla vi fermentat, sense sortida, en bots nous a punt de rebentar. ²⁰Deixeu-me parlar i m’esbravaré, obriré els llavis per respondre. ²¹No prendré partit a favor de ningú, em guardaré prou d’adular els homes; ²²no és aquest el meu estil, i el Creador tot seguit m’esventaria.

Déu no vol la mort dels homes

¹Ara, Job, fes el favor d’escoltar-me, estigues atent a les meves paraules. ²Ja començo a moure els llavis, la meva llengua està a punt. ³Et parlaré amb cor sincer, els meus llavis seran purs i fidedignes. ⁴L’alè de Déu m’ha creat, el buf del Totpoderós em dona vida. ⁵Replica’m, si pots fer-ho! Mostra’m els teus arguments, prepara’t! ⁶Davant de Déu, tu i jo som iguals: també a mi m’ha pastat del fang. ⁷De mi no has de témer res, jo no et forçaré pas. ⁸Mira, retinc el que has dit, encara escolto el so de les teves paraules: ⁹«Jo soc pur, sense pecat; soc innocent, no tinc cap culpa. ¹⁰Però Déu em carrega de greuges, em pren per enemic seu, ¹¹posa grillons als meus peus, vigila tots els meus passos.» ¹²Jo et dic que en això no tens raó, perquè Déu és més gran que l’home. ¹³Per què vols discutir amb ell si no dona cap resposta? ¹⁴Tanmateix, Déu parla de moltes maneres, però no hi posem atenció. ¹⁵Parla en somnis i visions quan el pes del son cau sobre els homes, mentre dormen al seu llit. ¹⁶Llavors els destapa les oïdes i hi segella els seus advertiments, ¹⁷perquè l’home canviï els seus actes i amagui el seu orgull. ¹⁸Així l’allibera de la tomba, el salva de la mort violenta. ¹⁹També el corregeix amb malalties: la febre li crema el cos, ²⁰li fa fàstic menjar pa, rebutja els plats preferits; ²¹es queda amb la pell i l’os, és un esquelet vivent. ²²Ja té un peu a la fossa, els missatgers de la mort són a la porta. ²³Però llavors a favor d’ell intervé un àngel, un entre els mil que ens ajuden i ensenyen el bon camí, ²⁴i, compadint-se, diu a Déu: «No el facis baixar a la fossa, que li he trobat un rescat.» ²⁵Llavors la seva carn recobra el vigor, retorna als anys de joventut. ²⁶Prega a Déu i ell l’acull, entra davant seu amb cants de goig, ja que ara ell li torna a concedir el seu favor. ²⁷I entona davant els homes aquest cant: «Havia pecat, havia deixat el bon camí, però Déu no m’ha tractat com mereixia. ²⁸A la vora de la fossa m’ha salvat, puc viure a plena llum.» ²⁹Déu fa tot això per a l’home, una vegada i una altra, ³⁰per apartar-lo de la fossa i fer-lo resplendir de vida. ³¹Presta atenció, Job, escolta’m! Guarda silenci i deixa’m parlar. ³²Si tens res a dir, replica’m; parla, que et donaré la raó; ³³però si no has de dir res, escolta’m. Guarda silenci i t’ensenyaré la saviesa.

Segon discurs d’Elihú

¹Elihú va continuar parlant i digué:

Job no sap el que es diu

²Escolteu, savis, les meves paraules, pareu l’orella, homes doctes! ³L’oïda distingeix les paraules, com el paladar assaboreix el menjar. ⁴Escollim, doncs, el que és just per a nosaltres, reconeguem entre nosaltres el que està bé. ⁵Job ha dit: «Jo soc just, però Déu em nega la justícia, ⁶i si la hi reclamo, passo per mentider. Estic ferit de mort sense haver pecat.» ⁷I vosaltres dieu: «Quina mena d’home és Job? Es beu la burla com l’aigua. ⁸S’ajunta amb els malfactors i camina amb els impius, ⁹perquè diu: No hi guanya res un home de cercar el seu goig en Déu.»

La justícia del Totpoderós

¹⁰Escolteu-me, doncs, homes de seny: Lluny de Déu obrar amb maldat! Lluny del Totpoderós la injustícia! ¹¹Déu paga a cadascú segons les seves obres, el fa anar pel camí que s’ha triat. ¹²Certament, Déu no fa el mal, el Totpoderós no viola mai el dret. ¹³¿És que algú li ha confiat la terra? Qui, sinó ell, ha establert el món sencer? ¹⁴Si Déu només pensés en ell mateix i es reservés el seu buf i el seu alè, ¹⁵tots els vivents expirarien alhora, els humans tornarien a la pols. ¹⁶Si tens coneixement, escolta això, para l’orella a les meves paraules: ¹⁷¿Podria governar un enemic del dret? ¿Goses, doncs, condemnar el Just, el Poderós? ¹⁸Ell que diu a un rei: «Malvat!», i als grans senyors: «Criminals!», ¹⁹no té preferències pels nobles, ni fa passar el ric davant el pobre; perquè tots són obra de les seves mans. ²⁰Aquells moren de sobte, a mitjanit. El poble es revolta i ells desapareixen: un tirà s’elimina sense gaire esforç. ²¹Déu escruta el camí de l’home, observa tots els seus passos. ²²No hi ha fosca ni tenebra on pugui amagar-se el malfactor. ²³Déu no necessita gaire temps perquè l’home comparegui al seu judici. ²⁴Sense indagar, esmicola els poderosos i en posa d’altres al seu lloc. ²⁵Com que coneix les seves obres, els capgira i els esclafa en una nit. ²⁶Els castiga a cops de verga, com malfactors, a la vista de tothom, ²⁷perquè van deixar la seva companyia, van ignorar els seus camins ²⁸i han fet que arribi a ell el clam dels pobres. I ell escolta el clam dels oprimits! ²⁹¿Qui pot blasmar el silenci de Déu? ¿Qui pot adonar-se si s’amaga? Què poden fer homes i pobles ³⁰si els posa al tron un impiu dels qui entabanen la gent?

Job és un rebel

³¹Però si algú diu a Déu: «Sofreixo el meu càstig, no pecaré més; ³²ensenya’m tot allò que no puc veure; si he comès el mal, no hi tornaré», ³³¿a tu et sembla que Déu l’ha de castigar? Ja ho sé, que n’estàs tip! Però ets tu qui decideixes, i no jo! Digues, almenys, què en penses! ³⁴Els savis que m’escoltin i la gent de seny em diran: ³⁵«Job no sap el que es diu, parla sense solta ni volta. ³⁶L’hem d’examinar a fons, perquè replica com un descregut. ³⁷S’entesta en el seu pecat i l’escampa entre nosaltres: no para de girar-se contra Déu.»

Tercer discurs d’Elihú

¹Elihú va continuar parlant i digué:

Cal mantenir l’esperança en Déu

²¿Et sembla que tens raó quan afirmes que ets més just que Déu, ³quan li dius: «A tu, poc t’importa, i jo, quin profit en trec, de no pecar?» ⁴Doncs jo donaré una resposta a tu i als teus amics. ⁵Alça els ulls al cel i guaita, mira els núvols, lluny de tu. ⁶Si peques, quin mal causes a Déu? Si multipliques les culpes, què li fas? ⁷Si ets just, què li dones?, què rep de la teva mà? ⁸A homes com tu afecta el teu pecat, i quan fas el bé, són els humans qui se’n gaudeixen! ⁹Sota el pes de l’opressió, la gent protesta, criden auxili contra el jou dels tirans. ¹⁰Però no diuen: «On és el Déu que ens va fer, que inspira cants dins la nit, ¹¹el qui ens fa més instruïts que les bèsties de la terra, més savis que els ocells del cel?» ¹²La gent crida, però Déu no respon per culpa de l’orgull dels malvats. ¹³Ben cert! Déu no escolta raons buides, el Totpoderós no en fa mai cas! ¹⁴Tu, Job, també dius que no te’n fa cas, però ell té present la teva causa i has de tenir esperança. ¹⁵I si dius que no s’indigna i no es fixa en les teves reflexions, ¹⁶sàpigues que no l’encertes, parles però no saps què dius.

Quart discurs d’Elihú

¹Elihú va continuar encara i va dir:

Déu fa justícia i salva

²Tingues paciència i t’instruiré, encara he de parlar a favor de Déu. ³Faré servir tots els meus coneixements per a donar la raó al meu creador. ⁴T’asseguro que no diré res de fals: tens al davant un savi de cap a peus. ⁵Déu té el poder i no n’abusa, és poderós i decideix amb fermesa. ⁶No deixa viure l’impiu i fa justícia als oprimits. ⁷No es desentén dels justos; els posa amb els reis dalt el tron, els hi fa seure per sempre. Però ells s’enorgulleixen ⁸i, llavors, queden presos en cadenes, capturats pels lligams de l’aflicció. ⁹Déu els mostra el mal que han fet, la seva culpable prepotència; ¹⁰els fa parar l’orella a la correcció, els diu que es converteixin de la maldat. ¹¹Si escolten i obeeixen, passen els seus dies en el goig, acaben en pau la seva vida. ¹²Però si no escolten, moren amb violència, expiren sense haver entès res. ¹³Aquesta gent de mala fe s’encenen, no supliquen quan Déu els afligeix. ¹⁴Moren en plena joventut, acaben la vida en el deshonor. ¹⁵Però Déu salva el pobre amb la pobresa, li fa parar l’orella amb l’aflicció. ¹⁶També a tu, Déu et sostreia de l’estretor de l’angoixa i et portava a un espai de llibertat: la teva taula era plena de menjar. ¹⁷Ara el mal que has fet t’omple de càstigs, el judici i la sentència t’aclaparen. ¹⁸No et deixis vèncer per la ràbia, ni vagis darrere un fort suborn: ¹⁹no te’n sortiràs ni amb or ni amb els teus béns ni amb tots els recursos de la força. ²⁰No confiïs en la nit, perquè els pobles s’hi esfumen. ²¹No et decantis cap al mal preferint-lo a l’aflicció.

Déu és savi i poderós

²²Déu té força i majestat. ¿Qui pot ser mestre com ell? ²³¿Qui pot dir-li com ha d’obrar? ¿Qui li retraurà un mal fet? ²⁴Recorda’t de lloar les seves obres, que tots els homes proclamen. ²⁵Tothom les pot contemplar ni que les miri de lluny. ²⁶Déu és gran, inabastable, no es poden comptar els seus anys. ²⁷Ell atrau les gotes d’aigua i, llavors, d’aquesta boira en fa pluja, ²⁸que els núvols del cel aboquen i escampen sobre els humans. ²⁹¿Qui comprèn que els núvols planin i que el tro retrunyi a la volta del cel? ³⁰Ell desplega el seu llampec sobre la mar, la vesteix de llum fins als peus. ³¹Així vetlla sobre els pobles, dona menjar en abundància. ³²Amb les mans branda el llampec i l’envia contra el blanc. ³³El so del tro l’anuncia, fins i tot els ramats el pressenten.

¹Per tot això el meu cor batega com si s’escapés del pit. ²Escolteu bé l’esclat del seu tro, el retruny que surt de la seva boca; ³el descarrega sota el cel i etziba el seu llampec d’un cap a l’altre de la terra. ⁴Després ve el bramul del tro, la veu de Déu majestuosa. Ningú no li pot seguir el rastre quan fa sentir el seu brogit. ⁵Quan trona aquesta veu, esclaten meravelles, ell fa coses grans que no podem comprendre. ⁶Diu a la neu que davalli a la terra, i al xàfec, que sigui impetuós. ⁷Talla de cop l’activitat dels homes perquè tots reconeguin que això és obra d’ell. ⁸L’animal entra al cau i s’aclofa en el seu jaç. ⁹L’huracà arriba del seu amagatall i el fred entra des del nord. ¹⁰El buf de Déu forma el gel i en tota l’amplària es glacen les aigües. ¹¹Déu carrega els núvols d’humitat i el seu llamp els escampa. ¹²Es mouen d’ací d’allà, complint les seves ordres, observant els seus decrets sobre la faç de la terra. ¹³Ell hi envia les pluges per beneir-la o castigar-la. ¹⁴Presta tota l’atenció, Job, medita les meravelles de Déu. ¹⁵¿Saps com ell les realitza, com brilla el llamp en el núvol? ¹⁶¿Coneixes com planen els núvols, meravella de perfecta intel·ligència? ¹⁷Tu, que t’acalores sota els vestits quan el vent del sud escalfa la terra, ¹⁸¿has ajudat Déu a forjar el cel blau, sòlid com un mirall de bronze? ¹⁹Ensenya’ns què li hem de dir! Però si no podem dir res de la fosca estant! ²⁰Quan jo parlo, ¿l’ha d’informar algú? ¿Li han de fer saber que un altre parla? ²¹Tot d’una no es veu el sol que s’amaga entre els núvols, però arriba el vent i els escombra. ²²Del nord ve la llum daurada i envolta Déu de terrible majestat. ²³No podem abastar el Totpoderós, immens en força i justícia; ell, ric en bondat, no viola mai el dret. ²⁴Per això els homes l’han de respectar: Déu no fa cas dels aprenents de savi!

Diàleg entre Déu i Job (38,1-42,6)

Primera intervenció del Senyor

¹Llavors el Senyor va interpel·lar Job des del mig de la tempesta i va dir: ²Qui és aquest que enfosqueix els meus plans amb paraules d’ignorant? ³Vinga! Prepara’t com un home, que jo et preguntaré i tu m’instruiràs!

Les meravelles de l’univers

⁴On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? Explica-m’ho, tu que ho saps tot! ⁵¿Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món? ⁶¿Saps on s’assenten els pilars de la terra? ¿Saps qui va posar la seva pedra angular ⁷mentre els estels del matí cantaven i cridava d’entusiasme tot l’estol dels fills de Déu? ⁸I quan la mar brollava del si matern, ¿qui la clogué amb dos batents? ⁹Jo la vaig vestir de núvols, la vaig embolcallar amb bromada. ¹⁰Jo li he marcat els límits amb dos batents i un travesser, ¹¹dient-li: «Fins aquí, ni un pas més! Aquí se’t desfarà l’orgull de les onades!» ¹²Al llarg dels teus anys, has manat mai que el dia s’alci? ¿Has ordenat mai a l’aurora ¹³que agafi la terra per les puntes i n’espolsi els malvats? ¹⁴Llavors, com argila modelada, la terra mostra els relleus, marcats com els plecs d’un vestit. ¹⁵Llavors la llum dels malvats s’apaga i el braç prepotent es trenca. ¹⁶¿Has visitat les fonts de la mar, has caminat pel fons de l’oceà? ¹⁷¿Has descobert les portes de la Mort, l’entrada del país de la foscor? ¹⁸¿Tens idea de l’amplària de la terra? Ves-ho dient, tu que ho saps tot! ¹⁹¿Saps a quin cantó la llum fa estada i de quin lloc arriba la tenebra? ²⁰¿Saps com guiar-les al lloc on viuen, com les has d’encaminar a casa seva? ²¹Bé ho deus saber, si ja havies nascut i és tan gran el nombre dels teus anys! ²²¿Has entrat als dipòsits de la neu, has vist els magatzems de calamarsa, ²³que reservo per al temps del desastre, per al dia de lluita i de combat? ²⁴Per quin camí la llum s’escampa i el vent de llevant s’estén sobre la terra? ²⁵¿Qui obre un pas als ruixats i camins a les tempestes, ²⁶per fer ploure en el desert, en llocs on no viu ningú, ²⁷per amarar terres desolades, i fer-hi germinar l’herbei? ²⁸¿Qui és el pare de la pluja? ¿Qui engendra la rosada? ²⁹¿De quin ventre surt el glaç? ¿Qui infanta les gebrades? ³⁰Llavors l’aigua s’endureix com una roca i es congela la faç de l’oceà. ³¹¿Pots lligar les Plèiades amb cordes i desfer el Cinyell d’Orió, ³²o fer sortir el Zodíac al seu temps i guiar l’Ossa amb els seus petits? ³³¿Coneixes les lleis del cel i les fas complir a la terra? ³⁴¿En tens prou de cridar els núvols perquè un xàfec et deixi xop? ³⁵¿Dones ordres als llampecs de fer camí i et responen: «Aquí ens tens!»? ³⁶¿Qui anuncia a l’ibis que el Nil creix o fa saber al gall que ve la pluja? ³⁷¿Qui és l’entès que compta els núvols i aboca els odres del cel ³⁸quan la terra, empedreïda, s’aclivella i els terrossos s’aglomeren?

Les meravelles del món animal

³⁹¿Portes tu la presa a la lleona? ¿Satisfàs tu la fam dels lleons ⁴⁰quan s’ajupen en els seus amagatalls o es posen a l’aguait entre els matolls? ⁴¹¿Qui prepara un mos al corb quan criden a Déu les seves cries vagant d’ací d’allà sense menjar?

¹¿Saps quan crien els isards? ¿Vetlles el part de les cérvoles? ²¿Comptes els seus mesos de gestació? ¿Coneixes el temps en què pareixen? ³S’ajupen, deslliuren les seves cries i s’acaben els seus dolors. ⁴Els seus petits s’enforteixen, es fan grans a l’aire lliure, se’n van i no tornen més. ⁵¿Qui deixa lliure l’ase salvatge? ¿Qui el desferma i el fa marxar? ⁶Li he dat l’estepa per casa, campa en un terreny salnitrós. ⁷Se’n riu, del brogit de la ciutat, no sent els renecs del traginer. ⁸Pastura per la muntanya, hi busca tot el que és verd. ⁹¿Et voldrà servir el bou salvatge, el faràs dormir a l’estable? ¹⁰¿L’enganxaràs a l’arada, el posaràs a llaurar les valls? ¹¹¿Et fiaràs d’ell perquè és fort, li confiaràs les teves feines? ¹²¿Comptes que et tragini el blat i te l’entri dins el graner? ¹³L’ala de l’estruç bat alegrement amb plomes maternals com de cigonya, ¹⁴però abandona els ous per terra perquè els escalfi la pols. ¹⁵No pensa que els poden trepitjar, que els pot esclafar qualsevol fera. ¹⁶Abandona els petits com si no fossin seus, tant li fa que el seu treball resulti inútil. ¹⁷És que jo l’he privat de saviesa, no li ha tocat gens d’enteniment. ¹⁸Però, quan s’alça i es posa a córrer, es riu del cavall i del genet. ¹⁹¿Dones tu la força al cavall, li vesteixes el coll amb la crinera, ²⁰el fas saltar com la llagosta? El seu renill altiu espanta, ²¹piafa a la vall amb altivesa i es llança impetuós a la batalla; ²²es riu de la por, no s’esvera, no retrocedeix davant l’espasa. ²³Sobre d’ell ressonen els buiracs, llambregen javelines i llances. ²⁴Devora l’espai amb fúria estrepitosa i no es pot contenir quan toca el corn. ²⁵A cada toc fa un renill, des de lluny ensuma la batalla, el renou dels generals i els crits de guerra. ²⁶¿Ensenyes a l’esparver a aixecar el vol i a desplegar cap a migjorn les seves ales? ²⁷¿Manes que l’àguila s’enlairi i posi el seu niu a dalt dels cims? ²⁸Basteix la seva llar damunt les roques, sobre una agulla de muntanya inaccessible. ²⁹D’allà dalt espia la presa, els seus ulls fiten de molt lluny. ³⁰Els seus pollets xarrupen sang; on hi ha cadàvers, allà el trobes.

Déu demana a Job una resposta

¹Llavors el Senyor va interpel·lar Job i va dir: ²¿Vols litigar encara, censor del Totpoderós? Què respons, crític de Déu?

Primera resposta de Job

³Job va adreçar aquesta resposta al Senyor: ⁴Jo soc ben poca cosa. Què puc replicar? Amb la mà em tapo la boca! ⁵He parlat massa i no vull respondre. No hi afegiré res més.

Segona intervenció del Senyor

⁶Llavors el Senyor va interpel·lar Job des del mig de la tempesta i va dir: ⁷Vinga! Prepara’t com un home, que jo et preguntaré i tu m’instruiràs! ⁸¿Vols invalidar el meu judici? ¿Et vols justificar culpant-me a mi? ⁹¿Tens la força del meu braç, trona la teva veu com la meva? ¹⁰Revesteix-te, doncs, de glòria i de grandesa, embolcalla’t d’esplendor i de majestat! ¹¹Llança els llamps del teu furor, humilia els superbs amb la mirada! ¹²Doblega’ls tots amb l’esguard, ajup els malvats allà on es trobin! ¹³Enfonsa’ls plegats a la pols, tanca’ls a la presó de la mort! ¹⁴Llavors jo mateix et lloaré pel triomf de la teva mà!

Behemot, l’hipopòtam

¹⁵Fixa’t en el monstre Behemot: igual que tu, és criatura meva; menja l’herba com el bou. ¹⁶Quina força té als lloms, quin vigor en els músculs del seu ventre! ¹⁷Serva la cua tesa, com un cedre, té els nervis de les cuixes ben trenats. ¹⁸Els seus ossos són canons de bronze, i ferro forjat les costelles. ¹⁹És l’obra mestra de Déu, i només jo, que l’he fet, el domino. ²⁰Les muntanyes li forneixen la pastura, els animals feréstecs juguen al seu voltant. ²¹S’ajaça dins els lotus espinosos i s’amaga als canyissars dels aiguamolls. ²²Els lotus espinosos li fan ombra i l’envolten els salzes del torrent. ²³Si la riuada l’envesteix, no s’hi amoïna, no es mou ni amb l’aigua fins al musell. ²⁴Però algú se li enfrontarà i el capturarà, li travessarà els narius amb una argolla!

Leviatan, el cocodril

²⁵¿Pots atrapar amb l’ham Leviatan i subjectar-li la llengua amb el fil? ²⁶¿Li passaries una corda pels narius, li foradaries amb garfis les maixelles? ²⁷¿És que et suplicaria amb insistència i et diria paraules tendres? ²⁸Per ventura et signarà un contracte? O bé serà el teu esclau tota la vida? ²⁹¿Hi jugues com si fos un ocell o el lligues amb un cordill perquè el treguin a passeig les teves filles? ³⁰¿El subhasten els pescadors, el venen a trossos els comerciants? ³¹¿Li crivelles la pell amb fitores o el cap amb un arpó? ³²Posa-li la mà al damunt i, quan et recordis d’aquest combat, no hi tornaràs!

¹La certesa d’atrapar-lo és il·lusòria, només de veure’l, ja et desmaies. ²Ningú no gosaria provocar-lo. Per tant, qui s’arriscaria a fer-me front? ³¿Qui m’ha deixat res, que jo li ho hagi de tornar? Sota la capa del cel, tot és meu. ⁴Contempla encara el cocodril, fixa’t en els seus membres, el seu vigor i la seva àgil construcció. ⁵¿Qui ha obert pel ventre el seu vestit? ¿Qui penetra la seva doble cuirassa? ⁶¿Qui força els batents del seu musell, encerclats de dents terribles? ⁷La seva esquena són fileres d’escuts, engalzats i segellats, ⁸tan compactes l’un amb l’altre que ni l’aire no hi passaria. ⁹S’ajusten tots entre ells, formen un bloc sense esquerdes. ¹⁰Els seus esternuts són cascades lluminoses, els seus ulls, pupil·les de l’aurora; ¹¹del seu musell en surten flamarades, en brollen espurnes de foc. ¹²Pels narius escup una fumada, com l’olla que arrenca el bull. ¹³El seu alè encén les brases, surt foc del seu musell. ¹⁴En el coll hi té la força, i davant d’ell, l’esglai tremola. ¹⁵Té la carn del cos espessa, adherida a l’os, inamovible. ¹⁶El seu cor és dur com la roca, com la mola de sota en un molí. ¹⁷Quan s’aixeca, els déus s’espanten; reculen esgarrifats. ¹⁸Contra ell no hi valen espases, ni dards, ni fletxes, ni llances. ¹⁹Per a ell, el ferro és palla, i el bronze, fusta podrida. ²⁰No el fan fugir els trets de l’arc, per a ell són com pallús les pedres de la fona. ²¹La maça li sembla un bri i se’n riu quan brunz la javelina. ²²Amb puntes de test al ventre, ell solca el fang com el trill. ²³Fa bullir el gorg com una olla, el mar, com un calder d’aromes. ²⁴Al seu darrere deixa un solc lluminós, una cabellera blanca enmig de l’oceà. ²⁵No té parió sobre la terra, jo l’he fet el més intrèpid. ²⁶Planta cara a tots els arrogants, és el rei dels animals ferotges.

Segona resposta de Job

¹Job va adreçar aquesta resposta al Senyor: ²Reconec que tu ho pots tot, que no t’és impossible cap projecte. ³Tu has dit: «¿Qui és aquest per a enfosquir els meus plans sense cap coneixement?» És cert! He parlat en la ignorància de coses grans que no puc entendre. ⁴Has dit encara: «Escolta’m, doncs, i et parlaré; jo et preguntaré i tu m’instruiràs.» ⁵Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls. ⁶Per això ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra.

Epíleg (42,7-17)

Déu blasma els tres amics de Job

⁷Quan el Senyor hagué parlat així a Job, s’adreçà a Elifaz de Teman i li digué: —Estic indignat amb tu i els teus dos amics, perquè no heu dit la veritat sobre mi, com ho ha fet Job, el meu servent. ⁸Ara, doncs, preneu set vedells i set moltons, porteu-los a Job, el meu servent, oferiu-los en holocaust, i que ell intercedeixi per vosaltres. Només en atenció a Job us perdonaré la pena que mereixeu perquè no heu dit la veritat sobre mi, tal com ho ha fet ell. ⁹Elifaz de Teman, Bildad de Xúah i Sofar de Naamà van fer allò que el Senyor els havia ordenat, i ell va escoltar la intercessió de Job.

Déu retorna la prosperitat a Job

¹⁰Quan Job hagué pregat pels seus amics, el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns. ¹¹Tots els seus parents i coneguts es reuniren i menjaren amb ell a casa seva. Li donaven conhort i el consolaven de totes les penes que el Senyor li havia enviat. Cadascú li va oferir una peça de plata i un anell d’or. ¹²El Senyor va beneir els últims anys de Job més encara que els primers. Job arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells, mil parelles de bous i mil someres. ¹³Tingué set fills i tres filles. ¹⁴A la filla gran li va posar Colometa, a la segona l’anomenà Flor de Canyella, i a la petita, Ombra dels Ulls. ¹⁵En tot el país no hi havia noies més boniques que elles, i el seu pare els va donar la mateixa part d’herència que als seus germans. ¹⁶Després d’això, Job va viure encara cent quaranta anys. Veié els seus fills i els seus nets fins a la quarta generació, ¹⁷i morí després d’una llarga vida.