Lluc 15,8-10
Comentari patrístic recopilat per Sant Tomàs d'Aquino. Llegeix el text bíblic →
08-10
"O quina dona que té deu dracmes, si perdés una dracma, no encén el llum d'oli i escombra la casa, i la cerca amb cura fins a trobar-la? I després que l'ha trobat, junta les amigues i veïnes, i diu: Doneu-me l'enhorabona, perquè he trobat la dracma que havia perdut. Així us dic, que hi haurà goig davant dels àngels de Déu per un pecador que fa penitència". (vv. 8-10)
Cirilo
Per la paràbola que precedeix, en la qual es diu que el gènere humà era una ovella esgarriada, se'ns ensenya que som creaturas de Déu omnipotent que ens ha fet a nosaltres, -i no nosaltres al- i que som ovelles de les seves pastures. Ara afegeix la segona paràbola, en què el gènere humà és comparat a una dracma que s'ha perdut. Per mitjà d'ésta manifesta que hem estat creats a imatge i semblança del Rei, això és, del Déu excels. Perquè la dracma és una moneda que porta impresa la imatge del rei. Per això diu: "O quina dona que té deu dracmes, si perdés una dracma", etc.
Sant Gregori, in Evang hom. 34
El mateix que es representa pel pastor, es representa per la dona, perquè aquél és el mateix Déu i ésta la saviesa de Déu. El Senyor va crear a imatge seva la naturalesa angèlica i la naturalesa humana perquè el coneguessin. Va tenir deu dracmes, perquè nou són els cors dels àngels i, per a completar el número dels triats, l'home va ser creat dècim.
Sant Agustí De quaest.Evang. 2, 33
També col·loca entre les nou dracmes, així com entre les noranta-nou ovelles, la representació d'aquells que -presumint de si- es prefereixen als pecadors que tornen al camí de la salvació. Un falta a nou perquè siguin deu. I al noranta-nou també li falta un per a ser cent. Aquest u designa a tots els reconciliats per la penitència.
Sant Gregori, ut sup
I com la imatge li representa en la moneda, la dona va perdre la dracma quan l'home -que havia estat creat a imatge de Déu- va deixar de semblar-se-li quan va pecar. I això és el que afegeix: "Si perdés una dracma no encén el llum d'oli?". La dona encén la torxa perquè la saviesa de Déu va aparèixer en la humanitat. La torxa és una llum en un got de fang. La divinitat en la carn és com la llum en el got de fang. Una vegada encesa la torxa, prossegueix: "I escombra la casa", perquè així com la seva divinitat ha resplendit en la humanitat, tota la nostra consciència va quedar neta. Aquesta paraula escombra no es diferencia de neta, que es llegeix en els altres còdexs. Perquè l'ànima depravada, si no es neteja primer pel temor, no queda neta dels defectes en què vivia. Una vegada escombrada la casa es troba la dracma. Per això segueix: "I la cerca amb cura fins a trobar-la". Quan la consciència humana és sacsejada 1, és reparada en l'home la semblança del Creador.
Sant Gregori Nacianceno
Una vegada trobada la dracma fa participant de la seva alegria als esperits celestials, als qui fa dispensadors dels seus beneficis. I segueix: "I després que l'ha trobat, junta a les amigues i veïnes", etc.
Sant Gregori, ut sup
Els esperits celestials es troben tant més units amb la divina saviesa, com més s'aproximen per la gràcia de la seva visió permanent.
Teofilacto
Són les seves amigues, perquè compleixen la seva voluntat; veïnes seves, perquè són incorpóreas. O bé: són amics seus tots els esperits celestes, però són els seus veïns els que estan més a prop, com són els trons, els querubins i els serafins.
Sant Gregori Niceno
D'una altra manera: crec que el Senyor ens dóna a conèixer en la cerca de la dracma perduda que no ens ve cap utilitat de la pràctica de les virtuts exteriors -a les quals anomena dracmes- encara que es posseeixin totes, si queda l'ànima com a vídua d'aquella que li dóna la lluentor de la semblança de Déu. Per això, primer mana encendre la llum -això és, la paraula divina que descobreix les coses ocultes-, o potser el llum de la penitència. Però a la casa pròpia -en si mateix i en la seva consciència- convé buscar la dracma perduda. És a dir, la imatge del rei, que no s'ha perdut del tot, sinó que està coberta sota l'abonament, que significa la misèria humana. Una vegada llevat éste amb cura, és a dir netejat per l'esforç de la vida, resplendeix el que va ser trobat. Per això convé que aquella que la troba s'alegri i que cridi a participar de la seva alegria a les veïnes, això és, a les quals estan més pròximes, que són les virtuts; a saber: l'enteniment, la sensibilitat i tots els afectes que puguin considerar-se com a propis de l'ànima, que han d'alegrar-se en el Senyor. Finalment, per a concloure la paràbola afegeix: "Així us dic que hi haurà goig davant dels àngels de Déu per un pecador que fa penitència".
Sant Gregori, ut sup
Fer penitència és plorar els pecats passats i plorant, no tornar a cometre'ls. Perquè el que plora uns pecats alhora que torna a cometre'ls, o ignora què és fer penitència, o la fa fingidament. Ha de considerar-se també que per a satisfer al seu Creador, aquell home que va fer el que està prohibit ha d'abstenir-se encara del que està permès i el que recordi que va faltar en el greu, ha de censurar-se pel lleu.
Notes
1. "Sacsejada", en el sentit de netejar, sacsejar la pols, la qual cosa fa referència a l'acte d'escombrar de la dona que busca la dracma.
Text de la Catena Aurea de Sant Tomàs d'Aquino (domini públic), traduït al català.