Lluc 18,1-8
Comentari patrístic recopilat per Sant Tomàs d'Aquino. Llegeix el text bíblic →
01-08
I els deia també aquesta paràbola: que cal orar sempre, i no defallir. Dient: "Hi havia un jutge en una certa ciutat que no temia a Déu, ni respectava a cap home. I hi havia en la mateixa ciutat una vídua que venia a ell i li deia: Fes-me justícia del meu contrari. I ell per molt de temps no va voler. Però després d'això va dir entre si: Encara que ni temo a Déu ni als homes tinc respecte, encara, perquè m'és importuna aquesta vídua, li faré justícia, perquè no vingui tantes vegades que a la fi em molgui. I va dir el Senyor: Sentiu el que diu l'injust jutge: Perquè Déu no farà venjança dels seus triats, que clamen al dia i nit, i tindrà paciència en ells? Us dic, que prest els venjarà. Mes quan vingués el Fill de l'home, penseu que trobarà fe en la terra?" (vv. 1-8)
Teofilacto
Després que el Senyor fa esment d'aquestes penalitats i perills, exposa el seu remei, que és l'oració assídua i premeditada. Per això afegeix: "I els deia també aquesta paràbola", etc.
Crisóstomo
El que et va redimir i el que va voler crear-te, va ser qui ho va dir. No vol que cessin les teves oracions; vol que meditis els beneficis quan demanes i vol que per l'oració rebis el que la seva bondat vol concedir-te. Mai nega els seus beneficis a qui els demana i per la seva pietat excita als que oren al fet que no es cansin d'orar. Admet, doncs, amb gust les exhortacions del Senyor: has de voler el que mana i deus no voler el que el mateix Senyor prohibeix. Considera, finalment, quanta és la gràcia que se't concedeix: tractar amb Déu per l'oració i demanar tot el que desitges. I encara que el Senyor calla quant a la paraula, respon amb els beneficis. No menysprea el que li demanes, no s'hastía sinó quan calles.
Beda
Ha de dir-se també que ora sempre i no falta el que no deixa mai l'ofici de les hores canòniques. I tota la resta que el just fa o diu de conformitat amb el Senyor, ha de considerar-se com a oració.
Sant Agustí, De quaest. Evang. 2,45
El Senyor presenta les seves paràboles, o bé comparant, com quan parla del prestador, que va perdonar als dos deutors el que li devien i que va ser més estimat per aquell a qui va perdonar més ( Lc 7), o bé per oposició, com quan diu que si el fenc del camp que avui està en peu i demà serà portat al forn, Déu així li vesteix, quant més cuidarà de vosaltres, homes de poca fe? ( Mt 6,30) Així, doncs, no per semblança, sinó per oposició, parla d'aquell inic jutge, de qui es diu: "Hi havia un jutge en una certa ciutat", etc.
Teofilacto
Observa en això que l'obrar malament amb els homes és senyal evident de malícia. Molts no temen a Déu, però en societat guarden el degut respecte i per això falten menys. Però quan algun obra amb imprudència, fins i tot quant als homes, porta llavors el vici al seu súmmum.
Prossegueix: "I hi havia en la mateixa ciutat una vídua".
Sant Agustí, ut sup
Aquesta vídua pot ser molt bé la imatge de l'Església, que apareix com desolada fins que vingui el Senyor, qui ara cuida d'ella misteriosament. Però com continua dient: "I venia al dient: Fes-me justícia", etc., adverteix aquí per què els triats de Déu li demanen que els vengi. El mateix es diu també en l'Apocalipsi de Sant Joan parlant dels màrtirs ( Ap 6), a pesar que clarament se'ns aconsella que orem pels nostres enemics i els nostres perseguidors. Ha de comprendre's doncs que la venjança que demanen els justos és la perdició de tots els dolents. Aquests pereixen de dos modes. O tornant a la justícia, o perdent el poder per mitjà dels turments. Per tant, encara que tots els homes es convertissin a Déu, el diable quedaria per a ser condemnat en la fi del món. I es diu, no sense raó, que els justos en desitjar que arribi aquesta fi, desitgen la venjança.
San Cirilo
Quantes vegades ens ofenguin, hem de considerar que és gloriós per a nosaltres l'oblit d'aquests mals; i quantes vegades pequin, ofenent a la glòria de Déu aquells que fan la guerra contra els ministres del dogma diví, hem d'acudir a Déu demanant-li auxili i clamant en contra dels que rebutgen la seva glòria.
Sant Agustí, ut sup
La perseverança del qual prega ha de durar fins que s'aconsegueixi el que es demani en presència de l'injust jutge. Per això segueix: "Però després d'això va dir entre si: Encara que ni temo a Déu, ni a home tinc respecte", etc. Per tant, han d'estar ben segurs els que preguen a Déu amb perseverança, perquè L'és la font de la justícia i de la misericòrdia. Diu també el Senyor: "Sentiu el que diu l'injust jutge".
Teofilacto
Com dient: si la constància estova al jutge capaç de tot crim, amb quanta més raó hem de prostrar-nos i pregar al Pare de la misericòrdia, que és Déu? Per això segueix: "Us dic que prest els venjarà". Alguns van procurar donar a aquesta paràbola un sentit més subtil: Diuen que la vídua representa a tota ànima que se separa del seu primer marit, a saber, el diable i que per això, com aquél és el seu enemic, es presenta a Déu, que és el jutge de la justícia, qui ni tem a Déu, perquè El mateix únicament és Déu, ni tem a l'home: davant Déu no hi ha acceptació de persones. El Senyor es compadeix d'aquesta vídua, això és, de l'ànima que li prega, en contra del diable i la defensa contra el diable.
Després que el Senyor va dir que havia d'orar-se molt a la fi dels temps, pels perills de llavors, afegeix: "Però el Fill de l'home, quan vingui, penseu que trobarà fe en la terra?".
Sant Agustí, De verb. Dg. serm. 36
El Senyor diu això referint-se a la fe perfecta, perquè aquesta fe a penes es troba en la terra. Plena està de fidels l'Església de Déu. Qui vindria si no hi hagués fe? i qui no traslladaria les muntanyes si la fe fora perfecta?
Beda
No obstant això, quan aparegui l'Omnipotent Creador en la figura del Fill de l'home, seran tan pocs els triats, que no tant pels precs dels fidels, com per la indiferència dels dolents, s'haurà d'accelerar la ruïna del món. El que el Senyor diu aquí com dubtant, no ho diu perquè dubte, sinó perquè reprèn. Nosaltres també algunes vegades posem paraules de dubte en reprendre a uns altres, encara que tractem de coses que tenim per unes certes, com quan es diu a un serf: Considera, si potser no sóc el teu amo.
Sant Agustí, ut sup
Això ho afegeix el Senyor per a donar a conèixer que si la fe falta, l'oració és inútil. Per tant, quan orem, creguem i orem perquè no falti la fe. La fe produeix l'oració i l'oració produeix al seu torn la fermesa de la fe.
Text de la Catena Aurea de Sant Tomàs d'Aquino (domini públic), traduït al català.