Nom

Significat de Nom

(heb. shêm; gr. ónoma).

Els hebreus, com altres pobles antics del Pròxim Orient, donaven gran
importància als noms personals. Tenien significats literals, i eren
símbols del caràcter i la personalitat de la persona; a vegades reflectien el
tarannà o els sentiments de qui donava el nom. Els cognoms hereditaris
eren pràcticament inexistents en temps bíblics. Quan era necessari
distingir a 2 persones del mateix nom, sovint s'afegia un adjectiu que
identifiqués a l'individu, com en els següents exemples: Saulo de Tars,
José d'Arimatea, Jesús de Natzaret, 847 Elías tisbita, Jacobo fill d'Alfeo,
Judes germà de Jacobo, etc. Alguns tenien un addicional o alternatiu, que
s'esmenta en la Bíblia com a «sobrenom» (Hch. 10:5; cf Mr. 3.16, 17). Els
d'Abrahán, Israel i Josué són exemples de noms addicionals o reemplazantes
dels anteriors de les persones indicades.

Quant a la forma i l'estructura, els noms hebreus bíblics seguien un
esquema que sembla estrany per a la ment moderna. Amb freqüència, estan
formats per 2 o més paraules que podien expressar una frase abreujada, com en
els següents exemples: Abidán, «el meu pare és jutge»; Icabod, «la glòria s'ha
apartat». Ocasionalment consistien d'una sola paraula, com en el cas de
Débora, «abella»; Barac, «llampec»; Caleb, «gos»; Jonás, «colom»; etc. A
quin tenen forma verbal: Saúl, «comanda (a Déu)» o «prestat (a Déu)»;
Natán, «El (és a dir, Déu) ha donat»; Baruc, «beneït»; etc. Altres noms
bíblics senzillament reflecteixen diversos termes d'afecte, com Noemí, «el meu
grat»; Tabita, «gasela»; i Sansón, possiblement «petit sol».

Tal vegada la classe més popular de noms entre els israelites era el que
contenia alguna referència al Déu veritable i sovint expressava piadoses
declaracions de fe (per exemple, Elías significa «Yahweh és el meu Déu»); uns altres
reconeixien alguna benedicció especial rebuda del Senyor, com el naixement de
un nen (alguns exemples són: Natanael, «Déu ha donat»; Berequías, «Yahweh ha
beneït»; Ezequías, «Yahweh ha enfortit»; etc.). Els noms teofóricos,
és a dir, els que contenen el de Déu, generalment es poden reconèixer en la
Bíblia pels prefixos ja-, je-,Jeho- (transliteracions de formes abreujades
del nom diví; vegeu Jehová); pels prefixos El-* o El-i; pel sufix
-el (transliteracions de la paraula que significa Déu); i pels sufixos
-ía, -ías (també formes del nom diví).

En el NT, el nom Jesús rep constant èmfasi. Els seus pares van rebre
instruccions sobre l'elecció del nom (Mt. 1.21, 23); els seus seguidors
van rebre la invitació d'orar en el seu nom (Jn. 16.23, 24); per causa de la seva
sacrifici se li va donar un nom que és sobretot nom (Fil. 2:9, 10); la
salvació s'obté per mitjà del seu nom (Hch. 2.21; 4.12); tot el que els seus
seguidors facin ha de ser fet per mitjà el seu nom (Col. 3.17); i els primers
cristians van estar disposats a sofrir qualsevol humiliació per causa de
#aqueix nom (cf Hch. 5.41). «Nom» en alguns d'éstos i d'altres passatges
assumeix un significat més ampli que el d'identificar a un individu; significa
«persona», «caràcter», «autoritat», «reputació», etc. (Ex. 5.23; 34:5, 6; Dt.
7.24; Hch. 1.15, DHH; Ap. 3:4; etc.).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: NOM

NOM segons la Bíblia: (a) La seva importància.
En l'època bíblica s'atribuïa al nom una considerable importància. Hi ha una relació directa entre el nom i la persona o cosa nomenada; el nom participa d'alguna manera en l'essència que té per objecte revelar.

(a) La seva importància.
En l'època bíblica s'atribuïa al nom una considerable importància. Hi ha una relació directa entre el nom i la persona o cosa nomenada; el nom participa d'alguna manera en l'essència que té per objecte revelar.

Expressa la personalitat fins a tal punt que el coneixement del nom d'algú implica conèixer-lo íntimament i, fins i tot en un cert sentit, tenir poder sobre ell. Jacob pregunta el nom a l'àngel de Jehová: «Declara'm ara el teu nom.» La seva resposta és: «Per què em preguntes pel meu nom?» (Gn. 32:29; cf. Dj. 13.17-18).

En el moment de dur a terme grans actes redemptors, Déu fa comprendre a Moisès que es revelarà no sols ja com el Totpoderós, sinó «en el meu nom JEHOVÁ» (Éx. 6:3). Així, el nom fa també pròxima la presència de la persona: no es pot resistir a l'àngel de Jehová, perquè el nom de Déu està en ell (Éx. 23.21).

El santuari on Déu és adorat és sagrat, perquè allí fa habitar El seu nom (Dt. 12.11). Jesús diu al Pare que Ell havia «manifestat (el seu) nom als homes» (Jn. 17:6), és a dir, tota La seva naturalesa divina. Juan ens parla de Crist, a fi que en creure tinguem vida en El seu nom (Jn. 20.31). El nom pronunciat actua amb el mateix poder que la persona (Hch. 3.16; 4.10, 12, etc.) i el nom del Salvador està, per definició, per sobre de tot un altre nom (Ef. 1.21). (Vegeu DÉU, [NOMS DE].)

(b) Sentit i elecció del nom.
El nom de les persones humanes es correspon amb la mateixa concepció. En la Bíblia no se dóna com en l'actualitat, gairebé a l'atzar (en el cas del nom propi) o pel solo fet de la filiació (cognomeno/s).

En la mesura que sigui possible, el nom ha d'expressar la naturalesa del qual el porta, i la seva elecció queda influenciada per circumstàncies del naixement o per un vot dels pares respecte al fill. Es deixaven també guiar per l'assonància general o la consonància de les síl·labes, la qual cosa permet un acostament en el sentit, o una etimologia popular consubstancial al geni hebreu, encara que algunes vegades ens sigui sorprenent a nosaltres. Vegem alguns noms:

Eva (vida, Gn. 3.20),
Noè (repòs, Gn. 5.29),
Isaac (riure, Gn. 17.19),
Esaú (vellós, Gn. 25:25),
Edom (vermell, Gn. 25:30),

Jacob (suplantador, Gn. 25:26);
els noms dels fills de Jacob comporten sempre una significació (Gn. 30);
es pot veure també Fares (bretxa, Gn. 38:29),
Manasés (oblit, Gn. 41:51),
Efraín (fèrtil, Gn. 41:52), etc.

El nom havia de ser, si era possible, de bon auguri. Raquel, moribunda a causa del part, crida al seu últim fill Ben-Oni (fill del meu dolor), però immediatament Jacob li ho canvia, posant-li Benjamí (fill de la meva destra, Gn. 35:18).

Sovint, els noms comporten un significat religiós i un esment del mateix Senyor («El» per a Déu, o «Jah» per a Jehová o Yahveh). D'aquesta manera tenim una sèrie de noms composts, i fins i tot de noms que són una curta frase:
Natanael (Déu ha donat),

Jonatán (Jehová ha donat),
Elimelec (Déu és el meu rei),
Ezequiel (Déu és fort),

Adonías (Jehová és senyor) i molts més.
Hi ha altres noms que són senzillament trets de la naturalesa, o inspirats en imatges de la vida corrent:
Labán (blanc),

Llegeixi (vaca salvatge),
Raquel (ovella),
Tamar (palmera),

Débora (abella),
Jonás (colom),
Tabita (gasela),

Peninna (perla),
Susana (lliri).

Hi ha noms sorgits de circumstàncies històriques:

Icabod (sense glòria, 1 S. 4.21),
Zorobabel (nascut en Babilònia).

És a causa d'aquest constant desig de donar un sentit real i personal als noms que es tracta de donar, en els articles d'aquest diccionari, una traducció, etimologia o explicació dels noms, pel fet que això té una major importància del que pugui semblar a simple vista.

El nom sembla que era imposat al nounat en general en el vuitè dia de la seva vida, en ser circumcidat (cf. Gn. 17.12; 21:3-4; Lc. 1.59; 2.21).

(c) El canvi del nom.

A causa del sentit summament personal unit al nom, es donava a vegades un nom nou a algú amb la finalitat d'assenyalar la transformació del seu caràcter, cf. p. ex.:
Abram a Abraham,
Sarai a Sara (Gn. 17:5-15),
Jacob a Israel (Gn. 32:27, 28),
Noemí a Mara (Rt. 1.20).

A vegades el segon nom és una traducció del primer:
Cefas (aram.) Pedro (gr.),
Tomás (aram.) Dídimo («bessó» en gr.),
Messies (heb,) Crist (gr.).

Un dia tots els creients rebrem un nom nou adequat als redimits del Senyor (Ap. 3.12).

(d) Cognoms.
Els cognoms no eren usuals entre els hebreus però s'afegia una indicació del seu origen:
Jesús de Natzaret,
José d'Arimatea,
María de Magdala,
Nahum d'EIcos.

Podia ser també un patronímic:
Simón fill de Jonás (Bar-Jonás),
Jacobo i Juan, fills de Zebedeo.
També es podia fer referència a la professió:

Natán el profeta,
José el fuster,
Simón el zelota,
Mateo el publicà,
Dionisio l'areopagita.

(e) Noms romans.
Tot romà tenia tres noms:
(A) El «praenomen» o nom propi, designació personal;
(b) el «nomen», indicació de la línia o casa;
(c) el «cognomen», nom de família, o cognom, que figurava en últim lloc.
Per exemple:

el procurador Félix (Hch. 23.24) es deia en realitat:
Marcus (nom propi)
Antonius (de la gens Antonia)
Félix (de la família anomenada Félix, «feliç»).
Sovint s'ometia el nom propi, i es parlava de Juli Cèsar en lloc de Cayo Juli Cèsar, etc.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: NOM