Qui va ser
Originàriament era el nom comú per indicar l'home o la humanitat, va venir així doncs considerat en la genealogia de Gènesi 4,25-5,5 com a nom propi del primer home, de l'avantpassat de l'espècie humana. Els contes relatius a Adamo parlen de l'home en general, en l'avantpassat es prefigura la història de l'entera espècie. Etimologia: Adamo = nascut per la terra, de l'hebraic
El nostre progenitor, en realitat no gaudeix d'un culte litúrgic realment, però sigui a Occident que a Orient, ell és venerat juntament amb tots els avantpassats de Jesús Crist i els justos del Vell Testament, en una única celebració col·lectiva. El ‘Martirologio Romano’ al 24 de desembre, vigília de la Natività del Senyor, commemora els avis de Jesús, fills de Davide, fills d'Abraham, fills d'Adamo, que van aplacar la ira de Déu i van viure com justos i van morir en pau en la fe. I cap a la mateixa data, a Orient, més precisament en el primer diumenge de l'Arribada oriental, es commemoren els mateixos avantpassats; en el Cànon de la Messa és escrit: “Honrem en primer lloc Adamo que, honrat per la mà del Creador i constituït primer el nostre pare, gaudeix del beat descans, amb tots els electes en els tabernacles celestes”. Adamo és el pare del gènere humà, que no deriva d'un altre home per generació, però de Déu per creació. El sentit etimològic del nom Adamo no és cert, segons els Autors, a vegades assumeix el significat de l'home en general, a vegades el nom propi del primer home. En l'antiguitat s'ho va posar en relació amb ‘adham’ = rogenc, pel color de l'argila que va servir per la formació del seu cos, però avui es prefereix col·legir-ho al terme hebraic “adhamah” = terra, per què Adamo seria aquell que ha estat en relació amb la terra al principi, a mitjan i al final de la seva vida; en síntesi Adamo, format per la terra, haurà de treballar-la per proveir a la seva sustentació i per fi tornarà a la terra després de la seva mort (Gènesi). La creació d'Adamo és narrada en la Gènesi en dos contes distints però complementaris; en el primer (I, 26 i seg.) solemne i hieràtic, s'afirma que en el sisè dia de la creació, després de tots els altres éssers, Déu va crear l'home i la dona a la seva imatge i semblança, atenció l'intel·lecte i a la voluntat i per això els va posar al disopra de cada altra criatura. El segon conte (2-3) és molt immaginoso; l'autor hi resumeix antiquíssimes tradicions de l'Orient Mitjà en un quadre literari que fon poesia, didàctica, llegenda. S'hi narra com Déu va plasmar Adamo amb la terra (adhamah) i li va insuflar en els nassos l'esperit vital; després ja que “no és bé que l'home resti només”, li va mostrar els animals a qui Adamo va donar un nom i veient que ningú d'aquests podia ‘estar-li davant’, va crear la dona, Eva, plasmant-la amb una de les seves costelles després d'haver-ho immergit en una profunda son; al seu desvetllament Adamo va reconèixer en Eva la pròpia companya. Déu els va posar en un jardí de l'Eden, el paradís terrestre, si es trobaven l'arbre de la vida i l'arbre de la ciència del bé i del mal, i aquí Adamo i Eva van ser posats a la prova i van sucumbir als afalacs de la serp. Per consegüent van ser castigats per Déu amb la pèrdua del paradís terrestre, de la immortalitat corporea, de l'amistat divina i de la felicitat que hi era connectada; i van conèixer el patiment, el dur treball, la malaltia, la mort. D'ells van néixer Caino, Abele, Seth i altres fills no nomenats; segons la cronologia de la Bíblia, Adamo va viure 930 anys. El pecat original Déu havia creat l'home lliure i ho va deixar a la mercè del seu arbitri, però ell havia de demostrar la seva subcomissió a Déu, observant la fàcil condició imposta-li, que l'autor sagrat de la Gènesi il·lustra així: “De cada arbre del Paradís pots menjar; però de l'arbre de la ciència del bé i del mal no menjar-ne, perquè el dia que tu en mengés, moriries segur” (Gen. 2, 16 seg). Adamo va haver de conèixer el dibuix de Déu i adonar-se de l'immens cabal de la seva elecció i de la responsabilitat del seu acte, quin cé jurídic i principi natural de tota la humanitat. Però hi havia un enemic de Déu, envejós de la felicitat de l'home, el príncep dels àngels caiguts Llucifer, que sota les semblances d'una serp sedusse la dona Eva i per mitjà d'ella va atreure també l'home en la transgressió del precepte de Déu. El pecat d'Adamo és retingut en la Gènesi com a conseqüència de l'ambició superba d'esdevenir com Déu en la ciència i legat a l'amor desordenat cap a la companya, a que la seva invitació no va saber resistir; però sant Pau en la seva lletra als Romans, ho especifica com un pecat de desobediència. La punició de Déu El conte bíblic ens presenta una espècie d'interrogatori, de perquisició, de judici, entre Déu i les dues criatures humanes i després de la temptativa de baixar-se en successió la responsabilitat de la culpa, l'home acusa la dona, la dona inculpa la serp, el Creador emet la seva triplice sentència. Abans contra la serp-diablessa, causa principal d'aquell desastre: striscerà per terra i menjarà la pols; entre la seva llavor o descendència i la descendència de la dona que havia enganyada, hi haurà hostilitat perpètua. A la dona Eva, les penes imposades són pròpies del seu sexe, sigui com a mare, sigui com a esposa, així doncs patiment pels embarassos, passió per l'home que voldrà sempre dominar-la. A l'home Adamo, les penes són dobles, sigui com a individu sigui com a cap del gènere humà i el seu càstig concerneix la humanitat, com tal en ambiciono els sexes; així doncs el treball fatigós i continu, els stenti, la mort corporal i espiritual; després la pèrdua dels dons preternaturali, la privació de la felicitat natural i sobrenatural, subentrando en canvi els mals físics i morals, individuals i socials, que tornen gravosa i infeliç la vida, fins a apagar-la en la mort i en la descomposició del sepulcre. “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l'arbre que t'havia prohibit, maleït sigui el terra per causa teva! Amb ofegament en trauràs el nutrimento, per tots els dies de la teva vit
Font: santiebeati.it