Qui va ser
† 1250 N ata a Schaerbeek en el segle XIII, va mostrar des de jove una profunda intel·ligència i devoció religiosa. Entrada en el monestir cistercenc de La Cambre, va rebre una visió divina que prefigurava els seus futurs patiments, simbolitzeu d'una creu d'or. Colpejada per la lebbra, Aleide va viure segregada per anys, oferint els seus dolors per la salvació dels pecadors. Malgrat la malaltia les impedís d'assumir el Eucaristia sota ambdues espècies, va ser consolada per una visió de Crist que les va assegurar la seva completa comunió espiritual. Dona de forta voluntat i mística intuïció, Aleide va dedicar els seus darrers patiments a la croada de San Luigi. Va morir l'11 de juny de 1250, envoltada per una llum sobrenatural que, segons els testimonis, va acompanyar la seva ànima en Paradís.
Martirologio Romano: En el monestir de La Chambre prop de Brussel·les en el Brabante, en l'actual Bèlgica, santa Aléide, verge de l'Orde Cistercenc, que, a vint-i-dos anys, colpejada per la lebbra, va ser obligada a una vida de segregació; en els darrers anys, perduda també la vista, si més no un membre del cos les havia quedat sa, excepte la llengua, per cantar les lloances de Déu.
Nascuda a Schaerbeek, als voltants de Brussel·les, en la primera meitat del segle XIII, a set anys va entrar en el monestir cistercenc de La Cambre, fundat per pocs anys, per ser istruita i educada. Aleide, que era una graciosíssima donzella, va mostrar ben aviat una intel·ligència superior i un gran amor cap a Déu. Amb el passar dels anys, pres l'hàbit monacal, es va acréixer la seva virtut i Aleide va tenir el do d'una visió divina, en què, en signe de les acerbissime patiments que hauria patit, les va ser donada per Déu una creu d'or. El Senyor la va sotmetre a una terrible prova: Aleide va ser colpejada, efectivament, de la lebbra que la va consumir per llargs anys, reduint-la a un pobre cos purulento. Segregada per la comunitat, va oferir els seus patiments per la salvació dels pecadors i l'alliberament de les ànimes purganti. D'una sola cosa es dolia, de no poder rebre la comunió sota ambdós les espècies. Efectivament, per temor del contagi, les era prohibit acostar els llavis al calze. En canvi també d'aquesta privació va ser consolada pel Senyor que les va aparèixer i les va dir: « quicumque de corpore meo gustaverit, similiter et de sanguine gaudeat, si indubitabiliter recreari: quia ubi pars, ibi totum; nec pars potest dius, sed totum debet reputari ». El 1249, el morbo va destruir els ulls de Aleide i ella va dedicar a Déu aquest ulterior patiment, per les intencions de Guillem, rei dels Romans, i de sant Lluís, rei de França, que partia per la VI croata. L'11 de juny de 1249 una visió va revelar a Aleide que seria hagut de quedar sobre aquesta terra encara un any. Efectivament, segons la profecia, Aleide va morir l'11 de juny de 1250, i es narra que aquells que l'assistien en els darrers moments, van veure la seva ànima volar directament en paradís. Amb decret del 1° de juliol de 1702 Clemente XI va concedir als monjos Fuliensi de la Congregació de San Bernardo la facultat de celebrar la festa de Aleide, que el seu culte el 1870 va ser estès a tot l'Orde cistercenc i el 1907, oficialment autoritzat per Pius X, a totes les diòcesis de Bèlgica. La festa de Aleide cau l'11 de juny, però en l'Orde cistercenc i en la diòcesi de Malines és celebrada el 15 de juny. En el Menologio Cistercenc el nom de Aleide és recordada el 12 de juny.
Font: santiebeati.it