Qui va ser
Bolonya, 1151 – Treviso, 11 de juny de 1267 San Parisio va ser monjo, ermità i sacerdot de l'Orde Camaldolese. Profuse la sovrabbondanza de la seva vida interior com director espiritual de les monges per ben 72 anys. Va operar innumerables prodigis en vida i en mort. Aquesta darrera va arribar pel sant prop de Treviso l'11 de juny de 1267, a la veneranda edat de 108 anys. En tal aniversari és commemorat pel Martyrologium Romanum i del Menologio Camaldolese. Patronato: Treviso Martirologio Romano: A Treviso, sant Parisio, sacerdot de l'Orde Camaldolese, que per setanta-set anys va ocupar la direcció espiritual de les monges amb salutari consells, morint a centootto anys.
San Parisio és un dels sants més longeus que es coneguin, va viure ben 108 anys, i sent del segle XIV, va ser sense altra una primacia, tenint compte la mitjana de la duració de la vida de l'època, que era poc més de 40 anys. Parisio va néixer probablement el 1151 a Bolonya; va pertànyer a la família ‘París’ que va donar a la ciutat en el transcurs del temps, diversos il·lustres ciutadans. Cap als dotze anys, va prendre l'hàbit dels camaldolesi en el monestir dels Ss. Cosma i Damiano, dit també de S. Michele. Va viure en el monestir bolonyès per 24 anys conduint una vida exemplar, fins que el prior general dels Camaldolesi, ho va destinar quin director i confessore al monestir femení camaldolese de Santa Cristina, prop de Treviso; de diversos anys en presa a unes crisis organitzatives i d'identitat. Era el 1187, i tenia 36 anys quan li va haver confiat aquell delicat deure; quedarà lluny de la seva Bolonya per 80 anys, fins a la seva mort. Es va dedicar humil i amagat al seu deure, i alhora a la cura dels posats malalts i dels pelegrins del Ospizio de Ognissanti, annexionat al monestir. Era pràcticament destacat per les pràctiques religioses de la comunitat d'origen, però va restar fidel a totes les regles, compliments religiosos i penitenze, del seu Orde Camaldolese, fundat per s. Romualdo el 1012 ca. Fidelitat que va posar en pràctica també durant les llargues malalties i en la vellesa molt avançada, malgrat que el bisbe Albert Ric (1255-1274) ho hagués dispensat. Sota la seva direcció i guia espiritual, el monestir de Santa Cristina de Treviso, va adquirir fama de santedat difosa, tant que el 1196 algunes devotes persones, van voler erigir un altre monestir femení camaldolese a Bolonya, dedicat a S. Maria de Betlemme, posant-ho sota la guia de la badessa de Santa Cristina de Treviso i de la direcció espiritual de pare Parisio. El mateix Parisio, 18 anys després, quan va jutjar que el nou monestir podia administrar-se tot sol, en va afavorir el destaco el 1214; va viure santamente, formant a la vida religiosa, generacions de monges camaldolesi i va morir a 108 anys l'11 de juny de 1267. Amb prou feines un mes després, el juliol de 1267, va tenir inici el procés diocesà que es va concloure amb la canonització episcopal (en ús aleshores) del 25 de novembre de 1268, a obra del bisbe de Treviso mons. Alberto Ric. La ciutat de Treviso va portar sempre devoció per s. Parisio; el podestà amb els ancians de la ciutat, es portaven en el dia de la seva festa, a assistir a la celebració del S. Posada sobre la tomba del sant, en l'església de Santa Cristina que, amb el temps va agafar també el nom de San Parisio. El seu nom serà agafat també pel nou monestir, construït després de la destrucció del vell, passada el 1355, perquè Venècia en va decretar la fi per raons militars. Del temps de la supressió napoleònica, les relíquies del sant camaldolese, que Treviso venera com compatrono, van ser posades en la catedral ciutadana. Cesare Baronio, estensore del ‘Martirologio Romano’ en el segle XVI, va inserir la seva memòria a la data de l'11 de juny. Autor: Antonio Borrelli ______________________________ Afegit/modificat el 2006-04-05
Font: santiebeati.it