Qui va ser
Moltes les discussions fetes pels crítics sobre aquesta màrtir de Frígia. Existeixen efectivament alguns Actes llegendaris composts de diverses parts collazionate d'una mica hàbil redactor entre el V i el VI sec. Segons alguns crítics, Ariadne és d'identificar amb una Maria màrtir esmentada en el Martirologio Romano al 1° de novembre i de què es posseeixen aptes llatins, la passio S. Mariae ancillae. Aquesta identificació sembla sufragada per un pas del Sinassario del Sirmond.
Segons altres, la passio d'Arianna i la de Maria no són que piadoses invencions, escrites a edificació dels cristians després del període de les persecucions. Per fi, hi ha qui propende a admetre l'existència històrica d'Arianna, negant tanmateix cada valor als Actes, considerats anacrònics i irreals. En canvi Franchi de' Cavallers ha mostrat la fiabilitat d'aquest document que, excepte alguns passos, té un indubbio sabor d'autenticitat, com es pot veure confrontant-ho amb monuments literaris de l'II-III sec. Sembla així doncs que el redactor s'hagi servit de fonts contemporànies a Arianna, interpolant-les en l'obra a passos d'època clarament més tardana. Franchi de' Cavallers, examinant la narració del martiri d'Ariadne, descoberta el 1899 per Giovanni Mercats en el cod. Vaticà grec 1853, la va dividir en cinc parts, dos segurament autèntiques, i les altres dubtoses. Resumint críticament la llegenda, apareixen aquests fets: Adrià i Antonino van promulgar un edicte de persecució contra els cristians, en què es contemplava la pena de mort per qui rebutjava els menjars immolats als uns, i es prometien als delators els béns confiscats als cristians, i a més 400 diners. Part d'aquest edicte és sense altre falsa, perquè un examen filològic condueix molts dels termes emprats fora de l'àmbit dels Antonini i és de la resta coneguda que ni Adrià, ni Antonino van emanar edictes contra els cristians. En canvi la menció d'una talla de 400 diners reporta a una època anterior a la crisi monetària del sec. III: l'edicte, així doncs, precisament va ser publicat, no de l'emperador, però probablement d'un magistrat local.
Arianna era una jove esclava de Tertullo, decurione de Primnesso a Frígia Saludar, que sent-se rebutjada de trencar el dejuni en el dia de l'aniversari del fill de Tertullo, va ser descoberta cristiana i, després d'haver estat flagel·lada, tancada en la presó domèstica per un mes, al terme del qual Tertullo va ser denunciat per espies al preside Gordio, amb l'acusació d'amagar una cristiana. Tertullo, conduït en judici, va ser hàbilment defensat per Nicagora i va sortir absolt pel procés, sostenint que Arianna formava part del dot de la dona i que ell res sabia de la seva fe. Segueix així doncs l'interrogatori d'Arianna, que, proclamant-se cristiana de família cristiana, va rebutjar de sacrificar als déus. Condemnada a la tortura sobre el poltre, va ser salvada per una intervenció del poble impietosito de la seva joventut, intervenció que per la seva illegalità va suscitar les ires de Gordio, obligat en canvi a concedir a Arianna una dilació de tres dies perquè pogués recedere dels seus propòsits i sacrificar, salvant-se la vida. Aquestes dues parts, la defensa de Tertullo i l'interrogatori d'Arianna, són sense altre autèntiques, per la seva extraordinària vivezza i precisió i pel record d'un procediment (el processo coram populo) anterior a les persecucions de Dioclecià. Al scadere dels tres dies, Arianna va fugir cap a una zona muntanyosa, però, veient-se inseguita, va elevar a Déu la pregària de ser acollida en la roca, i Déu el va complir. Gordio va donar aleshores orde al cap dels guardians del temple d'obrir el masso i treure'n fora d'Arianna per mostrar al poble la potència dels déus. Però un temporal, en què van comparèixer dos àngels, disperses la multitud espantada.
Així acaba la llegenda d'Arianna Aquesta darrera part és la més sospita: efectivament no es veu com Arianna hagi pogut obtenir la corona de màrtir, sense tenir subìto el martiri. Es pot així doncs concloure que l'autor s'hagi fet influenciar d'altres llegendes, com les de s. Tecla i de s. Bàrbara (que d'altra banda riecheggiano la història de Dafne): però aquestes santes tenen a bo dret títol de màrtirs, ché tractaven de defugir a qui amenaçava la seva virginitat, mentre Arianna, estant al text, no va córrer mai aquest perill.
Pel que concerneix la commemoració d'Arianna, el Martirologio Romano la celebra el 18 de setembre, mentre el Sinassario Costantinopolitano el 18 de setembre i el 27 (al costat de s. Ripsimia).
Autor: Gian Domenico Gordini
Font:
Font: santiebeati.it