Aristides Marcià

Qui va ser

Sant Aristide Marciano Apologista

Festa:

31 d'agost

Etimologia: Aristide = el millor (dels homes), òptim, del grec

Martirologio Romano: A Atenes, sant Aristide filosofo, que, insigne per fe i sapiència, va dirigir a l'emperador Adrià dels escrits sobre la religió cristiana.

Noto de les notícies tramandate de Eùsebio i de s. Gerolamo, Aristide va florir sota l'imperi d'Adrià i d'Antonino Pio (138-161). La lectura de les Sagrades Escriptures ho va portar al Cristianisme, en el qual va continuar a professar la filosofia, cobrant l'admiració de molts per la seva eloquenza. Injustes sollevazioni populars contra els cristians ho van empènyer a escriure, contemporàniament a Quadrat, una Apologia, intessuta de doctrines filosòfiques, dirigida a l'emperador Adrià, com resulta de la primera inscriptio siríaca i de la inscrittio del fragmentari text armeni. A Aristide es va oferir l'oportunitat de presentar el seu escrit a l'emperador, probablement quan aquests, creuant Grècia, va hivernar a Atenes i es va fer començar als misteris eleusini. Tal circumstància va haver d'excitar el fanatisme religiós dels pagans, els quals van enfurismar majorment contra els cristians. Per reprimir això desaconsellat ímpetu es va emprar Aristide, que la seva obra va induir Adrià a escriure al procònsol d'Àsia, Minucio Fundano, per posar terme a les angherie a què eren sotmesos els cristians i impedir que aquests fossin denunciats i condemnats sense formals i fundades acusacions. Alguns crítics volen reportar a una edat més recent la presentació de l'Apologia, retenint-ne destinatari Antonino Pio, que és esmentat en la segona inscriptio siríaca. Però a tal cronologia s'oposa sigui la testimoni de la primera inscriptio siríaca i del inscriptio armènia que el to arcaic de l'Apologia, que els seus apunti a les clàssiques acusacions contra els cristians, àmpliament tractades en les apologies posteriors, suposen un ambient divers. A més en les inscrittiones no s'esmenta el nom de Marc Aureli, associat a l'imperi el 147; així doncs l'Apologia ha de ser anterior a tal data.

Les circumstàncies descrites per Eusebio i alguns apuntes a catàstrofes passades en l'imperi, presents en l'Apologia, no consenten de col·locar l'escrit durant l'imperi d'Antonino Pius.

L'Apologia d'Aristide va tenir un singular esdeveniment. Va ser coneguda per Eusebio i de Gerolamo i va ser recordada per aquells escriptors que van dependre de tals fonts. Aquesta no va ser citada per cap escriptor cristià antic. El Ceillier segons què alguns monjos es vantaváno de tenir encara tal Apologia en la Biblioteca del monestir de Medelli a deu milles d'Atenes. El 1878 els Mechitaristi de Venècia van descobrir un fragment armeni de l'Apologia, seguits després en el retrobament del mateix text, sempre en armeni, del Conybeare i del Eemin. Un descobriment més sortós va tocar a J. Rendell Harris que el 1889 va trobar en la Biblioteca del monestir de S. Caterina del Sinaí un codi siríac contenente la traducció de l'Apologia. En base a aquest document, J. A. Robinson va identificar el text grec inserit, amb adaptacions, en la novel·la grega de Barlaam i Ioasaph, atribuït a s. Giovanni Damasceno. Per fi el 1922 i el 1923 van ser descoberts dels fragments grecs sobre papirs, notables pel coneixement del text primitiu de l'obra.

L'Apologia ha estat dividida en 17 breus capítols. Després d'un proemio sobre el coneixement, existència, natura i atributs divins (cap. 1), hi ha l'exposició de l'origen de les quatre principals religions (cap. 2) que són tractades en els capítols següents: la religió dels bàrbars (caldeus, segons el text grec) capp. 3-7; la dels grecs (i egipcis), capp. 8-12 (13); la dels jueus, cap. 14, i la dels cristians, capp. 15-17. En realitat, el tractament és l'exposició del contrast que hi ha entre la religió dels grecs i la religió dels cristians; i així doncs es comprèn fàcilment l'entonació moral que és donada a l'obra. Interessant és sobretot l'exposició de la primitiva vida cristiana, que es duu a terme en l'exercici dels preceptes del Senyor, que els fidels porten esculpits en els seus cors. És posada en evidència l'assiduïtat en la pregària pels amics i pels enemics, pels vius i pels difunts; la caritat cap a tots, I'obra d'assistència pels viandanti i pels condemnats pel nom de Crist; l'ocupa per la conversió dels pagans; la santedat de la vida domèstica; la puresa dels costums. Aquests arguments són tractats amb devota mestizia, que no treu la joia del cor en l'espera de la segona vinguda de Crist, ehe, segons els mèrits, premiarà els bons i castigarà els dolents. Notables són tanmateix dos breus apunti, que poden referir-se al bateig i a la penitenza. Aquesta és l'única obra completa que sigui pervenuta dels escrits de A. Es conserven breus fragments de discursos, editats pels Mechitaristi. Null'altre es coneix sobre els escrits o sobre la persona del apologeta. La tradició vol que ell morís màrtir. D'això es conserva mi mortaldat en diversos martirologi.

El Vetus Romarrum i els martirologi de Beda, Usuardo i Baronio, en celebren la memòria al 31 ag.; el Vetus Romanum, Adone i Usuardo ho recorden també al 3 d'octubre.

Autor: Constantí Vona

Font:

Font: santiebeati.it