Qui va ser
Nascut vers el 1260 a Saint Geniès en el Quercy (França), després d'haver cobert diversos encàrrecs prop de la Curia avignonese, el 1334 va ser triat a aguantar el patriarcat d'Aquileia, seu metropolitana d'una zona que comprenia tot el Vèneto amb Màntua i part de l'Ístria. Va viure en austeritat, dedicant-se a la reforma moral de la seva Església. Va convocar un primer Concili de bisbes de la seva província eclesiàstica contra la usura el 1335 a Udine, un segon Concili el 1339 a Aquileia i dos sínodes diocesans a Aquileia i Cividale. Va fundar monestirs, va promoure la cultura; es va distingir per la caritat cap als pobres. Va reivindicar els drets de l'Església aquileiese, atraient-se l'hostilitat de nobles locals, que van conspirar en contra d'ell i el van matar prop de San Giorgio de la Richionvelda el 6 de juny de 1350.
Martirologio Romano: A Udine, beat Bertrando, bisbe d'Aquileia i màrtir, que va proveir amb cura a la formació del clergat, va nodrir a les seves despeses els pobres en temps de gana, defensades strenuamente els drets de la seva Església i va morir nonagenario colpejat a mort per alguns sicaris.
Nascut vers el 1260 a Saint Geniès en el Quercy, regió de França en l'embassament d'Aquitània, Bertrando va estudiar dret civil i canònic a la Universitat de Tolosa, esdevenint el 1316 ‘utriusque iuris professor’. Va ser benvoluto de papa Joan XXII també ell del Quercy, que ho va nomenar el 1316 canonge de Angoulême i el 1318 canònic cantor de s. Feliç a Tolosa; després va tenir la rendita com a ardiaca de Noyon i la de capellà papal. Ensenyant de Dret canònic a la Universitat de Tolosa, va participar en el procés per la canonització de s. Tomàs d'Aquino. D'Avinyó on residia la cort pontifícia, va ser enviat per tres vegades a Itàlia per missions, la darrera va ser a Roma més llarga i complexa, per dirimere els contrastos entre els Colonna i els Orsini, famílies romanes nobles i predominants, decidint confiar el govern de la ciutat a dos senadors un per família; alhora va tractar dels negocis també amb Robert d'Anjou, rei de Nàpols. Bertrando va tornar a Avinyó l'11 de juny de 1334 i després de pocs dies, el 4 de juliol, va ser nomenat per papa Joan XXII patriarca d'Aquileia, que la seva seu era vacant de gairebé dos anys, tenia aproximadament 74 anys. El 28 de setembre de 1334 preses possessió de la seu patriarcal i malgrat l'edat avançada, va demostrar de seguida de voler governar enèrgicament. El territori sobre què tenia competència era molt vast, el patriarca d'Aquileia era metropolita d'una zona que comprenia tot el Vèneto amb Màntua i part de l'Ístria, a més era senyor temporal de la regió que s'estenia del Livenza fins a la Carniola, a la Caríntia i a Estíria i per fi marquès d'Ístria. Aquest doble títol de responsable espiritual i temporal comportava l'exercici d'una autoritat, sovint en contrast amb els dos principii. Es va trobar en la necessitat com a príncep de defensar també amb les armes el país sobre què els veïns tenien mires ambicioses i prepotents vassalls havien usurpat territoris i drets. Per consegüent ho veiem com a protagonista en la lluita contra Rizzardo V de Camino senyor de Ceneda, derrotat el 1335 i després contra el duc d'Àustria senyor de Venzone, que impedia el lliure trànsit pel comerç transalpí, després d'haver-ho derrotat en to de guerra, Venzone va retornar al patriarcat i així Bertrando va poder istruire els processos contra quants amb la seva prepotència, depredaven els mercaders que transportaven del mar les mercaderies creuant Friül cap a Oltralpe i viceversa. Desgraciadament a aquella època imperava una contínua guerrilla per part d'aquests neguitosos castel·lans, sempre en lluita entre ells, infestant les carreteres i fent posar insegurs els comerços. Per tant Bertrando, tanmateix sent per res propens a les empreses guerresche, va ser obligat el seu tot i que per fer respectar la llei i partir violències i arbitri, a assoldare milícies mercenàries per domar els insurgents i castigar qui s'havia tacat de greus delictes. Ell en aquesta obra de govern temporal va ser posat al costat pel Parlament friülà, compost pels tres ceti: noblesa, clergat i comunitat; va ser en contrast amb els comtes de Gorizia a què es va posar al costat la lliure Comunitat de Cividale, els quals forts del suport dels grans senyors de Oltralpe expandien la seva influència sobre els lliures senyors de la regió i en part sobre les lliures Comunitats com Udine; en aquell temps l'entera regió semblava dividida en dos: Gorizia i Cividale d'una banda i el patriarcat i Udine de l'altre; tanmateix Bertrando va tenir l'aprecio de no afavorir la seva família i els francesos del seu seguici eren en nombre limitat. En camp econòmic va donar increment al olivicoltura i va fer sorgir un lanificio a Udine, el 23 d'abril de 1342 el Parlament va votar de les lleis contra el luxo darrere de la seva indicació; va afavorir l'obertura de col·legis superiors a Cividale seguint les petjades del seu predecessor Ottobono. En camp espiritual ell va sentir sempre alt el valor del seu episcopat, va convocar un primer Concili de bisbes de la seva província eclesiàstica contra la usura, el 29 de maig de 1335 en el castell d'Udine; un segon Concili a Aquileia el 1339 i dos sínodes diocesans a Cividale i Aquileia. Va afavorir l'expandir-se dels franciscans i dominicans en els llocs més importants, va donar una residència als Celestins, es va fer ajudar en el apostolato de la vastíssima regió de les tantes abadies benedictines presents. Va afavorir encara amb fundacions els diversos monestirs femenins de les franciscanes, dominicanes i benedictines; a S. Nicolò d'Udine va erigir un monestir per les penitents. Va organitzar el clergat dividint-ho en parròquies, ardiaconats, prepositure, capítols prop de les principals ciutats. El 1346 a 86 anys va haver d'assumir-se el neguit d'un viatge a Hongria amb el deure de pacificar Lluís el Gran rei d'Hongria i la cort angevina de Nàpols. Mentrestant el 1345 es van verificar nombrosos xocs a Friül contra els comtes de Gorizia que esasperavano li animi amb el seu arrogant comportament. El 1347 Bertrando va reconquerir el Cadore que havia caigut en les mans de Lodovico de Br
Font: santiebeati.it