Qui va ser
Sec. VI Anicio Manlio Torquato Severino Boezio per tots representa sovint només un paràgraf del manual d'història de la filosofia. Dels estudiosos és vist com el filòsof que va sintetitzar el pensament clàssic i la cultura cristiana, deixant l'única herència filosòfica de relleu de la segona meitat del primer mil·lenni. Boezio neix a Roma, al voltant del 475 d'un patrici de la gens Anicia que va ser consola sota Odoacre. És senador a 25 anys i cònsol únic el 510. Esposa Rusticiana esdevenint gendre de l'emperador Simmaco i cunyat de les santes Proba i Gal·la; va tenir dos fills que esdevindran cònsols el 522. Va col·laborar amb Teodoric contribuint a difondre entre els Gots el pensament romà i la fe cristiana. La seva integritat ho va oposar tanmateix a Teodoric mateix que ho va condemnar injustament. Exiliat a Pavia, va ser tancat per Eusebio, prefecte d'aquella ciutat, en el battistero de la vella catedral en Agro Calventiano i aquí assassinat el 524. L'obra més famosa de Boezio és la d'ell escrita en presó el 523-524: el «De consolatione philosophiae», escrit ben conegut, a més de de Dante, també dels literats i dels humanistes renaixentistes. (Passar)
Etimologia: Manlio significa “Matí” del llatí Mànius i era imposat a aquells nens que Emblema: Palma Martirologio Romano: A Pavia, commemoració de sant Severino Boezio, màrtir, que, il·lustre per la seva cultura i els seus escrits, mentre era tancat en presó va escriure un tractat sobre el consol de la filosofia i va servir amb integritat Déu fins a la mort inflittagli del rei Teodoric.
És què òbvia afirmar que "tots els homes desitgen saber" (Aristòtil) i que l'objecte d'aquesta incessant recerca és la veritat: sobre el món (Cosmologia), sobre Déu (Teologia) sobre si estigués (Antropologia). Si cada home pot ser considerat cercatore de la veritat, alguns personatges de la història es converteixen també en màrtirs per la veritat. Entre aquests recordem Severino Boezio. Dante ho anomenava "ànima santa" i ho considerava la cremallera entre la cultura romana i la naixent Escolar. Va ser un filòsof de l'extraordinari influx per molts segles. La persona és… Severino Boezio ha nascut a Roma el 480 en una família aristocràtica. A trenta anys era ja un home famós. Es va casar i va tenir dos fills. El 497 Itàlia era envaïda pels Ostrogots de Teodoric. Aquests aconseguia en un primer temps a crear un cert equilibri entre el seu poble i els Romans. Boezio era entre els Romans cultes del temps que esperaven en una progressiva romanització dels "bàrbars" Goti. Amb aquesta motivació cultural i civil, va començar a traduir els clàssics (Aristòtil, Plató, Porfirio… etc.), traduccions que li van donar una gran notorietat en el Mitjà Evo. Va escriure a més tractats de lògica, matemàtica, música i teologia. L'escrit tanmateix més rellevant que ho farà famós serà el de Consolatione Philosophiae, escrit per condemnat a mort. Però què era capitato? El 522 dos fills de Boezio havien estat nomenats cònsols. Algun temps després de tanmateix, va haver d'encarar-se amb alguns funcionaris corromputs: aquests per venjança ho van acusar, injustament, de traïció. L'emperador Teodoric (arià i anticattolico), sense si més no escoltar-ho, ho va condemnar. Morirà en exili a Pavia el 526. Severino moria però la seva obra va quedar en els segles. Per exemple: la seva famosa definició de persona. Eccola: la persona és "una substància individual de natura racional". En aquesta es posa en relleu sigui la sostanzialità i la individualitat de la persona i així doncs el seu ésser-en-si, sigui la seva autonomia i razionalità. "La 'persona' hi apareix com l'ésser de frontera, que té junts els dos mons, i per consegüent com la categoria que pot ser aplicada als homes, als àngels i a Déu, sense excloure una solidaritat amb el pla dels éssers d'altra natura, també mantenint la seva irreductible singularitat" (B. Fort). Consolat… per Senyora Filosofia L'ocasió per escriure "El Consol de la Filosofia" va ser la seva condemna a mort. Boezio reprèn un gènere literari difós en l'antiguitat i és a dir recórrer a una mica de "consol filosòfic" per afrontar les dificultats existencials. Dos 'Senyores' ho consolen: Filosofia i Fortuna. Serà especialment la primera, en les semblances d'una majestuosa dama, a interrogar, a fer raonar, a consolar el presoner. A Boezio que es lamenta per l'exili injust que pateix Senyora Filosofia respon: "Condemnat a l'exili? Ningú pot dir-se en exili quan és amb si mateix. No m'impressiona l'aspecte del lloc en què et trobo, però l'estat del teu esperit". Ed un retret: "En comptes de mesurar el que has perdut, perquè no consideri el que t'ha quedat? Per què no confrontes la teva vida amb la dels altres?... La riquesa, les càrregues, la fama... són després els veritables béns?". Però que què és la felicitat? Encara Filosofia: "... Però que què és la felicitat?". Boezio: "Jo diria que la felicitat consisteix en un bé, posseït el qual, no si en desitgen altres". Però ella li retreu que no és una definició completa: falten certesa i duració. Després Filosofia dona la definició: "La Felicitat consisteix en el tenir totes aquestes coses i altres juntament amb aquestes, sense la possibilitat de perdre-les amb la certesa de poder-les sempre augmentar, si s'ho desitja. Però si això és cert, la felicitat no es pot trobar que en l'Infinit, és a dir en el Bé summe, és a dir en Déu, per usar un terme d'ús habitual entre nosaltres". I els dolents? Aquí la resposta original: "Els dolents haurien de ser portats en tribunal no d'acusadors sdegnati però d'amics caríssims, realment com es fa pel malalt amb el metge". Ultima demanda. Què què és la vida de l'home? És Filosofia (millor és Boezio mateix!) que respon: "La vida és un combat i no un gioire entre les delícies o un marcir entre els plaers. Cal per tant que cada home es faci la pròpia fortuna…" és a dir construeixi si mateix en el compromís quotidià. Un darrer consell sobre la llibertat: "L'home és lliure quant més es manté legat al pla provvidenziale de Déu i és tant m
Font: santiebeati.it