Ignasi de Constantinoble

Qui va ser

m. 23 d'octubre de 877 Martirologio Romano: A Constantinoble, sant Ignazio, bisbe, que, tornat objecte de molts ultratges per part de l'emperador Barda, al qual havia renyat d'haver repudiat la dona, va ser enviat en exili, però, tornat a trucar pel papa sant Nicolau I, va descansar per fi en pau.

Ignazio, que el seu nom de bateig era Niceta, descendia de família noble: fill menor de l'emperador d'Orient Miquel I, era també, per part de mare, neta d'un altre emperador, Niceforo I. Quan el pare va ser deposat (813), ell i el seu germà van ser mutilats i tancats en un convent: Niceta es va fer monjo i preses el nom d'Ignazio. Triat després abat del seu monestir, en el 846 va esdevenir patriarca de Constantinoble. Home piadós però de temperament bastant tirànic, va posar un zelo en la reforma de l'Església i en la disputa sobre el culte de les imatges que li va crear molts enemics i ho va obligar a una vida sempre plena de conflictes. En el 848 ell va deposar un arquebisbe sgradito (Gregorio Asbestas de Siracusa), però no va aconseguir obtenir en això el necessari suport de Roma i al contrari va descobrir també que s'estava formant a cort un partit anti-ignaziano. Les relacions amb els vèrtexs de l'estat es van arruïnar progressivament fins que, en el 857, Ignazio va rebutjar públicament la comunió al regent Bardas, oncle del sedicenne emperador Miquel III, culpable d'incest. Bardas va persuadir l'emperador a fer allunyar Ignazio: van ser inventades acusacions contra el patriarca i ell va ser deposat i exiliat. Potser va ser el bisbe mateix a dimitir-se i, per bé que els detalls de l'esdeveniment no siguin del tot clars, podria també haver estat en les intencions una mida temporal, però en tot cas això va ser suficient a Bardas per substituir Ignazio amb el seu secretari Fozio. El nou patriarca, fent-se consagrar de Gregorio de Siracusa, es va posar de seguida en obert contrast amb Ignazio i es va obrir una època de dures lluites. Fozio era per molts versos un candidat ideal, molt istruito, religiós i molt capaç com a administrador, però va tenir la culpa de deixar-se manovrare de la facció de curtes, desitjosa no només de venjar-se d'Ignazio, però encara més de confirmar la pròpia autoritat sobre l'Església, afeblint, en particular, la posició dels rigoristi que volien una Església totalment independent de l'Estat. Del contrast entre Fozio i Ignazio va néixer l'anomenat cisma foziano entre Constantinoble i Roma (tradicionalment considerat a Occident com una temptativa del patriarca d'obtenir la independència completa del papa, és històricament més spiegabile com una lluita de poder a l'interior de l'Església mateixa d'Orient). Ambdues parts es van apel·lar a papa Nicolau I que va encarregar alguns seus enviats d'investigar sobre la sencera faccenda; aquests en canvi, ultrapassant els límits del mandat, van prendre part en un sínode a Constantinoble que va condemnar i va deposar Ignazio. De Roma el papa va declarar res la sentència i, convocat un concili romà en el 863, va reintegrar en el patriarcat Ignazio i va deposar Fozio i tots aquells nomenats per ell. Un èxit efectiu de tal decret no es va veure i al contrari va sorgir un ulterior motiu de cobejada, quan dels predicadors llatins van ser enviats a Bulgària: els nous batejats haurien estat sota l'obediència del papa, de què depenien els missioners, o del patriarca, que històricament tenia la responsabilitat d'aquelles terres? L'atmosfera era incandescent i en el 867 un concili a Constantinoble va deposar i va excomunicar el papa. Però aquí nous sobtats transtorns a les portes: Basili el Macedoni, després d'haver pujat al tron assassinant Miquel III, va reintegrar Ignazio al lloc de Fozio i per fi, almenys per quant hi concerneix, l'IV concili de Constantinoble (869-870, vuitè concili ecumènic de l'Església) va excomunicar Fozio, ripristinando oficialment Ignazio com a patriarca. Vaig reprendre els propis deures amb invariato zelo i energia, encara que no sempre amb prudència, Ignazio va encoratjar el príncep Boris de Bulgària a expulsar sacerdots i bisbes llatins dels propis territoris i substituir-los amb grecs enviats per ell mateix; en el 870 va consagrar un arquebisbe i dels bisbes per les seus búlgares i papa Joan VIII ho va amenaçar d'excomunió. En el 877 van arribar a la ciutat imperial els delegats papals amb un ultimàtum, però van descobrir que Ignazio havia mort ja, el 23 d'octubre, en el monestir dels Sants Arcàngels construït pel patriarca mateix. Li va succeir aleshores Fozio, i realment ell, que n'havia estat tant enemic, ho va canonitzar, mentre un altre concili de Constantinoble, tingut en el 879-880 i al qual van participar també delegats papals, revocava, a quant sembla, la sentència del precedent. El indubbia santedat personal d'Ignazio, el seu coratge en el renyar la immoralitat en les altes esferes i la seva paciència durant la persecució són les qualitats que fan d'ell un sant. En l'Església d'Orient és venerat juntament amb Fozio, per bé que els dos homes hagin estat en vida gran adversària sobre importants qüestions de principi. Resoconti precedents que consideraven aquesta oposició com una senzilla ressonància de controvèrsies entre Orient i Occident no són fins avui de retenir-se més vàlids.

Font: santiebeati.it