Qui va ser
Sainte-Hélène-du-Lac, Savoia, 1207 - Sainte-Hélène-sur-Isère, Savoia, 4 de juliol de 1270 U ndicesimo fill del comte Tommaso I de Savoia, Bonifacio va néixer el 1207 destinat a la vida religiosa en la Gran Certosa de Grenoble. Aviat es va distingir per la seva espiritualitat i va emprendre la carrera eclesiàstica, esdevenint bisbe de Belley i després arquebisbe de Canterbury. A Anglaterra, es va encarar amb el rei Enric III pels deutes contrets per la corona cap a la seu arxiepiscopal i per contrastar els abusos del clergat. La seva tenacitat ho va portar a excomunions i fugues rocambolesques, però també a èxits com la confirmació dels drets de l'Església i el respatller als barons rebels que van obtenir del rei el respecte de la Magna Charta. Figura complexa i volitiva, Bonifacio es va inserir en els intricats esdeveniments polítics anglesos, alineant-se abans amb els barons i després amb el rei. El 1268 va acompanyar en croada el príncep Eduard, apagant-se durant el viatge el 1270. Sepolto en l'abadia de Hautecombe, va ser beatificat per confirmació de culte de Papa Gregori XVI el 1° de setembre de 1838. La memòria litúrgica del Beato Bonifaci de Savoia és celebrada potser el 14 de juliol, mentre el Martirologio Romano promulgat per San Joan Pau II a la matinada del tercer millenio posa el seu record al 4 de juliol.
Patronato: Paroisse Bienheureux Boniface (Les Échelles) Emblema: Bastone pastoral, Mitria, Pal·li, Escut savoià Martirologio Romano: En el monestir de Hautecombe prop del llac de Bourget a la Savoia, a França, deposició del beat Bonifaci, bisbe, que, de stirpe regale, es va retirar en un primer moment prop dels Certosini i, elevat després a la seu de Belley i per fi a la de Canterbury, es va dedicar amb assiduïtat a la cura del seu ramat.
Onzè dels fills del comte Tommaso I de Savoia i de Margarida de Ginebra, Bonifacio va néixer el 1207 en el castell de Sainte-Hélène-du-Lac a Savoia. Encara que de caràcter fort i focoso, era portat en canvi a la pietat, el pare va voler afavorir aquesta inclinació dirigint-ho a la vida eclesiàstica, per tant Bonifacio seguint la voluntat paternal, va entrar en la Gran Certosa de Grenoble, on es va distingir de seguida per la seva espiritualitat. No encara profés va ser triat prior per breu temps de Nantua i el 1232, a 25 anys encara suddiacono, va ser triat bisbe de Belley, dels canonges de la catedral, els quals desitjaven com a cap de la seva Església, una persona d'il·lustre casal i de gran importància; a la mort del germà Guglielmo, que era bisbe de Valenza, Bonifacio va administrar també aquella diòcesi fins al 1242. Per interessamento de la neta Eleonora casa d'Enric III d'Anglaterra, va ser triat arquebisbe de Canterbury, succeint a s. Edmondo Rich; per la mort aviat distància de dos pontífexs, la seva càrrega va ser confirmada només el 17 de setembre de 1243, de papa Innocenci IV. L'any següent va arribar per primera vegada a Anglaterra, on va ser ordenat diaca i sacerdot del bisbe de Worchester, eren procediments consentits en aquella època i constatant que el rei havia causat a la seu arxiepiscopal enorme deutes amb les seves esose impostos, ell de seguida es va oposar amb energia, obtenint ple èxit. Va ser consagrat bisbe el 15 de gener de 1245 de papa Innocenci IV, durant el Concili de Lió, obtenint també benèfics econòmics per risanare els pressupostos de la seu de Canterbury. Va agafar possessió plena de la diòcesi anglesa el 1° de novembre de 1249, començant de seguida la visita general de la diòcesi i de la província eclesiàstica, sostenint llargues lluites per reprimir els abusos del clergat. Va excomunicar el degà i el clergat de l'església de S. Pau de Londres, perquè no volien reconèixer la seva autoritat i la seva visita, perquè per ells el visitant era el bisbe de Londres. Mateixa resistència va rebre al priorato de S. Bartolomeo, que no volien reconèixer altra autoritat, si no la del bisbe de Londres, Bonifacio en un accés d'ira scaraventò a terra el vell vice prior, desencadenant en contra d'ell el furore dels londinencs que ho van agredir arrencant-li els vestits, acusant-ho també de transferir a França les rendes dels beneficis anglesos. Alliberat per la seva guàrdia, Bonifacio va fugir en barca sobre el Tamigi, refugiant-se a Lambeth, d'on va excomunicar el clergat de S. Bartolomeo i el bisbe de Londres. També a S. Albano es va reforçar la resistència del clergat, que es va rebutjar de pagar els impostos apel·lant-se a Roma. També Bonifacio es va dirigir al papa, portant-se a Roma on es va assolir un compromís, van ser confirmats els drets de la visita pastoral però estrenyent-ne l'ús. Va tornar a Anglaterra el 1252 i es va unir amb els barons rebels al rei Enric III (1207-1272), que van obligar el sobirà a jurar d'observar els pactes de la “Magna Charta”, subscrits pel pare Giovanni sense Terra i els notables del regne. El 1256 Bonifacio es va portar a Torí, per obtenir la llibertat del germà Tommaso II presoner dels torinesos; va prosseguir la seva obra en defensa dels drets de l'Església a Anglaterra, convocant també un Concili el 1258 a Merton. De seguida es va abastar dels turbulents barons i va passar de la part del rei, va ser obligat també a fugir d'Anglaterra el 1262, quan va començar la guerra civil, reparant a França. Després de tres anys després de la victòria d'Enric III, va poder retornar a Anglaterra; va deixar l'illa per la darrera vegada el 1268 per acompanyar a la croada Edoardo fill d'Enric III, però extremat per les fatiche es va apagar, durant el viatge, el 4 de juliol de 1270, a Sainte-Hélène-sur-Isère a Savoia; va venir sepolto en l'abadia cistercenca de Hautecombe sobre el llac de Bourget, sepolcreto de família, on descansa encara. Papa Gregori XVI el 1° de setembre de 1838, en va aprovar el culte per l'Orde dels Certosini i per la diòcesi de Chambéry. Autor: Antonio Borrelli ______________________________ Afegit/modificat el 2025-07-05
Font: santiebeati.it