Qui va ser
† Albenga, Savona, 18 d'abril de 121 Segons els Actes de les SS. Faustino i Giovita, Caio era un bresciano que, convertit al cristianisme de la constància dels dos màrtirs, va ser martiritzat després a Albenga sota Adrià (117-138). El màrtir, que la seva festa recorre el 18 d'abril, va tenir culte limitat a les diòcesis de Brescia, Milà, Asti, Ivrea i Tortona. Les seves relíquies, cap a mitjans del segle IX, haurien estat transferides en el monestir de S. Pietro al Mont, a Civate (Como). Etimologia: Calogero = de bonica vellesa, del grec Emblema: Palma
La història de San Calogero de Brescia, que el seu nom és reportat sovint també en la particular forma de Calocero i que les fonts hagiogràfiques criden també amb el nom romà de Caio, es pot extrapolar dels actes dels sants Faustino i Giovita (Passio beatíssims martyris Faustini et Iovite - Epitome de la I, II i III part de la "Llegenda Maior") per obra dels quals s'havia convertit al Cristianisme. Tots i tres, efectivament, eren soldats bresciani i probablement militaven en la mateixa cohort ja que, quan van haver de ser processats, van ser junts transferits a Milà. El procés es va dur a terme prop de les Termes d'Hèrcules però ningú dels tres va abjurar la fe. Va ser així que, condemnats a mort, van ser conduïts prop d'un temple fora dels murs, poc lluny de l'amfiteatre, en una clariana usada per les curses dels cavalls. Aquesta era probablement una àrea que en origen, quan Milà era encara el Midland dels Celti, era considerada sagrada i és molt versemblant que aquí brotés també una sorgente, considerada miraculosa de la població, després, el 222 aC, a la conquesta de Milà, el cònsol Marcello havia substituït el temple cèltic amb un dedicat a Júpiter i l'àrea havia quedat sagrada per segles, conservant una àmplia clariana tutt'al voltant; però amb el passar del temps i el mutar dels costums, els passatempi de la comunitat havien esdevingut més rozzi i l'àrea sagrada del temple de Júpiter fora dels murs havia esdevingut una pista per les curses. La zona en realitat a les curses es prestava ben poc ja que era deixada a prat i no tenia cap tipus de pavimentació que les fes posar com a mínim segures: córrer amb els cavalls en aquella zona significava, per consegüent, temptar el suïcidi o bé demostrar un inusual coratge, era el lloc, en definitiva, de les anomenades "curses dels plaustri" que es duien a terme a Milà com en altres ciutats de l'Imperi per satisfer els ben coneguts gustos morbosos de la plebs de l'Imperi, àvida de passar el temps entre actuacions i competicions que garantissin fortes emocions. A l'època dels tres màrtirs, tanmateix, es trobaven ja sempre menys valents disposats a competir, per què, per no renunciar a la diversió, era des de fa temps invalso l'ús de fer córrer els condemnats a mort, llegats a carros llançats a multituds velocitats i tirats per cavalls imbizzarriti. Aquesta era la sort reservada també a Caio, Faustino i Giovita, els tres antics oficials de l'exèrcit imperial, culpables d'alta traïció i tots s'esperaven aquesta fi cruenta quan cadascun dels tres va ser llegat al carro. Al senyal convingut, els cavalls van ser alliberats i els carros van partir amb la mateixa vehemència entre els crits i els fiscos de la multitud, però un inesperat prodigi la va defraudar: els tres Santi van aconseguir prontamente a governar els propis carros i a fugir del patibolo evitant, per aquest cop, el martiri. Calogero va agafar la carretera per Vigevano prosseguint fins a Asti per refugiar-se en la comunitat cristiana local on, entre els altres, va convertir al Cristianisme Segon, el primer màrtir d'Asti que va anar a Milà a fer-se batejar i a ajudar Faustino i Giovita vas rimar colà. De seguida, Calogero, no se sap bé per quina raó, es va traslladar a Albenga, on va continuar la seva obra missionera. Va ser aquí que va ser descobert per la policia imperial la qual va pensar bé de decapitar-ho immediatament per evitar ulteriors sorpreses. L'execució va passar prop de l'antiga desembocadura del Centa, en localitat Campore en l'any 121 sota l'emperador Adrià (117-138), era el 18 d'abril. El record de Calogero va esdevenir ben aviat un fort culte local restant, tanmateix, limitat a les diòcesis de Brescia, Milà, Asti, Ivrea i Tortona. A regió Dòrica, en proximitat del imbocco de la galeria de l'actual SS Aurelia en direcció de Alassio, poden encara observar-se els ruderi de la primera basílica cristiana de Albenga, erigida al voltant dels segles IV i V i dedicada a San Calogero. La suposada Tomba de San Calogero és conservada a Albenga en el Museu Civico Ingauno, mentre en la Catedral de San Michele és conservada l'urna amb les relíquies del Sant. A Milà és sobreviscuda probablement fins als dies nostres la memòria del mancat martiri de San Calogero en la toponomàstica viària del centre històric de la ciutat: no lluny de Porta Ticinese, efectivament, es troba Carrer S. Calogero. Realment en aquesta zona de la ciutat ora es troba l'església de S. Vincenzo en Prato que el seu nom, en el qual sobreviu la referència a un no millor precisat prat, fa pensar que en aquella zona fos de sempre present una àrea no edificada com testificat per la tradició hagiogràfica sobre els Sants Faustino i Giovita que parla d'un temple romà en la zona, un edifici sagrat pagà que hauria desplomat després d'un període de fortes pluges, revelant entre altres l'existència d'una sorgente. Sobre el lloc de l'ensorrament va ser de seguida reedificada una església cristiana, dedicada a la Mare de Déu, la sorgente sembla fos famosa per la salubritat de les aigües que en brotaven i el punt puntual de la font, coneguda amb el nom de Fonte de San Calogero, sembla fos custodiat sota l'altar de l'església; successivament, l'església va ser ampliada i dedicada a San Vincenzo a que el seu nom és llegat encara a l'edifici sagrat, es té notícia, tanmateix, d'un Oratori de San Calogero, erigit a costat de l'església de Sant Vincenzo, al voltant del qual va ser després construït un monestir femení. L'Oratori de San Calogero va venir irreparabilmente danyat durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial i va ser, desgraciadament, enderrocat. A Albeng
Font: santiebeati.it