Qui va ser
segle XIII – † 1293 Bonic de Bàlsam va ser un dels executors materials del martiri de sant Pere de Verona. Intentant defugir a la justícia a causa d'aquell homicidi, va reparar, fart i malalt, a Forlì. Per expiar la pròpia culpa, va entrar en l'Orde dominicà com a germà convergit i va morir en concepte de santedat el 1293. Les seves restes mortals, inicialment sepolti prop de la catedral de Forlì, des del 1964 són conservats íntegrament en l'església parroquial de Sant Martí en Bàlsam, en el municipi de Cinisello Bàlsam, en diòcesi de Milà.
Les escasses notícies històriques sobre aquest personatge sobresurten als fets relatius al martiri de sant Pere de Verona. El 6 d'abril Pietro de Bàlsam, conegut també amb el nom de Bonic, va venir assoldato de l'heretge Giacomo Leclusa, per matar entre Pietro de Verona, nomenat Inquisidor de Llombardia de papa Gregori IX. Juntament amb un còmplice, Alberto Porro de Lentate, es va fer rebre dels dominicans del convent de Como, però, una vegada après que el frare hauria partit per Milà el matí del 6 d'abril, architettò el seu pla: l'hauria agredit durant el viatge. Apostat en el bosc Farga, prop de Barlassina, Bonic va posar en acte el seu crim, però Albertino va fugir; al llarg de la carretera, va trobar els dos frares que havien acompanyat entre Pietro, quedats enrere per què s'eren trattenuti prop d'una família amiga. El predicador va morir, amb el crani squarciato d'un cop de coltell, dit “falcastro”; sort anàloga va trobar, després de sis dies, entre Domenico, que l'acompanyava, després dels cops inferti de Bonic. El conte segons què el màrtir, abans de tornar l'ànima a Déu, va traçar amb la seva sang, sobre el terreny, la paraula “Credo”, a primera vista pot aparèixer com la seva darrera professió de fe, però alguns l'interpreten en un altre mode. Es tractaria d'un acròstic de la frase llatina «Carinus Religiosus Erit Dominicans Ordinis», «Bonic serà un religiós de l'Orde Dominicà». Al d'allà d'aquesta suggestiva profecia, si de tal es tracta, està de fet que Cariïn, per defugir a la justícia, es va allunyar el més possible de Milà. Sense diners, en un estat de prostració física i mental, va ser ingressat en l'hospital de San Sebastiano a Forlì. Els Dominicans, fa poc arribats a aquella ciutat, visitaven sovint l'hospital. Quan el prior de la comunitat va venir a trobar els malalts, Cariïn, que temia de morir, va ser collit pel rimorso i li va dirigir la seva confessió. El prior va decidir donar-li confiança i, després que es va haver reprès, el va acollir en convent. El capítol va aprovar i també el prior provincial va confirmar el seu acolliment en l'Orde, com a germà convergit. Una vàlida ajuda li va ser ofert pel beat Giacomo Salomoni de Venècia, que va assumir com a pare espiritual. Va morir segurament a Forlì el 1293, però el dia puntual és desconegut. Fonts hagiogràfiques expliquen que va complir la seva confessió general i, conscient del seu acte juvenil, va demanar de ser enterrat en el terreny reservat als criminals en comptes d'en el fossar del priorato. Els Dominicans, respectant les seves darreres voluntats, ho van enterrar així doncs en terra sconsacrata. Però la gent de Forlì, que probablement l'havia conegut en les seves voltes de comissions externes al convent, es va oposar vivament, a tal punt que els Dominicans traslarono el cos del fossar a la seva sacrestia. Pel poble no era encara suficient, per consegüent es va decidir col·locar-ho en una capella de l'església del priorato on, successivament, van ser col·locats les restes dels beats Giacomo Salomoni i Marcolino Amanni. Les temptatives d'oficialitzar el culte, quedat a nivell popular i de la comunitat dominicana, van començar el 1822. En canvi, la mort de papa Pius VII i els problemes polítics que agitaven Itàlia del segle XVII van aturar la causa. Abans de l'expropiació del convent per part del govern unitari italià, el 19 de setembre de 1879, els pares van posar fora de perill les restes dels tres Beats col·locant-los en la catedral de Forlì. El Capítol general de l'Orde dominicà, el 1910, va presentar el Beato Bonic en una llista de dotze nominatius de proposar a la Sagrada Congregació dels Ritus per l'aprovació del culte o la beatificació solemne, però de llavors ençà la seva causa no ha tingut ulteriors desenvolupaments. En retribució, la veneració cap a d'ell va tornar en el lloc de què tot era començat. El 1934, el cardenal Alfredo Ildefonso Schuster, Arquebisbe de Milà (beatificat el 1996), va obtenir el cap i altres relíquies del beat Bonic del capítol de la catedral de Forlì. El vespre del 28 d'abril de 1934 va passar la solemne traslazione, a la presència de l'Arquebisbe, prop de la parròquia de San Martino en Bàlsam, avui en el municipi de Cinisello Bàlsam. Trenta anys després, el 4 de novembre de 1964, el bisbe de Forlì, Paolo Babini, va lliurar al rector de San Martino, don Piero Carcano, la resta del cos del Beato, amb l'aprovació del cardinal arquebisbe de Milà Giovanni Colombo. Les relíquies van estar compostes en un simulacre, revestit de l'hàbit religiós dels Dominicans i realitzat per l'Empresa Rossetti de Milà. El tot va ser posat en una urna de metall i vidres, que va ser col·locada sota l'altar de la nova església parroquial, sempre dedicada a sant Martí. Després que més de cinquanta anys, el simulacre es presentava en condicions no bones. De conseqüència, també en vista d'una nova i més digna col·locació en l'església de Sant Martí, l'actual rector, don Enrico Marelli, ha interpel·lat la competent oficina de la Curia Arxiepiscopal de Milà per un assessorament específic. Dilluns 28 de gener de 2013, els encarregats han procedit al reconeixement canònic de quant contingut en l'urna. Successivament s'han complert les operacions de consolidació i catalogació de les relíquies, que, novament ricomposte, han estat solemnement exposades a la veneració dels fidels en l'àrea de l'altar de l'església de Sant Martí, des del 20 de maig al 3 de juny de 2013. Cada any la parròquia de San Martino en Bàlsam recorda solemnement la seva mem
Font: santiebeati.it