Domenico Vernagalli

Qui va ser

Buti, Pisa, 1180 sobre - Pisa, 20 d'abril de 1219 OTAN d'una família benestant però atret pel monestir de sant Miquel en Borgo a la ciutat de Pisa, Domenico va decidir abandonar la vida agiata i luxosa per dedicar-se completament a Jesús. Cap al 1200 va entrar així en monestir. Rector de sant Miquel en Borgo el 1204, no va abandonar mai les dures pràctiques ascètiques, que sempre va acceptar amb gran fervor. Colpejat per la plaga dels fills il·legítims que flagel·lava la ciutat de Pisa, va erigir el 1218 el "Spedale dels Trovatelli" sempre prop de sant Miquel. Va morir el 20 d'abril de l'any després. Immediatament va ser considerat sant, no només de tots els ciutadans pisans, però també la mateixa Església no va hesitar a retenir-ho un. Pius IX (1846-1878) el 17 d'agost de 1854 va aprovar el decret de la Sagrada Congregació dels Ritus amb el qual es declarava beat Domenico Vernagalli.

La informació sobre el seu estatus de sacerdot prové del epigrafe funerària (perduda, incidida potser ja en ocasió de la seva sepultura), reconstruïda a través de testimonis seriori i d'una còpia a sobre lamina plumbea. A l'època no era inconsueto el recurs a clergues (normalment no sacerdots) vaig convergir que, després d'haver prestat obediència a l'abat, s'ocupaven de garantir la «cura animarum» (activitat de norma preclusa als monjos) en les capelles addictes dels monestirs, i eren rectors de tals esglésies, o també capellans del monestir. Sobre la base dels extrems cronològics identificats, Vernagalli és citat el 6 de juliol de 1199 simplement com Domenico presbitero i capellà del monestir, juntament amb un Guido, a un arrendament efectuat per Guido abat de S. Michele en Borgo, a la presència també de set monjos. Pures quatre anys més tardans, el 22 de juny de 1203, l'abat Guido va obrar a la presència i amb el consens dels monjos, de Domenico presbitero i capellà i de Gerardo, ambdós conversi del susdit monestir; Vernagalli per tant va esdevenir convergit entre el 1199 i el 1203. Per fi, un darrer document, recordat per Giovanni Benedetto Mittarelli i Anselmo Costadoni, podria ser una donació a l'església dels Ss. Iacopo i Verano de Calçs (Pisa) de febrer del 1209, però la identificació no és certa. En data imprecisata a més Vernagalli va ser promotor (com assenyala el epitaffio) d'un hospital, configurat, molt probablement sin de la fundació, com un brefotrofio, situat entre l'abadia i l'Arno en les rodalies de S. Michele (successivament transferit als voltants de S. Marco sobre el carrer Calcesana). La institució és documentada des del 1256; d'un estatut dels Breus del Municipi del Poble de Pisa del 1287 resulta establerta una assignació anyal per l'hospital «trovatellis sancti Dominici». Una tradició següent (testimoniada per un messale avui perdut) afirma que Domenico Vernagalli hauria dotat la recent fundació d'una seva casa posada prop de l'església de S. Iacopo de Mercat, habitual residència de la família Vernagalli, i establert un dot pel manteniment dels nens d'aproximadament 200 lires anyals (G.B. Mittarelli - A. Costadoni, Annales Camaldulenses..., 1759, pp. 255 s.). Segons un acte del 1278, el «hospitale Trovatellorum» era administrat per un rector que el seu nomenament, juntament amb la representació jurídica, pertanyia a l'abat de S. Michele en Borgo (Patetta, 2001, pp. 141-144). Per tant és possible que ja de moment de la fundació Vernagalli hagués triat d'assignar a l'abat cada dret relatiu a l'hospital, renunciant al giuspatronato que la seva família hauria pogut exercitar sobre l'ens. Va morir el 20 d'abril de 1218 (1219 de l'estil pisà), com documentat pel epitaffio. Després de la seva mort, o potser ja precedentment, la fama de santedat de Vernagalli va haver de difondre's ràpidament: el seu cos va ser posat solemnement en un sepulcre marmori a l'interior de l'església de S. Michele. En el transcurs dels segles l'arca marmòria que custodiava les seves despullades (un sarcòfag datable al final del segle III dC) va ser més vegades traslladada per consentir els treballs a l'interior de l'església abacial (G.B. Mittarelli - A. Costadoni, Annales Camaldulenses..., cit., 1759, pp. 255 s.); va ser traslato al voltant del 1810-12 prop del cementiri Monumental de Pisa on es conserva encara. En els anys Vint del segle XX sobre el sarcòfag va ser posada una làpida en què es recorda que en aquest van ser guardades les despullades del beat Domenico Vernagalli per 592 anys. El attestazione més significativa que el culte és precisament aquell present en el cèlebre sermó de l'arquebisbe de Pisa Federico Visconti (Les sermons..., a cura de N. Bériou - I. les Masne de Chermont, 2001, sermó LXXXVI, datable presumiblement al 21 de gener de 1286). El presule recorda les figures dels sants pisans, esmentant juntament amb els coevi Ranieri, Bona i Ubaldesca, «sanctus Dominicus monasterii Sancti Michelis de Burgo». Un attestazione del seu culte al de fora de la diòcesi de Pisa va ser assenyalada per Mittarelli i Costadoni (pp. 254 s.), que reporten la presència a l'interior d'una necrologia de S. Cristina de Bolonya, ara perdut, de la menció «obiit beatus Dominicus Pisanus ordinis els nostres», al digues 20 d'abril. La beatificació va passar tan sols el 1854, a obra de Pius IX, segons quant reportat per l'única obra a caràcter hagiogràfic dedicada a Domenico i publicada el 1896 per Giuseppe Sainati. Vernagalli torna en el novero d'aquelles figures de sants, laics i ciutadans, que André Vauchez ha identificat com primers exemples d'una nova religiositat, més sensible als temes de la predicació i a les obres de misericòrdia (Vauchez, 1981, pp. 235-236).

Font: santiebeati.it