Qui va ser
Pozzomaggiore, Sàsser, 2 de maig de 1880 – Roma, 17 de febrer de 1952 Edvige Carboni, nascuda a Pozzomaggiore a província de Sàsser en la nit entre el 2 i el 3 de maig del 1880, era la secondogenita de Giovanni Battista Carboni i Maria Domenica Pinna. No va tenir una instrucció completa: va haver de detenir-se a la quarta elemental. Desitjava fer-se religiosa, però va haver de restar al costat de la mare, molt malalta. De llavors ençà va transcórrer la seva vida domèstica en manera sobria i recollida, alternant les faccende de casa als moments de pregària. El 14 de juliol de 1911 se les van manifestar sobre el cos els signes de la Passió de Jesús. Edvige intentava de occultarli, però en molts sabien que els seus vestits eren tacats de sang. Això i altres fenòmens místics que les eren atribuïts van ser investigats en el procés canònic del 1925, a qui ella es va sotmetre en completa obediència. Es va traslladar així doncs a Roma amb la resta de la família, realment en els anys en què estava a punt d'esclatar la segona guerra mundial. També en aquell període, Edvige va operar silenziosamente la caritat, pregant entre altres pels morts de qualsevol part política. Va morir gairebé de sobte el vespre del 17 de febrer de 1952. Ha estat beatificada el 15 de juny de 2019, prop de l'Hipòdrom Municipal «General Eugenio Unali» de Pozzomaggiore. La seva memòria litúrgica cau el 4 de maig, aniversari del seu Bateig. Les seves restes mortals, traslati el 2015 prop del Santuari de Santa Maria Goretti a Neptú, descansen des del 25 de maig de 2019 prop de la parròquia de San Giorgio Màrtir a Pozzomaggiore.
Edvige Carboni va néixer a Pozzomaggiore, un petit centre a província de Sàsser, la nit entre el 2 i el 3 de maig del 1880. Secondogenita de Giovanni Battista Carboni i Maria Domenica Pinna, va créixer, juntament amb altres quatre germans, en un ambient familiar en què va respirar una fe profunda i autèntica. La mama va ser testimoni d'alguns fets extraordinaris que van succeir al naixement de la petita Edvige i que semblaven predestinar-la a una existència fora del normal. Explicava d'haver vist en l'habitació de la casa materna en què va parir, com una esfera lluminosa, una mena de ostensorio que va il·luminar la cambra. L'endemà passades sobre la part alta del pit de la nounada una creu, que va quedar ben visible per tota la vida. Encara algun dia després del naixement, en la cambra en què la nena dormia, un sciame d'abelles blanques svolazzò per gens sobre el seu bressol sense fer-les algun mal. El 4 de maig va ser batejada pel vice-rector don Sanna. A poc més de quatre anys va rebre la Cresima de monsignor Eliseo Giordano, bisbe de l'Alguer. Sin de petita la mama les va fer aprendre tot això que servia a una jove per la gestió de la casa: les va ensenyar personalment l'art de la tessitura. Notant la seva inclinació a l'art del brodat la va enviar, per un breu període, a l'Alguer de les monges de San Vincenzo, que eren expertes ricamatrici i seguien totes les donzelles que volien aprendre aquesta art. Sobretot, cada dia, la nena, en companyia de la mama o de la tia, seguia la Santa Messa i a la tarda sostava davant de Jesús Sacramentato. Ja en tenera edat van començar les visites celestes: el seu Angelo Guardià les va fer entendre que el Senyor la volia tota per si. A només cinc anys, Edvige va fer vot de castedat: va ser una de les seves més grans virtuts. Molts efectivament podien no creure als fenòmens místics, però no cert a la seva indubbia moralitat, declarada angèlica i irreprensible de tots els testimonis als processos canònics. Edvige era una nena especial als ulls del Senyor tant que, com es llegeix en el seu diari, sovint un vell quadre de la Verge i el Bambinello s'animava i ella podia jugar amb Jesús nen. El 1886 va fer la seva entrada als col·legis elementals que va freqüentar amb profit fins a la quarta classe. Va començar a seguir també les lliçons de catechismo endinsant-se així, xano-xano, en el misteri de Déu. Edvige creixia en gràcia i sapiència. El 1891 va rebre la Primera Comunió, acostant-se per primera vegada a Jesús amb trepidació i un amor infinit. Va madurar en aquest període el desig d'entrar en convent, d'ésser sol del Senyor i consagrar-li tota l'existència. Però la mateixa mama, que les havia profetitzat: «Preparats a sofrir amb amor» (Diari, p. 156), les esglésies de fer la seva més gran i dolorosa renúncia. Sent ja molt malalta, va pregar la filla d'acantonar el seu desig de consagració religiosa per estar-les a prop i ajudar-la en els treballs de casa. Edvige, darrere de consell del seu confessore, va obeir: hauria pogut servir el Senyor també assistint la sencera la seva família. Veure els pares contents i els germans serens era per ella motiu de joia. Es gastava per tots sense mai lamentar-se o demanar alguna cosa en canvi. En els anys va afinar l'art del brodat, tant d'esdevenir un hàbil ricamatrice: els seus treballs eren apreciats per tots. Gràcies al seu treball, unit al del pare, va contribuir al manteniment als estudis del germà Galdino i de la germana Paolina, que va agafar el diploma de mestra elemental el 1918, a Càller. La seva existència era sempre més llegada al Senyor. Oferia a Lui cada patiment: a més, es mortificava a dinar amb l'agafar poc menjar i només una peça de pa a sopar. Pregava pels pecadors i invocava la misericòrdia de Déu per les ànimes del Purgatori. Tota la seva vida va ser pregària: pregava mentre treballava, quan riassettava la casa, quan ricamava; no coneixia l'oci. Es portava en església només després d'haver acabat els seus deures. Davant de tanta generositat, abnegació i virtut, el Senyor no va poder que recompensar-la complint en ella grans coses. En l'església de Santa Croce, on, en el període de carnaval, es tenien les Quarant’Hores, Edvige va tenir la possibilitat no només de pregar davant de Jesús Eucaristia, però també als peus d'un antiquíssim crucifix ligneo, posat sobre l'altar de l'esglesiola. Diverses vegades el Crocifisso les va parlar i les va concedir gràcies. Amb el passar del temps, tots aquells ch
Font: santiebeati.it