Qui va ser
IV segle Les informacions a sobre d'ell són fragmentàries va confondre. Pietro de Natalibus ho identifica amb un ermità originari de Capadòcia i vingut a Itàlia on hauria mort. L'escriptor Pal·ladi ho recorda com un ermità, viscut prop de Gerico per molts anys en una cova. Altres pensen que es tracti del diaca de San Basilio o de l'Elpidio recordat en la vida de S. Carotone. Una vida redactades cap al segle XII, i trobada en un llegendari de la Biblioteca Capitular de Spoleto, no té cap valor històric. Visat, tanmateix, que el seu culte és particularment viu en el Piceno, on diverses ciutats porten el seu nom, la hipòtesi més probable és que ell hagi viscut realment aquesta regió. Etimologia: Elpidio = esperança, del grec Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: A les les Marques, sant Elpidio, de l'a qui nom va ser condecorada després la ciutadana, en què es conserva el seu cos. Escolta de RadioMaria:
Al sud d'Ancona algunes ciutadanes porten el nom del sant actual: S. Elpidio a Mar, S. Elpidio Morico, Porto S. Elpidio. En el Piceno aquest nom és freqüent també en les persones, i en canvi poc es coneix d'aquest sant, lluny en el temps i en la memòria, al punt d'ésser confús amb diversos personatges. Algú reté que S. Elpidio sigui originari de Capadòcia. L'escriptor Pal·ladi ho recorda en la seva Història Lausiaca com un ermità viscut per molts anys en una cova prop de Gerico i en teixeix li elogies consueti per un asceta que, estraniatosi de la companyia dels homes, va triar la solitària escalada als cims de la perfecció cristiana. Realment en l'època en què va viure S. Elpidio, en el segle IV, estava afirmant-se una nova forma de monachesimo, amb S. Pacomio, iniziatore del "cenobitismo" és a dir de la vida comunitària. Nella Tebaide, prop del Nil, havia fundat els primers convents d'homes i de dones, dividits en cel·les individuals, amb l'església i el refettorio en municipi. A cap de cada nucli (el futur convent) és l'abat que té el deure de fer observar la regla comuna, imposar la castedat, el treball, el dejuni i la representació de l'oficina. Pocs anys després de S. Pacomio, el gran teòleg i místic oriental S. Basili de Capadòcia donava una regla més mitigada però més sàvia, destinada a esdevenir la "magna charta", les constitucions, de tot el monachesimo cristià, sigui a Orient que a Occident, per mitjà de la Regla benedictina. S. Basilio posava l'accent sobre el treball manual i intel·lectual i reforçava l'autoritat de l'abat per eliminar els excessos de les fantasies personals. No sempre els resultats responien a les bones premisses: molts monjos, autèntics girovaghi, abandonaven el convent per córrer en les carreteres o en les grans ciutats, o es dedicaven a exercicis ascètics tan inusuals quant espectaculars, com els "stiliti", que vivien immobles com a estàtues sobre columnes i feien ploure des de dalt savis i rars consells als pelegrins que sostavano per admirar-los. També S. Elpidio havia deixat probablement el cenobi per un període de vida austera i solitària als voltants de Gerico, si acceptem aquesta versió de la vida del sant, que en un segon temps s'hauria transferit en el Piceno per establir-vos una comunitat monàstica o de totes maneres per exercitar-vos una forma de apostolato entre el poble. Alguns estudiosos en canvi són del semblar que S. Elpidio hagi estat originari del Piceno i hagi transcorregut aquí l'entera vida, conformant-se a una regla ascètica del tot personal, però tal d'imposar-ho a l'estimació i més tard a la devoció de l'entera regió. Autor: Piero Bargellini ______________________________ Afegit/modificat el 2001-02-01
Font: santiebeati.it