Qui va ser
San Fortunato és un legionari romà, africà, originari de l'Alt Egipte al límit amb la Nubia, que poc més que ventenne, el 286, va coronar la seva fe amb el martiri en el que avui és el Vallese suís. En les valls alpines setembre regala encara jornades lluminoses, que perfumen d'estiu l'atzur intens del cel terso, i junts anuncien els imminents rigors de l'hivern, que incumbeix en l'aire carrer carrer més frizzante. Així havia de ser també en el tardà estiu de l'any 286 en la vall de Agaunum, on havia posat el camp la legió Tebea, en les aspres goles de monts salvatges, límit de la civilització romana i carrer que unia la plana padana a la vall del Rin: en la que per nosaltres avui és la Suïssa meridional, més precisament el Vallese i la conca de Saint Moritz. Embolicats en la roja clamide per defensar-se dels vint de tardor i recolzades al pilum, les sentinelles escrutaven les crestes dels monts de què haurien pogut baixar inesperats i feroços els Bagaudi. De la primavera de l'any precedent efectivament els Bagaudi, agricultors i pastors immiseriti de la voracità dels governadors, reunits en gruixudes bandes recorrien les campanyes incendiant, saquejant, destruint; eren guiats per Amando i Eliano, que somiaven de constituir sota de si un imperi cèltic, havien trastornat les Gallie i hora amenaçaven Itàlia. L'emperador Dioclecià per combatre'ls havia triat entre els seus generals un dels més valorosos, Marco Aurelio Massimiano, illirico com ell, i ho havia nomenat “Cèsar”, associant-ho a si en el govern de l'imperi. D'Egipte havia estat transferida de pressa també la legió Tebea, constituïda per homes valorosos, acostumats a combatre per la glòria de Roma; eren els fidels guardians dels límits meridionals de l'imperi i hora es trobaven en les fredes terres del nord a fronteggiare bàrbars sanguinaris. Venien de la vall del Nil, havien estat enrolats en els llogarets al voltant de Tebes d'Egipte, en els deserts de la Nubia i avall fins a les cateratte del gran riu i als altiplans d'Etiòpia. Eren fills d'Àfrica i en portaven els signes característics en el color de la pell i en els trets del rostre, eren fills de la gran civilització egípcia que s'expressava en ells en noblesa i fierezza, eren sobretot fills de l'Església, Cristians d'una de les terres de més antiga evangelització, on l'Evangeli ja havia repercutit en edat apostòlica. Maurizio era el comandant en cap, Candido, Vittore i Essuperio eren els alts oficials, Alexandre custodiava, com signifero, les insígnies de batalla de la legió; entre els milites hi havia també Fortunato. El vent bufava dels cims dels Alps, gèlid i esquerre gairebé fosses un presagi de mortes, mentre els legionaris repensaven a les assolades va distendre del desert nubiano, a les aigües solemnes del Nil que baixaven a fecundar el seu país, als tants rostres cars deixats al d'allà del mar. L'herald va arribar al camp amb l'orde de marxa, s'havien de llevar les tendes i partir, perquè Massimiano havia decidit de llançar el darrer definitiu atac rostre a partir la resistència dels insurgents, abans que les neus de l'hivern cobrissin els passos i tornessin impraticabili els passos. Per propiciar-se l'èxit de la batalla el comandant suprem ordenava a totes les seves legions d'oferir sacrificis als dels de Roma, cadascuna en el propi camp, aquell vespre mateix abans de la sortida. Un silenci gravido d'espera va baixar sobre aquells soldats, es van guardar un a un, companys de cent batalles, algú va tocar sota el giustacuore les cicatrius de les ferides rebudes en la defensa de l'imperi; al final el silenci va ser trencat per la veu del comandant: “Ningú pot dubtar en terra de la nostra fidelitat a Roma i al seu emperador: les zagaglie etiòpiques i les lance númides, les espases nabatee i les destrals barbàriques no hi han detingut mai. Ningú ha de tanmateix dubtar en Cel de la nostra fidelitat a Cristo Signore: som Cristians i no sacrificarem mai als ídols, als uns falsos i mentiders, que altre no són que dimonis enfosqueixi!”. A aquelles paraules va seguir un frastuono d'espases que batien sobre els escuts; amb el consueto crit de guerra els legionaris Tebei es preparaven a la darrera batalla, la del martiri; després van deposar les armes i van esperar el carnefice. Van caure per primers els oficials, després va venir l'orde de la primera decimazione, a què va seguir una segona i per fi el sterminio a cops de clava de l'entera legió. Fortunato pregava amb els ulls llevats a dalt, mirava l'atzur lluminós que en aquell dia era tan similar al seu cel africà: aviat hauria entrat al cospetto del seu Senyor; ell, jove legionari egipci, hauria rebut la corona dels màrtirs, hauria estret en cop de puny la palma de la victòria. No sabem com el cos de San Fortunato va ser transferit pel lloc del martiri. Potser ho va recollir i ho va custodiar un commilitone. Segur sabem que va ser sepolto en les catacombe romanes de San Callisto fins al 1746, quan el cardenal Guanyi, vicari de Papa Benet XIV per la ciutat de Roma, en va ordenar la riesumazione i l'exposició en la Collegiata romana de Santa Maria en Carrer Lata. De Santa Maria en Carrer Lata les relíquies de San Fortunato van arribar a Casei el 1765, com a do de la Santa Seu al Prevosto de l'Insigne Collegiata, als canonges i a la comunitat casellese, per mitjà del bisbe de Tortona mons. Giuseppe Ludovico de Anduxar. No ha de meravellar aquest gest, si es considera que la Parròquia de Casei, fins al Prevosto don Bianchi a principis del 1900, va ser de “collazione papal”, és a dir el seu rector era nomenat directament per Roma amb butlla papal i per poder-vos ser designat un sacerdot havia d'exhibir un títol acadèmic en teologia aconseguit prop d'una facultat romana, com testimonia un document de l'arxiu parroquial, datat 1806. A l'època de la traslazione a Casei de San Fortunato sobresurt la preciosa urna que custodia les relíquies i en aquella ocasió els ossos del cap frantumate (indici del martiri passat a cops de clava, com s'usava fer pres
Font: santiebeati.it