Qui va ser
D ue distingides tradicions en tratteggiano el perfil: una la col·loca entre IV i segle VI, associant-la a la llegendària passio del bisbe Alexandre, mentre l'altra la projecta en una època més tardana, entre VIII i segle IX, identificant-la com a filla del duc de Bergamo Lupo, convertit per Carlemany. A prescindir de la seva col·locació temporal, emergeix la seva devoció per Sant Alexandre, testificada per la construcció de tres esglésies a ell dediqueu. La tradició narra també de la seva obra d'edificació d'esglésies sobre els turons de Bergamo, confirmant el seu paper de benefactora i figura de relleu en la societat del temps. La seva fama és testificada per nombroses obres hagiogràfiques, entre què la "Vita Sanctae Gratae" del Beato Pinamonte Pellegrino, que en celebra la santedat i les gesta. Les seves despullades, en un primer moment conservades fora dels murs ciutadans, van ser solemnement traslate a l'interior de la ciutat el 1027, esdeveniment que en va consolidar el culte i la devoció.
Segons una tradició, col·legida a la passio llegendària del bisbe Alexandre, hauria viscut entre l'IV i el VI segle ; una altra tradició en canvi afirma que ella va viure entre el VIII i l'IX segle i hauria estat filla d'un cert Lupo, duc de Bergamo, guanyat i convertit a la fe catòlica de Carlemany. El primer G. hauria edificat tres esglésies en honor de s. Alexandre (S. Alexandre en Colonna, S. Alexandre de la Creu i l'altra sobre el sepulcre del sant) la segona en canvi, amb l'ajuda de la seva potent família i d'altres nobles de Bergamo, hauria edificat una església sobre cadascun dels tres turons de la ciutat i és a dir: S. Eufemia, S. Giovanni i S. Stefano o sigui del S. Salvatore (així diu una glossa d'un antic codi del]a Biblioteca cívica de Bergamo que conté el Pergaminus de Moisès del Brolo). Els Bollandisti del segle XVIII van acceptar la distinció de les dues santes c van publicar per primers (Anvers 1748) la Vita Sanctae Gratae, composta entre el 1230 i el 1240 del b. Pinamonte Pellegrino de Brembate, dominicà, sobre invitació de Grazia de Azargo badessa del monestir de S. Grata. Aquesta Vita és la piú nota entre les llegendes sagrades del citat autor; Gian Filippo Foresti, al cap. III de la seva Crònica, hi en dona un sunto, mentre la badessa Grazia la va transcriure íntegrament en un codi del seu monestir, adornant-la de miniatures, una de les quals representa el b. Pinamonte en acte d'oferir a ella la pròpia obra. De tal codi frare Branca de Gandino (segle XIV) va fer una altra transcripció en un lezionario de la catedral que és entre els codis de la Biblioteca cívica de Bergamo. El autografo del Pinamonte va servir a l'edició que si en va fer en la impremta de Luigi Fantoni, en Rovetta, el 1822 i va anar traspaperat, sembla' en la dispersió de la llibreria fantoniana. També Maria Aurelia Tasso, religiosa del monestir de S. Grata, va compondre una Vita de la santa, editada a Pàdua el 1723, en la impremta de Giuseppe Comino de Giovanni Baldano, amb el títol fantasiós: La Vita de S. Grata - verge - Reina d'Alemanya- després Princesa de Bergamo - i Protectora de la mateixa ciutat..., sobre el frontispici porta una incisió amb la figura de la santa i sota la inscripció: "Efiigies Sanctae Gratae Bergomi civitatis Patronae". Per alguns segles el cos de Grata va quedar sepolto fora dels murs en Borgo Canal, en l'església de l'hospital a ella mateixa atribuït (dita de S. Grata) sobre la qual havia de sorgir-ne una altra en el segle XVIII, amb el nom de S. Grata inter vites. El 9 d'agost de 1027, per obra del bisbe Ambrogio II (alguns pensen en Ambrogio III) les despullades van venir solemnement traslate dins dels murs, en l'església de S. Maria Vella, que va ser dita després de S. Grata a les Colonnette. La traslazione és confirmada per alguns versos incidits sobre el sepulcre del bisbe Ambrogio: "Praesul Ambrosius meritis et nomenaments dignus corpus Matronae iusto sepelivit honore Digna fuit coelis Domino Matrona fidelis semper apostòlic fungitur et solio"; i també d'un antic martirologio ms. del monestir de S. Grata. A més es relleva que el bisbe Ambrogio (I o III?) el diumenge de les Palme. després d'haver beneït les branques d'olivera en la catedral de S. Alexandre, es portava a la catedral de S. Vincenzo i d'aquí, a record de la traslazione de G., també a l'església de la santa on distribuïa una branca d'olivera beneïda a cada monja i acabava la funció. La depositio de Grata (que en els documents litúrgics vien dita ara verge, ara vídua) recorre el 1° de maig, la translatio el 9 d'agost; però per diverses raons litúrgiques la primera va ser transferida també al 2 o al 16 de maig, la segona al 25,26 o 27 d'agost; el 1706 la Congregació dels Ritus les va assignar el 4 de setembre. El Martirologio Romano l'esmenta el 1° de maig; el Ferrari en els seus dos Catàlegs recorda Grata vídua al 25 d'agost; els Acta SS. dels praetermissi del 1° de maig la rimandano al 25 d'agost i per fi al 4 de setembre, col·locant-vos la Vita (poc attendibile) escrita pel b. Pinamonte. En la diòcesi de Bergamo la seva memòria se celebra el 12 de maig.
Font: santiebeati.it