Qui va ser
† Aosta, segona meitat del segle V Ell va ser gairebé precisament el presbitero que, declarant-se enviat de Eustasio protovescovo d'Aosta, va signar la lletra del Concili Provincial de Milà enviat el 451 a papa Lleó Magno, en ocasió de la solució del problema de les dues natures en Crist. A la mort de Eustasio, en la segona meitat del segle V, Grat va esdevenir bisbe d'Aosta. Han estat avançades també dues hipòtesis. Eustasio i Grat podrien haver estat d'origen grec. Ambdós podrien haver estudiat en el cenobi eusebiano de Vercelli perquè Aosta era compresa en el territori d'aquesta ciutat i perquè Santa Ambrogio, en la lletra als vercellesi, diu que les Esglésies de la Itàlia septentrional es dirigien a aquell cenobi per triar els propis pastors.
Del sant patró d'Aosta saben Grat, existeixen dues fonts que proveeixen notícies sobre la seva existència, una historiadora però reduïda i una altra fantasiosa, però sobre què s'ha basat la gran difusió del culte, també al de fora de la Vall d'Aosta. El fonament històric Les notícies històriques fundades, diuen que s. Grat era un sacerdot que col·laborava amb Eustasio, primer bisbe d'Aosta, de certs considerat sant; ambdós eren d'origen grec com fa tenir la intenció el nom del bisbe, probablement el més ancià dels dos Eustasio, va cridar prop de de si el més jove Grat. Es reté que ambdós hagin rebut successivament, educació i formació eclesiàstica, en el cèlebre cenobi fundat per s. Eusebio de Vercelli († 371), el gran bisbe que a la tornada de l'exili a Orient, imposta-li de l'emperador Costanzo, va voler trasplantar en la seva diòcesi el monachesimo. Santa Ambrogio va afirmar, que en aquell temps tots els bisbes de la Itàlia Septentrional provenien del cenobi eusebiano, així doncs també Eustasio i Grat, viscuts en la segona meitat del segle V, provenien des d'allà; tenint compte també que Aosta, la romana Augusta Pretòria, fundada al voltant del 25-24 aC, que el seu nom va ser posat en honor d'August i de la seva Guardia Pretoriana, abans del temps de Eustasio era compresa en el territori de l'Església vercellese. Se sap que quan Grat era encara senzill sacerdot, va representar el bisbe d'Aosta, Eustasio, al Concili provincial de Milà del 451, subscrivint la lletra que aquella assemblea va enviar al papa sant Lleó I Magno, per condemnar l'heretgia de Eutiche († 454 ca.), monjo grec que negava les dues natures de Crist, afirmant l'assimilació de la natura humana en aquella divina. En un any imprecisato, però precisament després del susdit 451, Grat a la mort de Eustasio, li va succeir a la guia de la jove diòcesi valdostana, esdevenint-ne el segon bisbe; durant el seu episcopat, Grat va participar en la traslazione de les relíquies del màrtir tebeo s. Innocenzo, a la qual eren presents també els bisbes de Agauno i de Sion, com recorda la “Passio Acaunensium Martyrum”. No es coneix l'any de la seva mort, però estranyament el de la sepultura, 7 de setembre, extret per la breu inscripció sepulcral: “Hic requiescit en pau S. M. GRATUS EPS D P SUB D. VII ID. SEPTEMB.”; incidida sobre la pedra tombal conservada en l'església parroquial de Saint-Christophe. La difusió del culte La popularitat del culte de sant Grat sobresurt tanmateix al XII o al segle XIII, quan les seves relíquies van ser traslate de l'església paleocristiana de Sant Llorenç, que sorgia a l'est de la ciutat en la zona de l'actual collegiata de Sant Orso, a la catedral, on són conservades encara en un reliquiari de plata i coure daurat del segle XV. Segons la tradició era el 27 de març d'un any imprecisato, la festa litúrgica que va ser introduïda per recordar la traslazione, incloses un antiquíssim ritu que es va dir després “Benedicció de sant Grat”: la triplice benedicció de la terra, de l'aigua i de les espelmes, per allunyar cada flagell dels camps, dels pagesos i del bestiar i per invocar el favor de Déu sobre les pròximes collites. Era una típica cerimònia d'origen pagà que coincidia amb l'inici de la primavera i que va venir, com en altres casos, cristianitzada. A poc a poc aquella benedicció va atreure sobre el sant bisbe aostano una sèrie de patronati: s'ho invocava quan el desgel feia straripare laghetti i torrents, quan la sequera partia el terreny, la calamarsa amenaçava la collita, quan s'incendiava el fienile o quan erugues, cavallette i talpe devastaven els camps. Era considerat encara protector i taumaturgo contra bruixes i diablesses, que tant influenciaven la mentalitat de l'Edat mitjana. La ciutat i diòcesi d'Aosta ho venera com sant patró i ho celebra el 7 de setembre. Les notícies llegendàries Les poques notícies certes sobre la vida de s. Grat, amb el temps no van ser més suficients a sostenir el difús culte popular del sant bisbe d'Aosta, per tant en el segle XIII, a comentari de la traslazione de les relíquies en la Catedral, el canonge Jacques de Cours, ignorant dels fets històrics i mogut d'incaut zelo en les comparacions del sant patró, va escriure la “Magna Llegenda Sancti Grats”. La “Vita” de s. Grat així narrada, va resultar molt fascinosa i atractiu pel gust hagiogràfic de l'època, que necessitava de figures fabuloses i heroiques, encara que ja en el segle XVI es va començar a dubtar del conte i molts estudiosos entre els quals Cesare Baronio, primer estensore del ‘Martirologio Romano’, en van contestar la veridicità. Però no tots estaven disposats a renunciar-vos, així les polèmiques van durar fins als anys Seixanta del segle XX, quan l'historiador Aimé Pierre Frutaz, va demostrar inconfutabilmente que la “Magna Llegenda Sancti Grats” era inventada del tot; però cal tanmateix tenir compte que sense d'aquesta, no s'aconseguiria explicar la iconografia del sant i l'extraordinària difusió del culte al de fora de la Vallée, com a Piemont, Llombardia, Suïssa i Savoia. Per aquest motiu es reporta aquí a continuació, les parts essencials d'aquesta narració, per completar un quadre riassuntivo de la figura de sant Grat, que ha generat tanta devoció en els segles entre els valdostan
Font: santiebeati.it