Qui va ser
Aza (Espanya), 1140 sobre – Caleruega (Espanya), 1190/1200 sobre Descendent de la noblesa castellana, nascuda a Aza, va veure els seus tres fills ascendir l'altar: Antonio, Mannes i Domenico. Aquest darrer sembla haver ocupat un lloc de predilecció en el seu cor: va ser obtingut i esperat en la més fervorosa pregària, preannunziato a la mama com un frement segugio que estreny entre les dents una fiaccola amb la qual il·luminarà i incendiarà el món. Giovanna va morir a Caleruega al voltant del 1200. Martirologio Romano: A Caleruega sempre a Castella, commemoració de la beata Giovanna, mare de sant Domenico, que, plena de fe, va usar gran misericòrdia cap als miserables i els afligits.
L'Església hi presenta moltes figures de santes mares sovint associades al culte d'un o més fills: és per exemple el cas dels emperadors Elena i Constantí I el Gran i Irene i Constantí VI, a més de Monica i del cèlebre Agustí d'Hipona, Blanca de Castella i Lluís IX de França, Margherita Occhiena i Giovanni Bosco. El cas agafat avui en consideració és molt similar a aquest darrer, en quant treta de la mare d'un gran fundador, San Domenico. Giovanna va ser per tant santa però al temps mateix mare de sants, inspiradora de santedat. Va néixer a Aza el 1140 aproximadament, descendent de la noblesa castellana, filla del Gran Mariscal de Castella Don Garcia de Aza, tutor del Rei Alfons VIII. Va anar a esposa a Felice de Guzman, Governador del poble de Galaruega, i d'aquesta unió van néixer ben tres fills que després van agafar tots el carrer del sacerdoci. El primer, Antonio, va dedicar la sencera la seva vida al servei dels malalts en un hospital. El segon, el beat Mannes, és en canvi aquell que hauria cooperat després amb el germà menor. Aquest ultmo, el gran patriarca San Domenico, tercer i darrer fill, va néixer el 24 de juny de 1170, va venir a alegrar l'ànim de Giovanna que, no més molt jove, havia fet una pelegrinació a l'abadia benedictina de Silos per invocar sobre la tomba del fundador, San Domenico de Silos, protector de les par¬torienti, la gràcia d'un altre fill que per¬petuasse el nom de la família. Però el Senyor concedeix sempre infinitament més de quant li sigui demanat i va voler per consegüent així donar-les a través de Domenico una posteritat molt més gloriosa que aquella sanguinea. Fon¬dono efectivament l'Orde dels Frares Predicadors i, mar¬tello dels heretges i columna de l'Església medieval, va ser “sant atleta” de la fe cri¬stiana, com va estimar definir-ho Dante. Però també ambdós pares de Domenico van merèixer de ser citats per Dante en el dotzè cant del “Paradís”: “Oh pare el seu verdaderament Felice! Oh mare la seva verdaderament Giovanna, Es, interpretada, val com es diu!”. Aquesta darrera esclamazione al·ludeix a l'etimologia hebraica del nom Giovanni/a què significa “el Senyor és la seva gràcia”. La mare de Domenico, segons Dante, va ser per tant verdaderament “Gio¬vanna”, perquè va trobar plenament la pròpia gra¬tia en el Senyor que les va fer do de tal fill. Realment mentre Giovanna era en espera de Domenico, va somiar una nit de portar en la falda un gos, que després va fugir d'ella tenint entre les dents una torxa encesa. La padrina en canvi va veure el futur fillol amb una estrella sobre el front. Al insaputa de les dues el gos simbolitzava la fidelitat i la torxa la ar¬dore de la caritat amb la qual San Domenico hauria incendiat el món, mentre l'estrella significava l'esplendor de la veritat amb què el nascituro tindria ri¬schiarato les ments offuscate de l'errada. El gos, la torxa i l'estrella van esdevenir així els símbols de San Domenico i dels frares de l'orde d'ell fundat, vestits de bian¬co i negre, gossos fidels a Déu, segugi del er¬rore. Giovanna es va demostrar sempre quin àngel tutelar de la seva casa: primera mestra dels fills, els va educar a la santedat i a una vida virtuosa. Va iniciar Domenico a la formació intel·lectual i a la perfecció espiritual, confiant-ho encara nen a un seu germà arciprete. Malgrat ella hagués esperat de poder coccolare un nipo¬tino, no es va oposar al de¬signe de la Providència i va secundar els precocissimi signes de la vocació del fill. Déu no va trigar a mostrar-les els esplèndids fruits d'aquelles llavors d'ella plantats en els seus cors amb tant amor. Però després dels fills, aquí comparèixer els pobres al segon lloc en les comparacions dels quals va tenir les més afectuoses cures, a tal punt que a vegades capitò de veure miraculosament multiplicades les seves almoines quan no eren suficients. Aquests extraordinaris signes de la Divina Providència van demostrar als ulls de tots l'altura de perfecció i d'intimitat amb Déu a què havia arribat Giovanna. Per la resta no es posseeixen ulteriors dettaagliate notícies històriques sobre la vida d'aquesta dona. Quan va morir a Calaruega, entre el 1190 i el 1200, el seu fill Domenico s'era ja a el¬lontanato d'ella realment com el gos del somni, però la seva torxa lluminosa començava a risplendere en el món. Els malalts, els pobres i els afligits van agafar a dirigir-se espontàniament a ella invocant-la com una santa als peus de les seves relíquies, conservades en l'església parroquial, i obtenint així gràcies i protecció. El pontífex Lleó XII va confirmar el culte “ab Immemorials” de la Beata Giovanna de Aza el 1° d'octubre de 1828. Amb la nova legislació en matèria de canonitzacions, la beata mare de San Domenico podrà ser reconeguda com a “santa” i proposta a la veneració i a la imitació de les esposes de tot el món, cosiccome les seves beates compatriote Beatrice de Suabia, dona del rei San Ferran III, i Maria Toribia de la Cabeza, dona de Sant Isidoro l'Agricultor. Autor: Fabio Arduino ______________________________ Afegit/modificat el 2005-08-24
Font: santiebeati.it