Qui va ser
És anomenat "l'Apòstol de les Dolomites" i en aquestes muntanyes moltes localitats porten el seu nom i diverses esglésies li són dedicades. Va viure en la primera meitat del segle V i sent bisbe de Sabiona (ara Tancada a deu quilòmetres de Bressanone, on piú tard aquella seu episcopal va ser transferida), durant una fam, va permetre als seus fidels l'ús dels latticini en Quaresma. Denunciat per això al papa Celestí I (422432), va ser convidat a Roma a excusar-se; els miracles que ho van acompanyar durant el viatge i la permanenza a la ciutat, van valer piú de cada excusa. A la seva tornada els enemics (els arians?) ho van obligar a deixar de nou la seu. Es va retirar aleshores vitalici ermitana en la Vall de Fiemme, si es troben el petit llogaret i la chiesuola a ell titulats. No sentint-se segur ni allà, va ultrapassar les crode i va baixar cap a la conca agordina, en la que encara avui es diu Vall de S. Lugano; es va refugiar en una caverna, el "Col de S. Lugano", donde no s'allunyava que per evangelitzar i ocupar espiritualment les gents de la zona. En una d'aquestes missions va conèixer a Listolade la beata Avazia o Vaza, la qual, obtingut el permís del marit, es va retirar vitalici ermitana sota la direcció espiritual del sant. Sobre la tomba de Lugano, prop de Taibon, va sorgir una església, que, destruïda per una allau, va ser reedificada el 1635. G. Mezzacasa pensa que Vaza, viscuda almenys cinc segles després de s. Lucano, va ser creguda per la fantasia del poble la seva contemporània i filla espiritual, perquè va conduir vida ascètica prop d'aquesta esglesiola, on també ella va ser sepolta. Fins aquí les llegendes, florides al voltant dels llocs que del sant agafen el nom, mutuando pel piú temes d'altres llegendes. Una extraordinària floració del culte de s. Lugano es va verificar en els secc. XIII i XIV i en fan testimoni les tres esglésies sorgides en aquell temps en honor d'ell, a més d'aquella on era sepolto prop de Taibon, al Pas de S. Lugano, amb a prop un ospizio (1325-1332), a Villapiccola prop de Auronzo (no després del 1352) i a Belluno (1396). En la catedral d'aquesta darrera ciutat el cos del sant va ser transportat per Taibon, si es conserva només una relíquia, probablement el 1307 i allà va ser sepolto dins d'una arca contigua a l'altar major. Aquesta va ser oberta el 17 de juny de 1400 a la presència del bisbe pel reconeixement de les relíquies i reoberta el 1658 per extreure'n algunes de donar a Antonio Crosini, bisbe de Bressanone, per aquella catedral. En l'església de S. Lugano prop de Taibon, cada any, acabava la processó rogazionale de la vigília de l'Ascensió, després d'haver recollit els fidels dels països de la comunitat del Agordino a través dels quals passava. Aquesta processó va ser transferida després i és celebrada encara al 20 de juny, festa anniversaria de la mort del sant o, segons els Bollandisti de la traslazione del seu cos a Belluno.
Font: santiebeati.it