Qui va ser
El primer profeta d'Israel, Elia (IX segle aC), vivint sobre el Mont Carmelo, va tenir la visió de la vinguda de la Verge, que s'aixecava com un petit núvol de la terra cap al mont, portant la pluja i salvant Israel de la sequera. En aquella imatge tots els místics cristians i els esegeti han vist sempre la Verge Maria, que portant en si el Verb diví, ha donat la vida i la fecondità al món. Un grup d'ermitans, «Germans de la Beata Verge Maria del Mont Carmelo», van construir una capella dedicada a la Verge sobre el Mont Carmelo. Els monjos carmelitans van fundar, a més, dels monestirs a Occident. El 16 de juliol del 1251 la Verge, envoltada per àngels i amb el Nen en braç, va aparèixer al primer Pare general de l'Orde, beat Simone Stock, al qual va donar el «scapolare» amb el «privilegi sabatino», o sigui la promesa de la salvació de l'infern, per aquells que ho porten i l'alliberament de les penes del Purgatori el dissabte següent a la seva mort.
Etimologia: Maria = estimada per Déu, de l'egipci; senyora, de l'hebraic Martirologio Romano: Beata Maria Vergine del Mont Carmelo, on un temps el profeta Elia tenia ricondotto el poble d'Israel al culte del Déu vivent i es van retirar després dels ermitans a la recerca de solitud, instituint un Orde de vida contemplativa sota el patrocini de la santa Mare de Déu. Escolta de RadioVaticana:
La devoció espontània a la Verge Maria, sempre difosa en la cristiandat sin dels primers temps apostòlics, ha estat a poc a poc en els segles, diem oficialitzada sota tantíssims títols, llegats a les seves virtuts (vedasi les Litanie Lauretane), als llocs on han sorgit Santuaris i esglésies que ja són innumerables, a les aparicions de la mateixa Verge en diversos llocs al llarg dels segles, al culte instaurat i difós per Ordes Religiosos i Confraries, fins a arribar als dogmes promulgats per l'Església.
Maria racchiude en si tantes d'aquelles virtuts i títols, en els segles aprofundits en les Esglésies d'Orient i Occident amb Concilis famosos i estudis específics, tant de fer sorgir una terminologia i una ciència “Mariologica”, i que més enllà dels grans cantors de Maria en l'àmbit de l'Església, ha inspirat elevada poesia també en els laics, cito per tots el sumo Dante que en la seva “pregària de s. Bernardo a la Verge” en el XXXIII cant del Paradís de la ‘Divina Comèdia’, expressa poeticamente els més alts conceptes de l'existència de Maria, concebuda per Déu en el dibuix de la salvació de la humanitat, sin de l'inici del món. “Verge mare, filla del teu fill, humil i alta més que criatura, terme fix d'etern consell, tu si aquella que la humana natura vas ennoblir sí, que ‘l el seu factor no va menysprear de fer-se la seva factura……” Però el culte marià enfonsa les seves arrels, únic cas de la humanitat, en els segles precedents el seu mateix naixement; perquè el primer profeta d'Israel, Elia (IX segle aC) vivint sobre el Mont Carmelo, va tenir la visió de la vinguda de la Verge, que s'aixecava com un petit núvol de la terra cap al mont, portant una provvidenziale pluja, salvant així Israel d'una devastante sequera. En aquell núvol petit “com una mà d'home” tots els místics cristians i els esegeti, han vist sempre una profètica imatge de la Verge Maria, que portant en si el Verb diví, ha donat la vida i la fecondità al món. La Tradició explica que ja abans del Cristianisme, sobre el Mont Carmelo (Karmel = jardí-paradís de Déu) es retiraven dels ermitans, prop de la font del profeta Elia, després els ermitans van prosseguir a viure-us també després de l'arribada del cristianisme i vers el 93 un grup d'aquests que es van dir després ”Germans de la Beata Verge Maria del Mont Carmelo”, van construir una capella dedicada a la Verge, sempre prop de la font d'Elia. Es va començar així un culte cap a Maria, la més bonica flor d'aquell jardí de Déu, que va esdevenir la ‘Stella Polar, la Stella Maris’ del poble cristià. I sobre el Carmelo que és una cadena muntanyosa que s'estén del golf de Haifa sobre el Mediterrani, fins a la plana de Esdrelon, tornat a trucar més vegades en la Sagrada Escriptura per la seva vegetació, bellesa i fecondità, van continuar a viure els ermitans, fins que en la segona meitat del segle XII, van arribar alguns pelegrins occidentals, probablement al seguici de les darreres croades del segle; prosseguint el secular culte marià existent, es van unir en un Orde religiós fundat en honor de la Verge, a la qual els susdits religiosos es professaven particularment llegats. L'Orde no va tenir així doncs un fundador veritable i realment, encara que considera el profeta Elia com el seu patriarca i model; el patriarca de Jerusalem s. Alberto Avogadro (1206-1214), originari d'Itàlia, va dictar una ‘Regla de vida’, aprovada el 1226 per papa Honori III. Obligats a deixar Palestina a causa de la invasió sarraïna, els monjos Carmelitans, com ja es deien, van fugir a Occident, on van fundar diversos monestirs: Messina i Marsella el 1238; Kent a Anglaterra el 1242; Pisa el 1249; París el 1254, difonent el culte d'Aquella que: “les ha estat donada la glòria del Líban, l'esplendor del Carmelo i de Saron” (Is 35,2). El 16 de juliol del 1251 la Verge envoltada per àngels i amb el Nen en braç, va aparèixer al primer Pare General de l'Orde, beat Simone Stock, al qual va donar el ‘scapolare’ amb el ‘privilegi sabatino’, que consisteix en la promesa de la salvació de l'infern, per aquells que ho porten i la sol·licita alliberament de les penes del Purgatori el dissabte següent a la seva mort. El ‘scapolare’ dit també ‘visquin’ no representa una senzilla devoció, però una forma simbòlica de ‘revestiment’ que torna a trucar el vestit dels carmelitans i també una custòdia a la Verge, per viure sota la seva protecció i és per fi una aliança i una comunió entre Maria i els fidels. Papa Pius XII va afirmar que “qui ho porta és associat en mode més o menys estret, a l'Orde Carmelità”, afegint “quantes ànimes bones han degut, també en circ
Font: santiebeati.it