Qui va ser
El ‘Martirologio Romano’ reporta al 3 de setembre: “Caudii a Campània, sancti Vitaliani, episcopi”. Aquesta memòria represa per el ‘Martirologio Geronimiano’, fa pensar que Vitaliano fosses un habitant del Sàmnium, en la Vall Caudina; l'antiga “Caudium” correspon avui a la ciutat de Montesarchio sobre el carrer Appia, situada entre Càpua i Benevento. Aquestes dues ciutats en el passat es van contendre el sant com el seu bisbe, efectivament Càpua el annovera al 25° lloc de la seva llista episcopal; res treu que hagi estat per algun temps també bisbe de la veïna Benevento. Una llegendària ‘Vita’ va ser escrita al final del segle XII, potser d'un clergue beneventano, amb la intenció d'afirmar la consagració del mont Partenio, anomenat després també Montevergine, ja abans de la vinguda de sant Guillem de Vercelli (1142), fundador del veneratissimo santuari de la Mare de Déu i de la Congregació benedictina ‘Verginiana’. S. Vitaliano, viscut en el segle VII, va ser aclamat bisbe del poble de Càpua, contra la seva voluntat, de seguida va esdevenir objecte de calunnie i de vulgars insinuacions, per part dels seus enemics, que en cada circumstància no falten mai, els quals no se sap com, ho van fer aparèixer en públic vestit per vestits femenins, ones acusar-ho de impudicizia. Vitaliano es va defensar obertament, desemmascarant les insídies dels seus calunniatori, després va deixar la ciutat, però va ser capturat, llegat en un sac de cuir i llençat en el riu Garigliano; la protecció divina ho va salvar de la mort i ho va fer abordar incòlume sobre la costa a Òstia, després que el riu el va haver transportat fins al mar; a més la ciutat va ser castigada amb sequera, fam i pesta. Aleshores els capuani es van portar del bisbe, pregant-ho de tornar en seu, però Vitaliano no va voler detenir-se establement a Càpua i es va retirar sobre el Mont Partenio, on va erigir un oratori sagrat dedicat a la Verge i on va morir el 699. Abans del 716, el seu cos hauria estat traslato de Montevergine (Partenio) a Benevento del bisbe Joan, alguns estudiosos diuen el 914 a causa de les scorrerie dels sarraïns. El 1122 papa Callisto II, transferint a Catanzaro el bisbat de ‘Tres Tabernae’, va fer do a la ciutat de les relíquies del sant; creences de l'època afirmaven, però sense fonament, que les relíquies del sant bisbe haguessin estat portades a Osimo (Ancona), generant així una ambigüitat concernent s. Vitaliano, efectiu bisbe de Osimo (segle VIII), identificant-ho amb el de Càpua, que el seu dia de festa és el mateix 16 de juliol. El 1311 Pietro Ruffo, comte de Catanzaro, va edificar en aquella catedral una apposita capella per guardar-vos les relíquies de s. Vitaliano; resulta que el 1583 després de la ruïna de la capella, el bisbe Nicolò Horaci, en va fer el reconeixement canònic, agençant les relíquies en una nova bresca folrada de vellut. En època imprecisata el sepulcre de s. Vitaliano hauria començat també a trasudare un humor dit manna. Catanzaro, la ciutat dels tres V (Vento, Velluti, Vitaliano), venera s. Vitaliano com el seu patró principal el 16 de juliol, que és potser la data de la traslazione de les seves restes mortals de Montevergine a Benevento i després a Catanzaro, a més en celebra la festa del patrocini en el diumenge ‘en albis’. En va experimentar més vegades la protecció en ocasió de sismes i el 1922 va celebrar amb solemnitat el setè centenari de l'arribada de les relíquies. El culte de s. Vitaliano bisbe, es va difondre en els segles a Campània; el famós “Calendari Marmori” de Nàpols, esculpit en el segle IX, ho recorda al 3 de setembre; es reté que el seu culte a Nàpols hagi arribat amb els capuani, aquí refugiat el 595. Va demanar en el seu honor van sorgir en diversos Municipis campani i el Municipi de S. Vitaliano, província de Nàpols però diòcesi de Nola, porta el seu nom.
Catanzaro és anomenat país dels tres V: Vento, Vellut, Vitaliano. El vent bufa gairebé sempre sobre la ciutat, situada entre el Mar Jònic i allò Tirrè, la producció i el comerç del vellut l'han rendició rica i famosa fins al 1800, Vitaliano és l'estimat sant patró i protector. De Vitaliano, esdevingut poblar sobretot a la Itàlia meridional, es tenen poques notícies. Viscut en el segle VII, segons algunes fonts seria originari de Càpua (Caserta) o de Montesarchio (Benevento). Vitaliano és un home de les mil virtuts. Així el poble de Càpua ho nomena bisbe (algunes fonts ho indiquen també com a bisbe de Benevento). Vitaliano és estimat molt, però també envejat per qui hauria volgut ser al seu lloc. Un dia li juguen una lletja broma. Substitueixen la seva túnica amb indumenti de dona. Vitaliano al matí no s'adona de res i, amb porto una túnica femenina molt somigliante a aquella episcopal, es porta a visitar un malalt. És patit escarnit i acusat de predicar bé però razzolare malament. El bisbe aconsegueix discolparsi i es posa en viatge cap a Roma per declarar la veritat sobre el increscioso succeït. Durant el tragitto és assolit pels seus calunniatori, tancat en un sac i llençat en el riu Garigliano. Per intervenció divina Vitaliano se salva i naufraga sobre la platja d'Òstia (Roma) on ve rifocillato i acollit per alguns pescadors. En el mentre Càpua és castigada amb mesos de fam, sequera i epidèmies. La gent dolenta entén el mal fet. Penedida implora el perdó i prega Vitaliano de tornar a Càpua per ajudar el poble en llàgrimes. El bisbe torna a Càpua i, amb les seves pregàries, fa de seguida baixar la pluja, però no es deté. Prefereix fer vida d'ermità sobre una altura anomenada Montevergine (Avellino) on construeix una petita església dedicada a Maria, mare de Jesús. En aquest mateix lloc en el segle XII San Guglielmo de Vercelli fondrà el famós Santuari de la Mare de Déu de Montevergine. Vitaliano mor en la seva ermita el 699. Les seves despullades són portades a Benevento i després definitivament col·locades en la Catedral de Catanzaro, de què és patró. La ciutat calabresa, capital de Regió, és molt devota al seu sant (invocat contra les calamitats naturals) anc
Font: santiebeati.it