Margherita Colonna

Qui va ser

Palestrina, Roma, 1255 - 30 de desembre de 1284 Martirologio Romano: Prop de Palestrina al Laci, beata Margherita Colonna, verge, que va preferir a les riqueses i als plaers del món la pobresa per Crist, que ella va servir professant la regla de santa Chiara.

La Beata Margherita va néixer a Palestrina el 1255, filla de Oddone Colonna i Mabilia Orsini que van tenir altres dos fills: Giovanni i Giacomo. Pertanyia per tant a dues potents famílies romanes, protagonistes, en el transcurs dels segles, amb fases alternes de pau i d'odi recíproc, de la història de la ciutat eterna. Palestrina era la roccaforte de família. La riquesa dels nobles romanís era llegada als pontífexs i a les càrregues eclesiàstiques: pels Colonna dels temps de la Beata bastes citar Giovanni, Cardinale de S. Prassede el 1212 i llegat del pontífex durant la V Croata. Va ser ell que va portar a Roma de l'orient la columna que, segons la tradició, va servir per la flagel·lació de Crist i que, encara avui, és conservada en la basílica romana de què era titular. Els anys en què va viure Margherita van ser per l'Església complicada i tumultuosa: del 1268 al 1271 la seu papal va quedar vacant, pel període més llarg de la història. Eren vint anys que el papa no residia a Roma. A conclaves llargs seguien pontificats breus: el poder del pontífex era fonamental pels equilibris del món cristià i subjecte a l'antagonisme entre França (Carles d'Anjou ocupava moltes regions d'Itàlia) i l'Emperador alemany del Sacre Imperi Romanogermànic. Margarida i els dos germans van quedar aviat orfes. Destinada a un matrimoni prestigiós, important per les aliances nobiliàries, en cuor el seu, en canvi, volia només ser esposa virginal de Jesús. El 6 de març de 1273, amb dues piadoses dones de casa, es va retirar a Castel San Pietro, sobre el mont que sovrasta Palestrina, prop de l'església de S. Maria de la Costa, per seguir la seva vocació sobre l'estela del moviment franciscà. Francesco era mort per quaranta-set anys, Chiara tot sol vint: el seu ideal de vida engrescava una multitud de persones de cada ceto social. Margarida va portar el rude saio, sota el qual va posar un cilicio. Va començar dejunis i penitenze, pregant que es realitzés el seu desig: esdevenir clarissa. Va viure aquí algun any en retir. La seva vida d'anacoreta era, per la potent família Colonna, un escàndol. El confort va arribar tanmateix del germà Giacomo que, per bé que molt jove, era ja cardinal (des del 1278) per voler de Papa Nicolò III (Giovanni Gaetano Orsini), mentre Giovanni era Senatore de Roma. Giacomo, malgrat hagués estat condecorat del títol sol perquè membre d'una família important, com desgraciadament era costum aleshores, estimava sincerament Crist. Va conduir Margherita a Roma i junts van pregar sobre la tomba dels Apòstols Pere i Paolo. Va començar per Margarida una nova vida. La substanciosa herència ja no les pertanyia més, era dels pobres que mai falten sobre la carretera dels sants. El seu exemple lluminós destava interès, sobretot per part d'altres dones desitjoses de gastar com ella la seva existència al servei de Jesús. Va demanar al General dels Frares Menors Girolamo Masci (futur Papa Nicolò IV) el permès entrar en el Monestir de Assisi. Ho va impedir tanmateix una malaltia: diversos eren els plans del Senyor. Va pensar aleshores al Convent de la Mentola (entre Palestrina i Tivoli) on era venerada una imatge de la Verge Santíssima de què era molt devota, lloc visitat també per S. Francesco. Era tanmateix feu del Comte de Poli que mal veia una Colonna en els seus territoris. Va fer tornada aleshores a casa i, amb l'ajuda del germà cardinal, va fundar un monestir sobre la propera muntanya, on, pobrament, es lloava i es pregava, nit i dia, el Senyor. Margarida es va ocupar de la formació de les companyes, però la seva caritat va anar més enllà, dirigida també als posats malalts i als pobres dels països propers. Per ells, cada any, per la festivitat de San Giovanni Battista de què era molt devota, organitzava un dinar. La tradició diu que una vegada Jesús i el Battista es van presentar a la seva mensa, però després van desaparèixer quan Margherita els va reconèixer. Exhaurit el consistent patrimoni personal, ella, nascuda riquíssima, allungò la mà per demanar l'almoina i poder així continuar les seves obres. Entre altres es recorda l'assistència prestada, en un moment de particular necessitat, als frares menors del convent de Zagarolo. La seva unió amb Crist va esdevenir sempre més intensa: va ser confortada visiblement per Jesús, de la Mare de Déu i del Sant Pare Francesco. Va caure més vegades en èxtasi i per set anys va suportar pacientment una ferida ulcerosa sobre el costat, portada com una stimmata de la Passió de Jesús. Si més no trentenne la seva mort era preciosa als ulls del Senyor. Va espirar, a causa de l'úlcera i de febres violentes, el 30 de desembre de 1284. Immediatament el seu sepulcre va esdevenir meta de pelegrinacions i els devots, per la seva intercessió, obtenien gràcies. Amb l'autorització de Papa Honori IV, el 1285, la comunitat de clarisse es va traslladar a Roma en el Monestir de S. Silvestro en Enteses, portant amb si el venerat cos de la Beata (hi restarà fins al 1871). Els seus primers biògrafs van ser el germà i la primera badessa de S. Silvestro. El 17 de setembre de 1847 Papa Pius IX va confirmar el culte “ab immemorials” i la memòria litúrgica al 17 de desembre. Algun any abans Papa Gregori XVI havia establert que els Colonna i els Orsini eren les úniques dues famílies amb el privilegi exclusiu de Prínceps assistents al solc pontifici. Avui les relíquies de la Beata Margherita són venerades en l'església de Castel San Pietro, poc distant da Palestrina. Aquí la llavor d'ella llençat, més de fa set segles, és encara avui viu a través de les Clarisse del Monestir de Santa Maria dels Angeli. El Martyrologium Romanum la recorda el 30 de desembre. PREGÀRIA O Déu, que has fet posar admirable en el menyspreu dels béns terrens la Beata Verge Margherita, ardent d'amor per Tu, concedeixes a nosaltres, per la seva intercessió, d'ésser contínuament units a Tu només mentre port

Font: santiebeati.it