Maria Maddalena Martinengo

Qui va ser

Brescia, 4 d'octubre de 1687 – 27 de juliol de 1737 De la noble família Martinengo. A l'edat de 18 anys va entrar en el monestir de les Clarisse Caputxines. Per les seves esimie virtuts, va ser ben aviat prescelta abans com a mestra de les novícies, després com Abbadessa. Va deixar alguns escrits d'alta mística. Dotada en vida de carismes celestes i d'una visible conformitat a Cristo Crocifisso. Martirologio Romano: A Brescia, beata Maria Maddalena Martinengo, badessa de l'Orde de les Clarisse Caputxines, cèlebre pels seus dejunis.

Margherita Martinengo va néixer a Brescia el 4 d'octubre de 1687. La seva era una família important: el pare, Conte Lleopard, era Capità de la República Veneciana. Per les complicacions del part la mama, Margherita Asseques d'Aragó, va morir després de cinc mesos; la beata n'havia heretat el nom. Va créixer en un ambient serè, amb diverses nodreix-nos, però malgrat les cures va ser sempre malaltissa, sofrint en particular de debilitat d'estómac. A l'edat de cinc anys va agafar com a mama i model la Mare de Déu. Va freqüentar el col·legi de les Orsoline manifestant predisposició per la lectura i la pregària. El palau dels Martinengo tenia una rica biblioteca, a més de moltes obres d'art. D'aquells anys es recorda un episodi singular: un dia va caure del furgó en cursa sense fer-se algun mal. Va dir d'haver sentit el seu Angelo Guardià agafar-la en braç. A deu anys va ser acollida per les Agostiniane, si hi havia dues ties, per afinar la seva instrucció i la seva espiritualitat. El moment tant esperat de la Primera Comunió va tenir un risvolto excepcional: la sagrada particola va caure a terra, Margherita es va prostrar i la va agafar del paviment. Un fred inesperat la va sacsejar, va sentir dins de si la presència de Déu. Dos anys després, per sostreure's a les atencions de les dues ties monges, va anar de les Benedictines on eren religioses altres dues ties. També aquestes tanmateix eren preocupades més de la seva futura col·locació social que del patiment interior que estava vivint. Amb les altres convittrici era alegre i vivaç i estimava repetir que volia fer-se santa. Pensaven bromegés, però el Senyor feia sobre el seriós. A tretze anys va fer vot secret de virginitat. Tres anys després des prospettò l'idea d'un bon matrimoni: Margarida va dir al pare que volia fer-se caputxina, però va trobar una deté oposició. Van seguir mesos d'incerteses. Va fer un període de prova realment de les Caputxines, després un viatge amb el pare a Venècia. Tornada a casa va passar una entera nit en pregària, després preses la decisió definitiva: els vestits elegants de contessina cedien el lloc al rude saio. Va entrar en monestir el 8 de setembre de 1705, conduïda per un corteo de furgons. Va escriure: “què spasimo vaig provar quan vaig fer l'entrada! Vaig donar aquell pas amb tanta violència que crec segur no serà més gran la del separar-se l'ànima del cos”. Agafava el nom de la Penitent que havia estat la primera Testimoni del Ressorgit. La vida de la comunitat, una trentina de monges, era scandita de la pregària, cinc hores de dia i tres a la nit, i del treball. La relació amb la mestra de les novícies va ser burrascoso, però monja Maria Maddalena va sofrir en el silenci. Per res al món, encara que els seus orígens eren nobles, hauria volgut primeggiare. Les novícies duien a terme els treballs més senzills: conrear l'hort, accudire als animals, cuinar. Aquesta no els havia fets mai abans tanmateix era entre les que treballaven de més. Sobretot tanmateix va tenir inici una relació profunda amb el Senyor, va escriure: “la meva oració no té mai principi perquè no té mai fi, vivint sempre unida a Déu en el meu interior”. Les seves facultats eren “totes ennuegades en Déu”. Algunes hores de la nit, en comptes del descans, les dedicava a la pregària, “mirall en el qual es mira Déu”. La seva unió amb l'Altissimo és total: “quant més em profund en el meu res tan més em perdo en Déu i m'oblido del tot de mi”. Estimava molt el silenci però amb el seu caràcter jovial no faltava d'alegrar les consorelle amb composicions poètiques. Van començar les molèsties de salut que l'acompanyaran per tota la vida. Va fer la professió amb un “amor ardentíssim a Déu intens i continu, que abbruci cada defecte cada imperfecció cada piga de culpa”. La humil monja va començar també un magisteri a través de la correspondència directa als familiars i a religioses d'altres monestirs. Crist “va semblar se'm mutés el cor, donant-me Jesús el seu divin cor, veritable fornace de sempiterno amor”. Tenia el gran temor de no ser diligent. Era consueto, aleshores, imposar-se penitenze amb cilici, monja Maria Maddalena en tenia a desenes. Mirava Aquell que s'havia carregat de tots els mals del món morint sobre la creu. Quins mai podien ser els seus pecats? La resposta és que qui vol uniformar-se a Déu se sent contínuament imperfecte: “la carretera del patir i de l'ofegar si estigués és la més breu per arribar a la possessió del Summe Bé”. El Divendres Santo del 1721 Maria Maddalena va tenir el do del casament místic, a les consorelle que tenien sentore de les seves experiències deia “pensades gens si el Senyor vol fer a mi miserable tals favors”. A trenta-sis anys va ser nomenada mestra de les novícies, encàrrec important i delicat; ho serà tres vegades. La seva conducta va suscitar gelosies i algunes monges les van esdevenir “contràries”: Déu la posava a la prova. Amb el següent encàrrec de “ruotara” va tenir relacions amb l'exterior i la seva fama es va difondre a la ciutat. El 1732 va ser triada badessa. Tement que no fos respectat bastant el vot de pobresa, va enviar alguns paraments de l'església a les Caputxines de Venècia. No van faltar les temptacions: “viu com una criatura exiliada i del cel i de la terra, tan àrida i desolada, sense sentiment de Déu”. El 18 de juliol de 1734 va tenir la primera emottisi, ho va revelar a poques. El seu cos, ja provat per tantes penitenze, deperì ràpidament. El 12 de juliol de 1736 va ser triada novament badessa. Una de les “contràries” dirà que en el seu govern hi havia alguna cosa de diví. A l'ofegament dels metges responia “jo espero de tenir aviat a morir per tantes cos

Font: santiebeati.it