Qui va ser
IV segle L i primeres attestazioni del culte de San Mercurial sobresurten al segle IX. La basílica de Forlì, erigida entre el 1173 i el 1176, sorgeix sobre el lloc d'una precedent església a ell dedicada. Entre el 1050 i el 1084, San Pier Damiani va escriure la Vita de San Mercurial. La Vita narra dos episodis significatius: el repte de Taure, jutge pagà que deride el Eucaristia, i la lluita contra un drac que infestava la zona entre Forlì i Forlimpopoli. San Mercurial va morir el 30 d'abril i va venir sepolto en un mausoleu. En el seu honor va ser edificada una església. El 1176, les relíquies del sant van ser col·locades en una arca amb una lamina plumbea que indicava la data de la seva mort al 156 dC, fent d'ell el protovescovo de Forlì.
Les més antigues testimonis sobre Mercurial concerneixen el seu culte, i precisament les va demanar a ell dediqueu. L'actual basílica a Forlì, originàriament a tres naus, amb tres absis i una gran cripta, va ser edificada el 1173-1176 (i el campanar el 1180), després que un violent incendi, esclatat el 21 de juliol de 1173, havia destruït el precedent amb l'annex monestir. L'antiga basílica, sobre la mateixa àrea encara que aleshores fora de la cintura muraria de Forlì, apareix officiata dels Benedictins sin de les més antigues testimonis: 8 d'abril de 893: «monasterio S. Mercurialis posito no longe a civitate Liviensi»; 14 de maig de 962: «monasterium s. Mercurialis et Grats aquí est situs prope dudum civitatem Liviensem» (Fantuzzi, Monuments Ravennati, VI, pp. 5, 14); lugl. 1159: «coenobii ss. Mercurialis et Grathi quod situm est en territori liviensi» (S. Marchesi, Supplemento istorico de l'antiga ciutat de Forlì, Forlì 1678, pp. 144-45). Dediqueu a s. Mercurial són testimoniades esglésies també a Ravenna des del 948 (Fantuzzi, II, 252) i a Pistoia des del 940. Entre el 1050 i el 1084, darrere d'insistències dels fidels i del mateix bisbe de la ciutat, un anònim (que de seguida va ser identificat amb s. Pier Damiani, però que tanmateix era monjo i no forlivese) en va escriure la primera Vita, traient-ne els elements de pintures existents en aquella antiga basílica. En l'esquema ordinari de la vida d'un presule model, són inserits dos episodis característics. A Rímini un empio jutge (pagà) de nom Taure escarneix els cristians i en particular irride el Eucaristia, que per ell no és que un menjar comú de digerir-se com a tots els altres. Els sants bisbes de la regió, Mercurial de Forlì, Ruffillo de Forlimpopoli, Leo de Montefeltro, Gaudenzio de Rímini i Geminiano de Mòdena, pures inorridendo de les afirmacions blasfeme (les quals, es noti, coincideixen estranyament amb les que ensenyava Berenguer de Tours, en el mateix temps en què va estar composta aquesta Vita), perquè no vingués menys la fe dels seus cristians van acceptar el repte de Taure: tots junts van consagrar les sagrades en especial i les van donar al jutge pagà; aquest les inghiottì, però després va morir del ignominiosa mortes d'Ario. El segon episodi concerneix un immane drac que en aquell temps infestava la zona entre Forlì i Forlimpopoli. De comú acord Mercurial i Ruffillo es van portar a combatre-ho, posant-li les seves estoles al voltant de la gola, ho van immobilitzar i per fi ho van tancar en un profund pou on el drac és tancat encara i on (segons quant van explicar a l'anònim escriptor) tots els anys, en el dia de la festa de s. Mercurial, s'agita i freme. Mercurial va morir un 30 d'abril, després d'haver dirigit fervide exhortacions al seu poble a restar saldo en la fe: va venir sepolto en un mausoleu, i en el seu honor va ser encimbellada l'església. El Lanzoni demostra que l'autor de la Vita ha interpretat malament les pintures existents en la primitiva església de S. Mercurial: aquestes efectivament, en quatre escenes agrupades en dos cicles, no representaven altre que el triomf del Cristianisme sobre la idolatria i el triomf de l'ortodòxia sobre el arianesimo. A nosaltres tanmateix interessa fer notar que, a mitjans del segle XI, es pensava que Mercurial fos contemporani dels altres sants de la regió citats. El 1176, quan es va acabar la construcció de la basílica nova, es va operar una traslazione o un reconeixement de les relíquies del sant i es va posar en l'arca una lamina plumbea en la qual s'afirmava que Mercurial havia mort el 30 apr. 156 (lamina que serà retrobada després en els reconeixements següents: 1232, 1576, 1902) i en base a això s'insinuava (si no erro) que Mercurial hauria estat el protovescovo de Forlì. Algun temps després del 1232, es va formar una segona llegenda sobre s. Mercurial concretada en les pintures de la segona basílica (també aquestes va desaparèixer). En depenen: una lamina en plom dels secc. XIV-XV que testifica de relíquies que Mercurial va portar de Palestina; un pas uns Annales Forolivien-ses del segle XV, segons el qual M. va ser bisbe del 422 al 449, va matar el drac (però de manera diferent de com és escrit en el conte precedent), va anar a pelegrinació a Jerusalem tornant amb moltes i insignes relíquies, i va alliberar el poble de Forlì de l'esclavitud del rei d'Espanya; un pas de les Cròniques de Leone Cobelli (1440-1500 ca.), en què són repetides les notícies en manera més o menys similar a les fonts precedents, és testimoniat, no sabem de quina font, que l'antiga basílica era dedicada originàriament a S. Stefano, i és especificat el darrer episodi segon a qui Mercurial es va portar a Espanya prop d'Alaric i, havent-hi guarit el rei got malalt, en va obtenir l'alliberament de més de dos mil esclaus forlivesi (es recordi que en Forlì existeix encara avui un barri anomenat, des del segle IX, amb el nom de «Schiavonia»). Més tard encara (segle XVII) els escriptors forlivesi es van trobar davant d'una altra dificultat, acordar, és a dir, les tradicions locals amb les de Rímini que retenien tot el grup dels sants bisbes de la zona (Mercurial, Ruffillo, Gaudenzio, Geminiano i a més Leo i Marino) presents al concili de Rímini del 359. Alguns van modificar noms de persones i de llocs, van mutar Alaric en Atanarico, i van reduir el pontificat de
Font: santiebeati.it