Qui va ser
segle XV aC La història de Moisès és narrada en els darrers quatre llibres del Pentateuco, és a dir els llibres amb què comença l'Antic Testament. Precisament, en l'Èxode s'explica l'alliberament dels jueus de l'esclavitud dels egipcis i la fuga en el desert; en el Levitico es parla de Moisès com a guia del poble electe; en el Llibre dels Nombres hi ha la darrera part dels 40 anys transcorreguts en el desert, en viatge cap a la Terra promesa; en el Deuteronomio trobem Moisès en punt de mortes, segons la tradició a l'edat de 120 anys.
Etimologia: Moisès = salvat per les aigües, de l'hebraic Martirologio Romano: Commemoració de sant Moisès, profeta, que va ser triat per Déu per alliberar el poble oprimit a Egipte i conduir-ho en la terra promesa; a ell es va revelar també sobre el mont Sinaí dient: «Jo soc aquell que són», i va donar la Llei que havia de guiar la vida del poble electe. Carregat de dies, va morir aquest servidor de Déu sobre el mont Nebo en la terra de Moab davant de la terra promesa. Escolta de RadioRai:
Moisès, legislador i guia del poble d'Israel en el temps de l'Èxode, és una de les figures més importants i venerades de la història. La seva vida comença en el segle XV a. C, en un període d'opressió, pels israelites, que, després de ser-se establerts a Egipte, havien estat reduïts en esclavitud del faraó. Tement l'augment de la població hebraica, el faraó va ordenar la mort de tots els nadons mascles jueus. La mare de Mosé. Iochabed, per salvar-ho, ho va deposar en una cistella de papir i ho va confiar a les aigües del Nil. El nen va ser trobat per una princesa, filla del faraó, que ho va adoptar i ho va criar en la cort egípcia. Moisès va ser educat en manera regale, formant-se en totes les disciplines, sense mai oblidar tanmateix les seves arrels. A aproximadament quaranta anys, va fugir d'Egipte després d'haver assassinat un egipci que maltractava un jueu. Refugiat en la terra de Madian, va casar Sephora, filla d'un sacerdot local, de què va tenir dos fills. Un dia, mentre pascolava el ramat als voltants del mont Horeb, va passar la gran manifestació divina que ho va transformar en un cap militar. D'un roveto, que cremava sense consumir-se, Déu li va parlar, revelant-li el propi nom i confiant-li la missió d'alliberar el poble d'Israel: “Jo soc Aquell que són i diràs als fills d'Israel: Aquell que és em va enviar a vosaltres” (Èxode. 3, 14). Moisès va tornar a Egipte i, juntament amb el germà Aronne, va afrontar el faraó demanant l'alliberament dels israelites. A la denegació del sobirà, Déu va colpejar Egipte amb deu plagues profetitzades per Mosé. La darrera, la mort dels primogènits, va portar per fi el faraó a concedir la sortida dels jueus d'Egipte. Quan el faraó va canviar idea i els persegueix amb el seu exèrcit, Déu va obrir el Mar Roig permetent al poble d'Israel de creuar-ho, i després richiuse les aigües sobre els seus enemics, inabissandoli en les aigües. Aleshores Moisès i els fills d'Israel van cantar aquest cantico al Senyor: “Vull cantar al Senyor, perquè ha triomfat esplèndidament; cavall i cavaller ha llençat en el mar. La meva força i el meu cant és el Senyor, ell ha estat la meva salvació. Ell és el meu Déu: ho vull lloar, el Déu del meu pare: ho vull exaltar. El Senyor és un guerrer, Senyores és el seu nom, I carros del faraó i el seu exèrcit els ha abalançats en el mar, els seus combatents selectes van ser submergits al Mar Roig. Els abismes els van cobrir, es van enfonsar com a pedra” (Es, 15, 1-18) Després de la fuga, Moisès va guiar el poble hebraic en el desert cap al mont Sinaí. Aquí, es va verificar una de les més prodigioses intervencions de la història sagrada. Déu va lliurar a Moisès els Deu Manaments, segellant, amb aquestes prescripcions el pacte sancionat amb el poble d'Israel. Els manaments promulgats per Déu van ser escrits sobre dues taules de pedra: els primers tres, que concerneixen els nostres deures cap a d'ell, sobre la primera taula; els altres set, que concerneixen els nostres deures cap als homes, sobre la segona. Tota la història sagrada duta a terme fins a aquest punt: la creació, la caiguda de l'home, la promesa del Redemptor, el diluvi, la confusió de les llengües, la vocació d'Abraham, la història d'Isaac, de Giacobbe, de Giuseppe, les plagues d'Egipte, l'alliberament d'Israel, el pas del Mar Roig, són com un prefaci al Decàleg, en particular a aquesta primera paraula: “Jo soc el Senyor, el teu Déu!”, sobre la qual es basa tota la llei divina, escriu René-François Rohrbacher, en el primer volum de la seva Història universal de l'Església (1842). El viatge de Moisès cap a la Terra Promesa va durar quaranta anys, signat per proves, mormorazioni i rebel·lions del seu poble. Moisès va obrar com a guia, intercessore i jutge, portant els precs i les culpes dels israelites davant de Déu. Els Pares de l'Església han vist en ell, per aquest paper de legislador i mediador, una prefiguració de Crist. Després d'haver conduït el poble fins als límits de Canaan, Moisès va contemplar del mont Nebo, avui a Jordània, la Terra Promesa, però no hi va entrar, com Déu li havia anunciat. Va morir a 120 anys i va ser sepolto en un lloc desconegut. Sobre el Mont Sinaí, escriu sant Gregori de Nissa, Moisès va ser introduït als més alts misteris, quan Déu li va presentar la complexa construcció del Tabernacle: un temple que la seva bellesa i varietat no poden ser descrites fàcilment. Comprenia una entrada a columnes, tendaggi, lampadari, un altar dels sacrificis i en l'interior un santuari inaccessible. Déu va ordenar a Mosé de reproduir en un edifici material encimbellat pels homes el Tabernacle d'ell visat en cel, usant els més preciosos i més esplèndids materials que pogués trobar. “Aquí li diu el Senyor tu faràs tot segons el model que et va ser mostrat sobre el mont” (Es, 25, 9). En la mateixa visió, Déu va revelar a Moisès també els paraments destinats al Summe Sacerdot. Es tractava de vestits rics de significat simbòlic, en què cada detall no era només ornament, però senyal a les virtuts espirituals necessàries a qui era anomenat al sacerdoci Les taules de la Llei, escrites per Déu mateix, van ser deposades dins de l'Arca dell
Font: santiebeati.it