Qui va ser
Ciutad Barrios, El Salvador, 15 d'agost de 1917- San Salvador, El Salvador, 24 de març de 1980 Óscar Arnulfo Romero y Galdámez va néixer el 15 de març de 1917 a Ciudad Barrios, en l'Estat d'El Salvador. Va aprofundir els estudis en vista del sacerdoci a Roma i va ser ordenat aquí el 4 d'abril de 1942. Després de diversos encàrrecs diocesans, va esdevenir bisbe auxiliar de la diòcesi d'El Salvador. El 1970 va ser nomenat bisbe titular de Santiago de María. Aquella experiència va signar l'inici del seu compromís a favor dels oprimits del seu País. Quatre anys després que va esdevenir bisbe de San Salvador. La matança del pare jesuïta Rutilio Grande, unida a altres esdeveniments, ho va conduir a alinear-se obertament pels pobres: no només per mitjà de la paraula escrita i les homilies, difoses per mitjà dels mitjans de comunicació social, però també amb la presència física. El 24 de març de 1980, monsignor Romero estava celebrant la Messa en la capella de l'hospital de la Divina Providència de San Salvador, on vivia. De moment del Offertorio, un sicari li va disparar un sol projectil, que el va matar. Ha estat beatificat el 23 de maig de 2015, a San Salvador, sota el pontificat de papa Francesc. El mateix Pontífex ho ha canonitzat el 14 d'octubre de 2018 en plaça San Pietro a Roma. La memòria litúrgica de monsignor Romero cau el 24 de març, dia del seu naixement al Cel, en què recorre, des del 1992, la Jornada de pregària i dejuni pels missioners màrtirs. Les seves restes mortals són venerats en la cripta de la catedral del Diví Salvatore del Món a San Salvador.
Óscar Arnulfo Romero neix el 15 de març de 1917 a Ciudad Barrios, en l'Estat d'El Salvador. És el tercer dels vuit fills de Santos Romero i Guadalupe de Jesús Galdámez, ambdós procedents de famílies burgeses. És batejat l'11 de maig de 1919. A quatre anys es posa malalt greument: això contribueix a desenvolupar en ell un caràcter bastant introverso. Amb prou feines guareix, es compromet a ajudar la família, que està creuant un període difícil del punt de vista econòmic. Aprèn dels pares a estimar Déu i a dir les pregàries: en particular, la mare la insígnia la Angelus i a pregar el Rosari. Del 1924 al 1927 freqüenta el col·legi del seu país, que té només les primeres tres classes del curs primari. L'any següent, és admès a un petit col·legi privat obert gràcies a la iniciativa d'algunes senyores, compresa la seva àvia: és l'únic mascle. En el mateix any 1928 rep la Primera Comunió. A dotze anys, acabada el col·legi, esdevé aprenenta fuster. Mentrestant, tanmateix, la seva propensió a l'estudi i el mode amb què pregava no defugen a l'alcalde de Ciudad Barrios, Alfonso Leiva: va ser a ell que Oscarito, com ho criden a casa, confida de voler esdevenir sacerdot. Així, mentre el seu País entra en una fase particularment sanguinosa de la seva història, Oscar és admès com a alumne del Seminari menor de San Miguel. Transcorre tranquil·lament aquells primers anys de la seva formació, aprenent també a obrir-se als altres per mitjà de la passió per la música, que li ha estat transmesa pel pare. El 1937 passa al Seminari major de San José de la Montaña, però resta aquí només set mesos: a octubre, efectivament, és enviat a Roma per prosseguir els estudis. A causa de la segona guerra mundial, no aconsegueix tornar a El Salvador: ve així doncs ordenat sacerdot a Roma el 4 d'abril de 1942. Quan torna en pàtria, li troben un lloc en parròquia. Després esdevé rector del seminari interdiocesano de San Salvador, director de revistes pastorals i secretari de la Conferència Episcopal d'Amèrica Central i de Panamà. És un home que compta, espiritualment molt a prop del Opus Déus. Quan el 1970 esdevé auxiliar del bisbe de San Salvador, són en molts a estranyar-se: ho consideren un conservador que voldria frenar l'acció innovadora empresa. Temors i hostilitats també en el clergat es manifesten majorment quan, el 1977, esdevé a sorprès arquebisbe de San Salvador, a qui es contraposa la joia del govern i dels grups de poder, pels quals la nomena d'aquest bisbe gairebé sessantenne, tot “espiritual” i completament “dedicat als estudis”, és la millor garantia d'un alentiment del compromís pels pobres que l'arxidiòcesi estava desenvolupant amb el predecessor. Hi ha és a dir fundades esperances que amb ell l'Església de Sant Salvador es dissolgui de cada compromís social i polític, que la seva esdevingui una pastoral “espiritualitzada” i per tant asèptica, disincarnata, desinteressada a cada esdeveniment polític. Així s'interpreta la seva denegació de la Cadillac fiammante i del sumptuós palau de marbres que els terratinents de seguida li ofereixen, com a malucs la seva mancada presència a la cerimònia d'assentament del dictador. No cal tanmateix oblidar que Romero des dels anys juvenils tenia fama de sacerdot austero, amb una profunda espiritualitat, una ferma doctrina i un amor especial pels pobres. Molt simplement, davant de l'opressió i a l'explotació del poble, observant els esquadrons de la mort que maten pagesos, pobres i capellans compromesos (inclòs el pare jesuïta Rutilio Grande, el seu amic), el bisbe entén de no poder fer a menys d'agafar una posició clara. Institueix una Comissió per la defensa dels drets humans; les seves posades comencen a esdevenir molt concorregudes; memorabili les seves denúncies dels crims d'estat que cada dia es compleixen. Paga amb un progressiu aïllament i amb forts contrastos, sigui en nunziatura que a Vaticà, la seva tria preferencial pels pobres: alguns bisbes ho acusen d'incitar «a la lluita de classe i a la revolució», mentre és malfamato i deriso de la dreta com subversiu i comunista. «No tinc la vocació de màrtir», confida, encara que prèdica que «un no ha de mai estimar-se al punt d'evitar cada possible risc de mort que la història li posa davant. Qui intenta de tota manera d'evitar un similar perill, ha perdut ja la pròpia vida». «En el nom de Déu i del poble que sofreix hi suplico, hi prego, i en nom de Déu hi ordeno,
Font: santiebeati.it