Qui va ser
Martirologio Romano: A Salisbury a Anglaterra, santa Osmundo, bisbe, que, passat juntament amb el rei Guillem de Normandia a Anglaterra i promogut després a l'episcopat, va celebrar la dedicazione de la catedral i va proveir a l'administració de la seva seu i al decoro del culte diví.
Normand de naixement, fill d'Enric, comte de Séez, i així doncs net de Guillem el Conqueridor, Osmund va seguir el seu oncle a Anglaterra, va esdevenir cancelleres i va agafar activa part a la compilació del Domesday Book. Va esdevenir bisbe succeint a Herman, el qual havia tingut les antigues seus de Ramsbury i de Sherborne, seus que, en base a la política general de Lanfranco, que volia traslladar els vescovati en llocs fortificats, havien estat reunides amb la catedral, no encara acabada, a Old Sarum, a l'ombra de l'important castell normand. Osmund no només va completar la catedral, però va formar un capítol amb constitucions pròpies que va esdevenir més tardà model de tots els altres capítols anglesos, i era fundat sobre els usos de Bayeux a Normandia. El bisbe Osmund va ser no tan sols un hàbil administrador, però també home d'interessos intel·lectuals i culturals. Estimava copiar i rilegare ell mateix els llibres; li ha atribuït, a més, la perduda Vita de s. Aldelmo (ca. 639-709). Aldelmo havia estat abat de Malmesbury, el principal monestir de la diòcesi de Osmund, i més tard bisbe de Sherborne (Dorset), on, com Osmund, posseïa vastos possedimenti; Osmund, a més, presiedette a la traslazione de les restes de Aldelmo a Malmesbury el 1078, després que Lanfranco havia autoritzat, a petició dels Normands, la represa del seu culte. D'alguns és atribuïda a Osmund la institució del Sarum Rite, una variant del ritu romà, molt difós a l'Anglaterra medieval, però els historiadors moderns sostenen que la institució definitiva pertany només al bisbe Riccardo Poore (1217-1228). Si pures no es pot donar a Osmund l'enter mèrit d'aquesta reorganització, cal tanmateix sempre reconèixer que ell les va donar inici i va contribuir a difondre-la a Irlanda, a Escòcia i en la mateixa Anglaterra. Guglielmo de Malmesbury apreciava Osmund per la seva cultura i la seva puresa, jutjant-ho eminent per mancança d'ambició i d'avarícia. Era rígid amb els altres, però també amb si mateix. Va morir el 4 dic. 1099 i va ser sepolto en la seva catedral de Old Sarum de què es veuen encara les fondamenta. La canonització del bisbe Osmund va ser una de les més llargues i de les més costoses de la història anglesa i si en conserven encara molts dels documents més importants. El 1228 es va obtenir de Gregori IX una Butlla que donava inici a l'enquesta preliminar sobre la vida i sobre els miracles. La causa no va arribar en port per diverses raons, però noves temptatives per obtenir la canonització van ser fets el 1387 i el 1406. El 1416 els canonges de Salisbury van destinar un desè de les seves rendes per set anys a aquest objectiu; es van presentar altres peticions sostingudes pels reis Enric V i Enric VI; altres comissions van investigar sobre els miracles, però el 1452 la qüestió no era resolta encara. Finalment, el 1456, Callisto III va procedir a la canonització i de documents que es conserven encara sapiguem que la seva despesa va ser de « 731-13-0 » lliures esterlines, una suma enorme per aquells temps. Poc després que va passar la traslazione del cos del sant en l'actual catedral: va ser edificat un sepulcre en la capella de La nostra Senyora i parts d'això i de la tomba original es conserven encara. Els miracles complerts per intercessió de Osmund comprenen casos d'hèrnia, paràlisi i bogeria; és invocat especialment contra el mal de dents. La festa se celebra el 4 de desembre. Autor: Hugh Farmer Fonte:
Font: santiebeati.it