Qui va ser
† Saint-Gilles-les-Boucheries, França, 15 de gener de 1208 Ardiaca de l'església de Maguelonne, Pietro va fer professió en el monestir cistercenc de Fontfroide, prop de Narbonne. El 1203 va ser designat pel papa Innocenci III com el seu legat en la croada contra els albigesi. Les dificultats extraordinàries de l'empresa, entre les multituds rebels, la noblesa plena de desconfiances i els tiepidi prelats, van semblar exhaurir les energies de Pietro, que va pregar el papa de permetre-li retirar-se en la solitud de Fontfroide. Però això permès no li va ser concedit: " Quedi on és, li va escriure Innocenzo, en aquest moment l'acció és millor de la contemplació". En canvi aquesta obra va requerir aviat de les ajudes eficaces i el summe pontífex va demanar a Diego, bisbe de Osma, i a un seu jove canònic, Domenico de Guzman (el futur fundador de l'Orde dels predicadors) de col·laborar amb els cistercencs. El 15 de gener de 1208, Pietro va ser assassinat amb un cop de javelina, mentre es preparava a creuar el Roine. L'opinió pública va atribuir la responsabilitat d'aquest delicte a Ramon VI, comte de Tolosa, principal promotor de la causa dels albigesi, amb el qual Pietro havia tingut un tumultuós col·loqui el dia precedent. Fixant en rostre l'assassí, Pietro va dir: "Que Déu et perdoni com et perden jo" i, després d'haver pregat llargament, va morir. Pocs dies després de la seva mort, Innocenci III ho va declarar veritable màrtir de Crist. Les seves restes mortals van ser cremats pels Ugonotti el 1562.
Martirologio Romano: A Saint-Gilles-les-Boucheries a Provença, a França, beat Pietro de Chateau-Neuf, sacerdot i màrtir: entrat en el monestir cistercenc de Fontfroide, va ser encarregat per papa Innocenci III de predicar la pau i d'ensenyar la fe cristiana a Provença; va morir trafitto amb la llança d'alguns heretges.
Pietro va néixer als voltants de Montpellier, en el sud de França, aleshores important centre regional de Llenguadoc amb una naixent universitat especialitzada en medicina. Es té notícia de la seva pertinença al clergat des del 1199, any en què figurava ardiaca a Maguelone. Un any o dos més tard va esdevenir monjo en l'abadia cistercenca de Fontfroide. En aquell temps Llenguadoc havia acabat en presa a l'heretgia catara, dita també albigese del nom de la ciutat d'Albi, situada una novantina de quilòmetres a l'oest de Montpellier. El catarismo exercitava un fort atractiu, potser atribuïble a la doctrina moral que predicava: “pel pur cada cosa és pura”. Senzill en aparença, la seva doctrina era en realitat molt més insidiosa: poggiando les bases en el dualisme manicheo, que ja un temps havia sedotto Sant Agustí, representava almenys en part la resposta a l'exigència d'una vida més pura d'aquella conducta dels rics i dels potents, tant en l'Església quant en l'estat. A finals del segle XII aquesta havia esdevingut ja la religió prevalent a Llenguadoc, a Provença i a la Itàlia septentrional. La repressió que es va desencadenar cap a aquest fenomen va donar origen a la Inquisició. Aquesta darrera va ser inicialment administrada pels bisbes, habituals lliurar “al braç secular” aquells eclesiàstics i aquells monjos sospitats d'heretgia. El pontífex Innocenci III (1198-1216) va triar de confiar als legats pontificis el poder judicial i l'autoritat de condemnar a l'exili i a la confiscació dels béns. El 1204 el Papa va nomenar els seus legats a la França meridional Pietro de Castelnau, el seu germà Raul, monjo, i l'abat de Citeaux, Arnaud-Amaury. No va tenir un gran èxit la seva primera predicació, vegada a posar l'accent sobre l'autoritat papal i sobre el poder eclesiàstic. Dos anys després de San Domenico, fundador de l'Orde dels Predicadors, va presentar al Papa proposades concretes per una més eficaç campanya, entre què l'ús dels mitjans mateixos que els heretges invertien amb no pocs fruits, quins per exemple una predicació culta i un estil de vida prettamente evangèlic. Sempre el 1206 San Domenico va trobar a Montpellier amb els germans Pietro i Raul, persuadint-los a renunciar al sfarzo de què s'havien envoltat i a ésser modeles de vida senzilla i evangèlica. Aquesta la seva transformació va tenir efectes immediats i decisius. Ramon VI, comte de Tolosa, no va deixar en canvi d'oposar-se a l'acció adversa als heretges, tant d'ordenar la matança de Pietro. La massacre es va consumir el 15 de gener de 1208 prop de Saint-Gilles sobre el Roine. Un cop de llança trafisse el seu cos. Quant succeït va suscitar una indignació tal en tota el món occidental cristià d'empènyer el Papa a fer recorregut a mitjos militars i convocar una croada contra els albigesi. Terribles van ser les conseqüències i els spargimenti de sang es protrassero per l'enter segle XIII. Pietro ben aviat va ser venerat com a màrtir i les seves restes van ser posades en un reliquiari, col·locat en l'abadia de Saint-Gilles. El resoconto del seu martiri es troba en els Acta Sanctorum. El Martirologio Romano, en la seva darrera edició promulgada per Joan Pau II a la matinada del tercer mil·lenni, així recorda aquest Beato en l'aniversari delal el seu naixement al Cel: “A Saint-Gilles-les-Boucheries a Provença, a França, beat Pietro de Chateau-Neuf, sacerdot i màrtir: entrat en el monestir cistercenc de Fontfroide, va ser encarregat per papa Innocenci III de predicar la pau i d'ensenyar la fe cristiana a Provença; va morir trafitto amb la llança d'alguns heretges”. L'exemple del Beato Pietro de Castelnau risplende més que mai actual en un temps en què la confusió sembla prevaler sobre la recta Fede i s'uneix als altres inquisitius ja també aquests encimbellats a la glòria dels altars, quins el gran San Pietro de Verona i els tres beats dominicans piemontesos vaig matar dels Valdesos.
Font: santiebeati.it