Qui va ser
Era un grec que militava amb el grau d'oficial en la legió romana XII Fulminada d'habitació a Melitene a Armènia. El seu amic i col·lega Nearc, que era cristià, ho va convèncer a abraçar la nova religió. Però el 249 va arribar el edicte persecutorio del emperador Decio, que va imposar als militars de prendre part públicament al culte oficial pagà. Només que, la nit precedent, Polieuto havia somiat Crist que canviava la seva clamide d'oficial amb una altra del exèrcit celeste. Així, quan el matí va llegir el proclama imperial appeso a la bacheca, agafat per el'lira per quell'absurda injustícia hi va escopir a sobre. Desgraciadament l'havia fet davant de tots, així va acabar aturat. En va la seva dona Paolina i el seu sogre Felice, que era procònsol, van intentar convèncer-ho a executar el prescrit sacrifici. També Nearc s'havia rebutjat d'obeir all'edicte i havia estat aturat. Tots i dos van ser degradats, torturats i per fi decapitats. L'esdeveniment del màrtir Polieuto va ser utilitzada pel cèlebre dramaturg francès Pierre Corneille en el segle XVII per una tragèdia titulada justament Polyeucte. Els reis merovingi solien tancar els seus tractats amb una invocació a tres sants que haurien estat els jutges venjadors de cada infracció als acords agafats. Eren s. Ilario, s. Martino i, justament, s. Polieuto.
Font: santiebeati.it