Qui va ser
Milà (o Concorezzo, Milà), 1250-1260 aproximadament – Argenta, Ferrara, 18 d'agost de 1321 Es tenen poques notícies sobre els orígens de Rinaldo (o Rainaldo), probablement natiu de Milà o de Concorezzo entre el 1250 i el 1260. Jurista apreciat, va ser anomenat a Lodi per ensenyar-vos Dret. El 1289 va entrar en el seguici de les vice cancelleres de la Curia Romana, el cardenal milanès Pietro Peregrosso. Va continuar el seu recorregut curial esdevenint secretari del cardenal Benedetto Caetani, net de papa Bonifaci VIII, i servint successivament el Pontífex, que ho va triar per importants missions. El 13 d'octubre de 1296 va ser nomenat bisbe de Vicenza, però no va aguantar per molt temps la diòcesi, a causa dels encàrrecs diplomàtics. El 1303 va esdevenir bisbe de Ravenna, equilibrant el compromís pastoral amb l'atenció a les dinàmiques polítiques. El 1313, per raons de salut, es va retirar en el castell d'Argenta, on va morir el 18 d'agost de 1321. Va ser proclamat formalment Beato amb el Decret de Pius IX datat 15 de gener de 1852, amb el qual el seu culte era confirmat a Ravenna (en l'a qui catedral de Sant Orso, precisament en la capella de la Mare de Déu de la Suor, és conservat el sarcòfag amb les seves restes mortals) i en les altres ciutats on eren presents les seves insignes relíquies, o sigui Lodi, Concorezzo, Vicenza, Bollades i Argenta. Com un és així doncs recordat en el Martirologio Romano del 2004, però documents del segle XV ho esmenten amb el títol de Santo.
Es tenen poques notícies sobre els orígens de Rinaldo (o Rainaldo). La major part dels historiadors afirma que hagi nascut a Milà al voltant del 1250 mentre l'estudiós Renzo Caravita, amb més recents estudis, postula sigui originari de Concorezzo, ciutadana a les portes de Milà on la família dels Concorezzo (Concoretium, Concorezum, Concoretzo, Concoregio) tenia dels possedimenti, col·locant l'any de naixement entre el 1258 i el 1260. Mentre freqüentava el “col·legi dels juristes” a la Universitat de Bolonya, l'octubre de 1286 alguns posats lodigiani li van proposar de començar l'ensenyament del dret a Lodi. El maig de 1287, el bisbe de Lodi ho va interpel·lar per parers legals: això hi fa entendre que gaudia fama de giureconsulto. Va tenir efectivament el títol acadèmic de “magister” el 1295. El 1289 va entrar en el seguici de les vice cancelleres de la Curia Romana, el cardenal milanès Pietro Peregrosso, el qual, visats els bons resultats de diverses missions a França va designar Rainaldo entre els propis hereus. Després de la mort del Peregrosso (1295), Rinaldo va continuar el seu recorregut en la Curia Romana esdevenint secretari del cardenal Benedetto Caetani, net de papa Bonifaci VIII. Va entrar després a directe servei del Pontífex com a mestre de dret, suddiacono, capellà pontifici i comensal domèstic, així doncs canonge. El 13 d'octubre de 1296 va ser nomenat per Bonifaci VIII bisbe de Vicenza, quin successor d'Andrea dels Mozzi. El clergat vicentí, amb el consens de les autoritats municipals, va procedir tanmateix autonòmicament a triar el dominicà Giacomo dè Bissari, amb la confirmació del Patriarca d'Aquileia. Al final, el contenciós amb el interessamento del Papa, va portar a la renúncia d'aquest darrer a favor de Rainaldo (1298). A causa dels especials encàrrecs diplomàtics assignats pel Papa, Rainaldo no va aconseguir gairebé mai a ocupar-se directament de la Diòcesi, delegant el govern a vicaris generals i confiant les qüestions administratives a procuradors. A absorbir Rainaldo, efectivament, era l'arbitratge en les conteses que agitaven França i Anglaterra a propòsit de la Guienna. El 1302 va ser nomenat per rei Carles de Valois vicari de Romagna, el qual havia estat anomenat pel Papa a Florència per recolzar els Güelfs Neri, com vicari (1302) en Romagna esdevenint després Rector, o sigui governador de la província. En aquesta funció es va trobar implicat en les lluites intestines entre famílies i potentati locals. A Forlì, seu del governatorato, va baixar en plaça per portar la pau, però va ser abordat i ferit greument. Guarit miraculosament per les profundes ferides, segons els seus biògrafs, va continuar la seva acció, però sense èxit. La “bufetada de Anagni” i la mort de Bonifaci VIII, passada l'11 d'octubre de 1303, van decretar la caiguda de l'autoritat pontifícia en Romagna. En el mateix any, mort l'arquebisbe de Ravenna Obizzo Sanvitale, el clergat, ignorant les disposicions del precedent Pontífex, que avocava a si el nomenament dels successors, es va reunir. Els dos partits de què estava compost van triar cadascun el nom d'un candidat: el nou Papa, Benet XI, va acollir el prec de quants havien designat Rinaldo de Concorezzo. Aquest darrer, després d'haver estat substituït en la seu de Vicenza i en la de governador de la Romagna, l'octubre de 1305, va agafar possessió de la nova seu arxiepiscopal. Ja el 1307 va convocar un Concili provincial, ricompose les pendenze amb Roma heretades pel seu predecessor, va reprendre l'antiga pràctica de les visites parroquials amb un puntual cerimonial. Va tenir el 1309 a Bolonya un segon concili provincial i un terç a Ravenna el 1311. Va viatjar molt pels grans i gravosi encàrrecs que rebia sigui del Papa que del rei de França. Va visitar les diverses ciutats llombardes així de temptar les riappacificazioni per compte d'Enric VII, rei d'Alemanya. Va ser artífex de l'absolució dels Templers de la Itàlia septentrional en el Concili de Ravenna, inquisiti i amenaçats del desenllaç del seu Orde militar per voler de Felip el Bell, rei de França. Va condemnar juntament amb els seus bisbes suffraganei la tortura i el terror com a mitjans per extorsionar confessions. En això es va oposar també a la voluntat de papa Climent V, que en el Concili de Vienne (1311-1312) va dissoldre d'autoritat l'Orde dels Templers, tanmateix admetent que cap de les acusacions havia estat provada. Rinaldo, que participava en el Concili, va tenir així una confirmació del seu obrar recte i imparcial. El 1314 va convocar el quart Concili provincial a Argenta, amb l'objectiu de recuperar els béns de l'Església, ripristinare la disciplina del clergat, dels fidels i del culte. Un cinquè i ult
Font: santiebeati.it