Sant Atanasi d'Alexandria

Qui va ser

295 - 2 de maig de 373 Bisbe d'Alexandria d'Egipte, va ser el indomito assertore de la fe en la divinitat de Crist, negada pels Arians i proclamada pel Concili de Nicea (325). Per això va sofrir persecucions i exilis. Va narrar la vida de Sant Antonio abat i va divulgar també a Occident l'ideal monàstic.

Etimologia: Atanasio = immortal, del grec Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: Memòria de sant Atanasio, bisbe i doctor de l'Església, d'insigne santedat i doctrina, que a Alexandria d'Egipte dels temps de Constantí fins als de l'emperador Valente combattè strenuamente per la recta fe i, patides moltes conjures per part dels arians, va ser més vegades enviat en exili; tornat per fi a l'Església a ell confiada, després d'haver lluitat i sofert molt amb heroica paciència, en el quaranta-sisè any del seu sacerdoci va descansar en la pau de Crist. Escolta de RadioVaticana:

L'època en què va viure sant Atanasio va ser de gran crisi de l'ortodòxia, és a dir de la Doctrina autèntica. Som al voltant del 360. En aquell període (així com avui) la Veritat catòlica arriscava de desaparèixer. Cèlebre és la frase de sant Girolamo que descrivia aquells temps: «I el món, consternació, es va retrobar arià». En tal context, sant Atanasio no es va plegar. Ell era un jove bisbe d'Alexandria d'Egipte. Va quedar tan només a defensar la puresa de la Doctrina que per gairebé mig segle la supervivència de la Fede autèntica en Jesús Crist es va transformar en una diatriba entre qui era per i qui no per Atanasio. Algun senyal biogràfic. Ell va néixer a Alexandria el 295. El 325 va presenciar al cèlebre Concili de Nicea, en qualitat de diaca d'Alessandro ch’era bisbe d'Alexandria. Concili famós el de Nicea perquè va ser aquí que va ser solemnement proclamada la Fede en la Divinitat de Crist en quant consustanziale al Pare. Va ser aquí que va ser establerta la definició per tenir la intenció la igualtat del Fill amb el Pare: homoousius, que vol dir “de la mateixa substància”. Atenció a aquesta definició (homoousius) perquè aquesta serà la substància del contendre. Tornem a la vida de sant Atanasio. El 17 d'abril del 328 va morir el bisbe Alexandre i el poble d'Alexandria d'Egipte va demanar a gran veu Atanasio com a bisbe. Va ser bisbe per ben 46 anys, però van ser 46 anys duríssims, 46 anys de lluita contra l'heretgia ariana i contra els arians. Aquests òbviament rebutjaven realment això que el Concili de Nicea havia dit de Jesús, el terme homoousius, que, com he recordat ja, vol dir: de la mateixa substància del Pare. El comportament dels arians d'aquell temps és indicatiu per entendre quant els esdeveniments que van tocar a sant Atanasio siguin extraordinàriament actuals. Sant Ilario de Poitiers (315-367) explica que els arians van tenir sempre la scaltrezza de rebutjar cada xoc dogmàtic en mèrit a la qüestió de la natura de Jesús perquè sabien que les seves tesis no podien ser fundades sobre la Tradició ni sobre el Magisteri definit. Es limitaven a fer això que habitualment fa qui no sap controbattere en una discussió: en comptes de respondre sobre els arguments, calunnia. La discussió doctrinal era sovint transformada en conflicte sobre qüestions personals. El pobre sant Atanasio va ser acusat de les més grans infàmies: d'haver enredat, d'haver forçat una dona, d'haver assassinat, de minar al unicità de l'Església. Una tècnica que no passa mai de moda. Per altra banda el demonio és sempre el mateix i té sempre la mateixa monòtona fantasia. Els arians tanmateix no es van limitar a això. Van operar també amb gran astúcia. Abans de tot van intentar ocupar quantes més seus episcopals i després van llançar el que successivament ha estat definit com semiarianesimo. Altra tècnica típica de les heretgies: una vegada condemnades, ressorgeixen proposant un compromís entre la veritat i l'errada. Els arians propagandarono la necessitat de substituir el terme establert pel Concili de Nicea, homoousion, amb el terme homoiousion. Diferència d'una sola lletra, minimal, però que canviava tot. Efectivament, el primer terme (homoousion) significa “de la mateixa substància”, el segon terme (homoiousion) significa “semblança en essència”. Traduint s'entén quant la diferència no sigui de poc compte. Mentre molts bisbes es van deixar convèncer d'aquest compromís terminològic, que era cedimento sobre la Doctrina, sant Atanasio va tenir detinc, va resistir com un lleó. Va patir l'exili per almenys cinc vegades, però no va cedir. I – com es suol dir – no era tipus que l'enviés a dir ni que parlés a l'esquena. Se sentia el deure de defensar les ànimes per què no lesinò un llenguatge polèmic per mostrar a tots quant fossin en errada i quant fossin perillosos els semiariani, que en canvi als ulls de molts semblaven innocus. Si l'agafava també amb qui volia acceptar el compromís doctrinal. Sentiu què deia a atenció: «Voleu ser fills de la llum, però no renunciades a ser fills del món. Hauríeu de creure a la penitenza, però vosaltres creieu a la felicitat dels temps nous. Hauríeu de parlar de la Grazia, però vosaltres preferiu parlar del progrés humà. Hauríeu d'anunciar Déu, però preferides predicar l'home i la humanitat. Porteu el nom de Crist, però seria més just si vau portar el nom de Pilat. Sou la gran corrupció, perquè esteu en el mitjà. Voleu estar en el mitjà entre la llum i el món. Sou mestres del compromís i marxades amb el món. Jo hi dic: faríeu millor a anar-n'hi amb el món i abandonar el Maestro, que el seu regne no és d'aquest món». El 335 a Tir, a Palestina, va ser convocat un sínode per dirimere la controvèrsia i per tant per decidir quina actitud tenir en les comparacions d'això que afirmava sant Atanasio. El concili va definir el Bisbe d'Alexandria amb aquests termes: “arrogant”, “superb” i “home que vol la discòrdia”. El papa Juli I (?-352) va intentar defensar-ho, però després d'aquí a no gaire va morir i el pobre sant Atanasio va ser atacat novament. Mentrestant també el poder polític s'acarnissava en contra d'ell: el

Font: santiebeati.it