Qui va ser
Vercelli, 1239 - Vercelli, 16 d'agost de 1300 Una història molt estranya la d'aquesta Beata Vercellese viscuda sobre la fi del 1200 – inici 1300. Aquesta va anar a tancar-se en un romitorio, fent-se passar per home i hi va quedar per quaranta-set anys per defugir a les mires del seu pare. Per no desvelar el seu secret es va fer cridar Ugo sense revelar a ningú la seva identitat. En el romitorio aquesta va créixer en la fe i en la pregària. Quan va morir aleshores es va venir a saber que era una dona i es va poder reconstruir el seu esdeveniment enmig a la sorpresa i admiració de tots.
Què ragazzina valenta és Ugolina! Neix a Vercelli el 1239. Els seus pares són riquíssims i nobles, els de’ Cassinis. Ugolina és dolç, bonica i bona. Filla única, és estimada molt per papà i mama. A deu anys ajuda els pobres i prega per ells. Ugolina se sent propera als pelegrins i quan la seva meta és la Terra Santa, on ha nascut i viscut Jesús, dona encara més menjar i diners. Ugolina té catorze anys quan la mama mor. El papà comença a ser tractat de sedurre la filla. Un fet molt greu està per capitare en aquesta família una vegada feliç, però les pregàries de Ugolina i el seu comportament savi tenen a fre les dolentes mires del pare desnaturalitzat. Ugolina confida a una seva amiga, Lliure, de voler marxar de casa. Lliure les aconsella d'esperar la inspiració de Déu. La ragazzina decideix escapar quan el pare és carrer per negocis. L'endemà el pare es porta a Torí. Ugolina es traveste d'home, porta una caputxa i corre cap al bosc. Corre sense ocupar-se de sassi i branques que troba per la carretera, sense temor de ser abordada pels animals del bosc, d'un senglar o d'una biscia. Es deté davant de l'Església Santa Maria de Betlemme. A prop hi ha una stanzetta deshabitada, feta construir d'un ermità. Ugolina, inspirada per l'Esperit Santo, es deté i no va més carrer. Es fingeix home, es fa cridar Ugo o Ugone, vives sola, menja poquíssim i prega molt. Només un sacerdot i la seva amiga Lliure coneixen el seu secret. Tots en país es porten d'ella per rebre consell, confort, pregàries i no dubten del canvi d'identitat. Ella per quaranta-set anys escolta i parla a través d'una finestra, sense mai mostrar-se. Un dia una pobra vídua la súplica d'acollir-la per salvar-la de la persecució d'un malvat procurador. Ugolina l'alberga i les desvela el seu secret. En la veïna petita església apareix un àngel que revela a les dues dones que el procurador hauria estat castigat i condemnat, què que de seguida després de s'advera. Ugolina mor el 1300. La multitud acudeix i aprèn la veritat: Ugone és Ugolina, filla del ric i noble de’ Cassinis, escapada carrer de casa a catorze anys. La seva tomba, situada en la propera església, esdevé meta de pelegrinació i es narra de tants miracles passats en aquest lloc. A costat de l'Església de Santa Maria de Betlemme, encara existent a Vercelli, ha sorgit el Convent Sant Maria de Billiemme (és a dir de Betlemme), avui viscut pels Pares marianisti, subentrati als franciscans.
El primer biògraf de S. Ugolina, que va escriure de seguida després de la seva mort, va ser el confessore dominicà Pare Valentino. Aquestes importants memòries, ja introvabili el 700 ‘, són citades pel franciscà Ludovico de la Creu que, consultant-les, va escriure a mitjans del ‘600 la que és avui la biografia més antiga. Desgraciadament l'obra té principalment l'objectiu de tramandare les virtuts i no les notícies històriques sobre aquesta santa, que la seva vida és similar a altres figures sorgides en l'Edat mitjana a imitació dels anacoretes orientals. Ugolina va néixer a Vercelli el 1239, en la noble i rica família De Cassami (o De Cassinis, segons estudis recents). La seva vinguda al món va ser una gràcia pels piadosos pares que van veure en ella, filla única, un do preciós i la van envoltar de cures premurose. A només deu anys exercitava mirabilmente la caritat cap al pròxim, la pràctica constant de la pregària personal i comunitària, la perfecta adhesió als ensenyaments dels pares. Un gran amor tenia pels pelegrins, aleshores nombrosos. Quan venia a coneixement que la meta era la Terra Santa la sol·licitud esdevenia particular, els donava viveri i diners pel viatge. La primera gran prova per la jove va arribar quan tenia només catorze anys: va morir aquella que l'havia generat físicament i que havia format el seu esperit segons els més nobles sentiments cristians. Va quedar per tant amb el pare que, desgraciadament, només per poc temps va frenar l'embranzida de sedurla. El més horrible dels crims familiars estava així doncs per consumir-se, en aquella casa un temps feliç. El Senyor no va abandonar Ugolina que, amb les bones maneres i sobretot amb la pregària, va aconseguir ricondurre el pare sobre el recte carrer. L'equilibri familiar era tanmateix compromès i Ugolina va madurar la vocació que ja sentia en el cor. Única confident era una dona de nom Allibera, a què va manifestar el desig de servir Crist amb la pregària, vivint retirada del món. Aquesta les va dir de meditar a fons la decisió, esperant un signe celeste. Ugolina va decidir que hauria posat en acte la fuga en el moment en què el pare s'hagués absentat per negocis i això va passar realment l'endemà, quan el pare es va portar a Torí. Portats vestits masculins i una caputxa, la donzella va deixar el palau. L'extraordinària i perillosa inspiració la va conduir cap a un bosc, distant una milla de la ciutat, on sorgia la capella de S. Maria de Betlemme. Hi havia a costat la cel·la, ja buida, d'un ermità de nom Favorino que, de tornada de la Terra Santa, havia construït aquell romitorio per viure-us santamente. Ugolina va decidir que hauria estat la seva nova mansió. Per quaranta-set anys, fent creure d'ésser un home de nom Ugone, va viure amb l'estret necessari, en pregària, entre intensos col·loquis amb Déu i penitenze per combatre les temptacions que cert no van faltar. La distància de la ciutat era tanmateix breu i així doncs la capella va esdevenir un punt de r
Font: santiebeati.it