Quart poema de Job
1 Job va replicar:
Tot el que dieu, ja ho sé
2 Sou ben bé uns pous de ciència! Amb vosaltres morirà la saviesa!
3 Però jo també tinc seny, com vosaltres; no em considero pas més ximple. ¿Qui no coneix arguments com els vostres?
4 Soc la riota dels amics quan clamo al Déu que abans sempre em responia: un home just i honrat és la riota!
5 «Trepitgeu el desventurat!», crida la gent que viu tranquil·la però fa caure els qui trontollen.
6 Cert, són segures les coves dels lladres, estan tranquils els qui provoquen Déu i els qui volen utilitzar-lo.
7 Pregunta, doncs, a les bèsties i t’instruiran, o bé als ocells, i seràs instruït.
8 Parla amb la terra i aprendràs, t’ho explicaran els peixos de la mar.
9 ¿Qui no sap, d’entre tots ells, que «és la mà del Senyor qui ho ha fet»?
10 Ell té a la mà tots els vivents i l’alè de tots els homes.
11 Diu el proverbi: «L’oïda distingeix paraules, com el paladar un bon plat.
12 Les persones grans tenen seny, en els vells hi ha experiència.»
13 Però és en Déu que hi ha consell i intel·ligència, la saviesa i el poder per a actuar.
14 Allò que ell ensorra, ja no es restaura; a l’home que ell tanca, ningú no l’obre.
15 Reté les aigües i ve la secada, les deixa lliures i capgiren la terra.
16 Són d’ell la força i l’encert; té a la mà el seduït i el seductor.
17 Fa divagar els consellers i embulla el parer dels jutges.
18 Treu l’autoritat als reis i els faixa amb roba d’esclau.
19 Fa divagar els sacerdots i abat els qui sempre manen.
20 Treu la paraula als grans oradors i lleva el seny als ancians.
21 Deshonra la gent il·lustre i deixa indefensos els valents.
22 Treu a la claror el cor de les tenebres, fa sortir a la llum la fosca de la mort.
23 Engrandeix les nacions, i després les aniquila; eixampla els pobles, i més tard els deporta.
24 Fa perdre el seny als dirigents, els esgarria per un desert sense camins:
25 van a les palpentes, sense llum, els fa tentinejar com embriacs.