Catena Aurea · els Pares de l'Església

Mateu 7,28-29

Comentari patrístic recopilat per Sant Tomàs d'Aquino. Llegeix el text bíblic →

I va succeir que, quan Jesús va haver acabat aquests discursos, es meravellaven les gents de la seva doctrina; perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els Escribes i els Fariseus d'ells. (vv. 28-29)

Glossa

L'evangelista, després d'exposar la doctrina de Jesucrist, manifesta els efectes d'aquesta mateixa doctrina en la munió dient: "I va succeir que quan va haver acabat", etc.

Rave

Aquesta terminació afecta a la perfecció de les paraules i a la integritat del dogma. Quant al que diu: "Les torbes s'admiraven", o representa als infidels en la munió (que s'admiraven, perquè no creien les paraules del Salvador) o es refereix en general a tots aquells que veneraven en El la excel·lència de tanta saviesa.

Pseudo-Crisóstomo, opus imperfectum in Matthaeum, hom. 20

L'enteniment de l'home, aplacat raonablement, lloa; vençut, admira. Tot el que no podem lloar dignament, suscita la nostra admiració. L'admiració d'aquéllos més aviat pertanyia a la glòria de Jesucrist que a la fe dels quals ho admiraven. Si haguessin cregut en Crist, no s'haurien admirat. Això, perquè porta a admirar el que està més enllà del nero dir o fer; i per això no admirem el que Déu diu o fa, perquè tot és menys que el poder de Déu. La munió era la que s'admirava, això és, el poble senzill, no els principals del poble, que no acostumaven a sentir pel desig d'aprendre. El poble senzill sentia senzillament, però el seu silenci, si aquéllos haguessin assistit s'hagués pertorbat amb les seves contradiccions. On la ciència és major, allí és més forta la malícia. El que s'afanya a ser el primer, no s'acontenta amb ser el segon.

Sant Agustí, de consensum evangelistarum, 2, 19

Del que aquí es diu, pot inferir-se que la munió de què es tracta és la dels deixebles, d'entre els quals va triar dotze, als quals va designar amb el nom d'apòstols, la qual cosa Sant Mateu va passar en silenci en aquest lloc del seu evangeli, però ho diu Sant Lluc. Sembla que només per als seus deixebles va pronunciar Jesús en la muntanya aquest discurs, del qual fa esment Sant Mateu, però el calla Sant Lluc. Després va baixar al pla, i va pronunciar un altre discurs semblant, del qual parla Sant Lluc, i el calla Sant Mateu. Encara que també pot succeir (com ja s'ha dit abans), que Jesús pronunciés un sol discurs, sent presents els apòstols i la munió, del qual s'ocupen Sant Mateu i Sant Lluc, de divers mode, encara que sota els mateixos conceptes, i així s'explica el que es diu de l'admiració de la munió.

Sant Joan Crisóstomo, homiliae in Matthaeum, hom. 25,1

Indica la causa d'aquesta admiració dient: "Estava, doncs, ensenyant", etc. Si els escribes, veient aquest poder per mitjà dels miracles, el separaven de si, quant més s'haguessin escandalitzat sentint #aqueix paraules, que per si soles manifestaven #aqueix poder? Però la munió no va sentir aquesta impressió. Quan l'ànima és benèvola fàcilment la persuadeixen els discursos de la veritat. Era tal el poder del qual ensenyava, que convencia a molts i omplia d'admiració als altres. El plaer que experimentaven sentint-li feia que no el deixessin, tot i que callava, i per això el van continuar baixant de la muntanya. El que més els admirava, era que en el que deia no es recolzés en l'autoritat d'un altre (com havien fet Moisès i els profetes), sinó que es mostrava sempre com qui té poder, recolzant en la seva paraula les lleis que donava: "Jo, doncs, us dic" ( Mt 5,25).

Sant Jerònim

Com Déu i Senyor del mateix Moisès, afegia a la llei, que creia deficient el que li semblava, o canviava el que creia oportú quan predicava al poble, com hem llegit més amunt: "S'ha dit als antics; però jo us dic" ( Mt 5,25). Els escribes només ensenyaven el que està escrit en Moisès i en els profetes.

Sant Gregori Magno, Moralia 23,13

O bé, Jesucrist només ha pogut parlar amb veritable poder, perquè no havia comès cap falta. Però nosaltres, com som febles, hem de consultar amb la nostra feblesa el que hem de dir als nostres febles germans.

San Hilario, homiliae in Matthaeum, 6

O mesuraven l'efecte del seu poder amb el valor de les seves paraules.

Sant Agustí, de sermone Domini, 2, 25

Això és el que dóna a conèixer en els Salms ( Sal 2,6-7): "Obraré amb confiança en això: les paraules del Senyor són paraules castes, or provat pel foc purificat set vegades", pel número de les quals, he cregut oportú comparar aquests set preceptes amb aquelles set sentències, que he posat al principi d'aquest discurs, quan he tractat de les benaurances ( Mt 2,20). Segueix el mateix sant. El que un es disgusti amb el seu germà sense cap motiu, o li digui raca, o ho digui neci, comet una gran superba. Contra això hi ha un remei, a saber, demanar perdó amb ànim humil, per a no inflar-se amb l'esperit de jactància. "Benaurats, doncs, els pobres d'esperit, perquè d'ells és el regne dels cels" ( Mt 2,22). Fa les paus amb el seu contrari, això és, presta obediència a la paraula divina tot aquell que, en obrir-se el testament del seu pare, no s'inclina a emprendre plets sinó que accedeix al que es disposa, calmat per la pietat. "Benaurats, doncs, els mansos, perquè ells posseiran la terra" ( Mt 1,23). Tot aquell que senti que les passions pecaminoses s'aixequen contra la seva voluntat recta, exclami: "Infeliç home de mi, qui em deslliurarà de la mort d'aquest cos?" ( Rom 7,24). I plorant així, invoqui l'auxili del diví consolador, perquè està escrit: "Benaurats els que ploren, perquè seran consolats" ( Mt 1,32). Quina cosa més penosa pot imaginar-se que, per a vèncer el costum d'un vici, retallar tots els membres que poden impedir el Regne dels Cels, sense infringir-se de dolor; suportar en el matrimoni tot el que no és la fornicació, per molt molest que sigui; dir la veritat, no recolzada en l'abundància de juraments sinó en la probitat de costums? Mes qui s'atrevirà a fer front a tants treballs si no crema d'amor de justícia, com a encesa de fam i set d'ella? "Benaurats els que han fam i set de justícia, perquè seran farts" ( Mt 1,46). Qui pot estar preparat a sofrir les injúries dels inferiors, a donar al que li demana, estimar als enemics, fer bé als quals li fan malament, pregar pels que li persegueixen si no és perfectament misericordiós? "Benaurats, doncs, els misericordiosos, perquè ells aconseguiran misericòrdia" ( Mt 2,35). El net de cor té posada la vista a no fer consistir la fi de les seves bones obres en la complaença humana, i no es proposa per elles l'adquisició de les coses necessàries per a la vida present, ni condemna temeràriament la conducta dels altres. I quant manifesta d'un altre, el manifesta amb una intenció tal que no tindria inconvenient en què d'ell es digués el mateix. "Benaurats, doncs, els nets de cor" ( Mt 1,40), etc. Convé entendre per nets de cor, el mode estricte de trobar el camí de la veritable saviesa, que obstrueixen les decepcions dels homes perversos. "Benaurats, doncs, els pacífics" ( Mt 2), etc. Ja es tingui en compte aquest ordre, o ja qualsevol altre, hem d'obrar com el Senyor ens diu, si volem edificar sobre roca ferma.