Aigua

Significat d'Aigua

«aigua; torrent». El terme té cognats en ugarítico i en sudarábigo. Apareix unes 580 vegades i durant tots els períodes de l'hebreu bíblic.

Primer, «aigua» és una de les substàncies bàsiques originals. Aquest és el seu significat quan apareix per primera vegada, en Gn 1.2: «I l'Esperit de Déu es movia sobra la faç de les aigües». En Gn 1.7 Déu va separar les «aigües» de damunt de les «aigües» sota (cf. Éx 20.4) de la volta celeste (lvp). Segon, el vocable representa allò que està dins d'un pou, per exemple, «aigua» per a beure (Gn 21.19). Les «aigües vives» són les que flueixen: «Quan els serfs d'Isaac van cavar a la vall … van trobar un pou d'aigües vives» (Gn 26.19). A l'aigua que es beu a la presó se'l denomina «aigua d'aflicció»: «Tireu a aquest en la presó, i mantingueu-li amb pa d'angoixa i amb aigua d'aflicció, fins que jo torni en pau» (1 R 22.27). Job 9.30 parla d'aigua de neu: «Encara que em renti amb aigües de neu, i netegi les meves mans amb la neteja mateixa».

Tercer, mayim pot representar figuradament qualsevol líquid: «Déu ens ha destinat a perir, i ens ha donat a beure aigües de fel, perquè hem pecat contra Jehová» (Jer 8.14). La frase, en 2 R 18.27, mereglayim («aigua dels peus») significa orina: «M'ha enviat el meu senyor per a dir aquestes paraules a tu i al teu senyor, i no als homes que estan sobre el mur, exposats a menjar el seu propi fem i beure la seva pròpia orina amb vosaltres?» (cf. Is 25.10).

Quart, en el culte d'Israel l'«aigua» s'abocava o ruixava (no se submergia a ningú) simbolitzant la purificació. És així com Aarón i els seus fills havien de rentar-se ritualment amb «aigua» com a part del ritu de consagració al sacerdoci: «I portaràs a Aarón i als seus fills a la porta del tabernacle de reunió, i els rentaràs amb aigua» (Éx 29.4). Unes certes parts de l'animal sacrificat havien de rentar-se amb «aigua» durant el culte: «I rentarà amb aigua els intestins i les cames» (Lv 1.9). Els ritus israelites a vegades incloïen «aigua santificada»: «Després prendrà el sacerdot de l'aigua santa en un got de fang; prendrà també el sacerdot de la pols que hi hagués en el sòl del tabernacle i el tirarà en l'aigua» (Nm 5.17). En el ritual d'Israel també s'usaven «aigües amargues»: «I farà el sacerdot estar en peu a la dona davant de Jehová, i descobrirà el cap de la dona, i posarà a les seves mans l'ofrena recordativa, que és l'ofrena de gelosia; i el sacerdot tindrà a la mà les aigües amargues que impliquen maledicció» (Nm 5.18). Aquesta «era «aigua» que causava maledicció i amargor a qui la bevia (Nm 5.24).

Cinquè, en noms propis el vocable s'usa en relació amb fonts, rierols o mars, i les regions que estan en el veïnat immediat d'aquestes aigües: «Vaig donar a Aarón: Presa la teva vara, i estén la teva mà sobre les aigües d'Egipte, sobre els seus rius, sobre els seus rierols i sobre els seus estanys, i sobre tots els seus dipòsits d'aigües, perquè es converteixin en sang» (Éx 7.19).

Sisè, el terme s'usa en sentit figurat de moltes maneres. Mayim al·ludeix al perill o aflicció: «Va enviar de l'alt i em va prendre; em va treure de les moltes aigües» (2 S 22.17). En 2 S 5.20 Mayim representa una força que irromp: «Va infringir Jehová als meus enemics davant de mi, com a corrent impetuós». Les «moltes aigües» poden referir-se a la insurrecció de les nacions impies en contra de Déu: «Els pobles faran estrèpit com de soroll de moltes aigües» (Is 17.13). El vocable, per tant, descriu un ímpetu violent i colpidor: «S'apoderaran d'ell terrors com d'aigües; remolí ho arrabassarà de nit» (Job 27.20). En altres passatges «aigua» s'usa per a representar la timidesa: «Pel que el cor d'ells va defallir i vi a ser com a aigua» (Jos 7.5). Relacionat una mica amb aquest sentit està la connotació de «transitori»: «I oblidaràs la teva misèria, o et recordaràs d'ella com d'aigües que van passar» (Job 11.16). En Is 32.2 «aigua» representa refrigeri: «I serà aquell home com escondedero contra el vent, i com a refugi contra la tamborinada; com a rierols d'aigua en terres de sequedat, com a ombra de gran penyal en terra calorosa». Els recessos afables o les aigües quietes simbolitzen el descans i la pau: «Al costat d'aigües de repòs em pasturarà» (Sal 23.2). S'usen termes semblants per a descriure els encants de l'esposa com a «aigües de vida» o «aigües vivificants»: «Beu l'aigua de la teva mateixa cisterna, i els raudales del teu propi pou» (Pr 5.15). L'«aigua» vessada representa vessament de sang (Dt 12.16), ira (Us 5.10), justícia i judici (Am 5.24) i sentiments de dolor (Job 3.24).
«aigües profundes, oceà; abismes, aigua subterrània, aigües, diluvis i torrents». Es troben cognats d'aquesta paraula en ugarítico, acádico (des d'Ebla, al voltant de 2400—2250 a. C.) i aràbic. En les 36 vegades que apareix el terme és en la seva majoria en passatges poètics en tots els períodes històrics.

El terme representa les «aigües profundes» les superfícies de les quals es congelen pel fred: «Les aigües s'endureixen a manera de pedra, i es congela la faç de l'abisme» (Job 38.30). En Sal 135.6 tehoÆm significa l'oceà en oposició a les mars: «Tot el que Jehová vol, ho fa, en els cels i en la terra, en les mars i en tots els abismes [en tots els oceans]» (cf. Sal 148.7s).

El vocable es refereix de manera particular als torrents profunds o fonts de les aigües. Quan els mariners s'aventuren a la mar enmig d'una violenta tempesta, «pugen als cels, descendeixen als abismo» (Sal 107.26). Aquesta és una expressió hiperbòlica o d'exageració poètica, però presenta els «abismes» com el contrari als cels. Aquest èmfasi està bé present en el Càntic de Moisès, on el terme representa l'amenaça de les «profunditats». Els «abismes», que sempre han existit (sense ser eterns), són un element de la naturalesa essencialment perillós: «Els abismes els van cobrir; van descendir a les profunditats com a pedra» (Éx 15.5). D'altra banda, tehoÆm pot significar res més que «aigües profundes» en les quals els objectes pesats s'enfonsen ràpidament.

TehoÆm pot representar també una font inacabable d'aigua o, a manera de comparació poètica, de benedicció: «Amb benediccions dels cels de dalt, amb benediccions de l'abisme que està sota» (Gn 49.25). En aquests casos el terme es refereix a «aigües subterrànies» que sempre estan disponibles: que es podien explotar cabando pous dels quals brollaven deus i que formaven part de les aigües sota oceans, llacs, mars i rius. Això va ser el que Déu va obrir juntament amb les aigües per sobre de la volta celeste (Gn 7.11; cf. 1.7) i que més tard va tancar per a acabar el gran diluvi (Gn 8.2; cf. Sal 37.7; 104.6; Ez 26.19). En tals contextos la paraula denota un «munt d'aigües»: «Ell junta com a munt les aigües» (Sal 33.7).

En Gn 1.2 (primer cas del terme) tehoÆm es refereix a «totes les aigües» que en el començament cobrien tot el globus terrestre: «Les tenebres estaven sobre la faç de l'abisme» (cf. Pr 3.20; 8.24, 27–28).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: AIGUA

AIGUA segons la Bíblia: A Orient és un dels pressupostos més importants de la vida. L'aigua en la Sagrada Escriptura significa aquesta i seguretat (Ez. 47:1).

A Orient és un dels pressupostos més importants de la vida. L'aigua en la Sagrada Escriptura significa aquesta i seguretat (Ez. 47:1). L'israelita es dirigeix a Déu com a la font d'aigua viva (Jer. 17.13), en la proximitat del qual el piadós pot viure (Sal. 1:3; Jer. 17:8); també Jesús es diu a si mateix aigua viva (Jn. 4.10, 13 s); qui creï en Ell, es convertirà així mateix en font de vida (Jn. 7.37 s).

L'aigua que s'aboca o que passa corrent són símbols de la vanitat de la vida i de la seva caducitat (Sal. 22.15; 2 S. 14.14). L'home pecador s'empassa els pecats com qui beu aigua (Jb. 15.16).

En hebreu, la paraula «aigua» s'usa sempre en plural («mayim»). Les aigües van cobrir la terra en el caos primitiu (Gn. 1:2), i després, quan Déu les va separar, van quedar les aigües superiors o del cel (Gn. 1:7; 7.10; Sal. 148:4) i les inferiors (Gn. 1:6).

L'aigua també apareix en l'Escriptura en les múltiples formes com existeix en la terra:
l'aigua de la mar (Is. 11:9; Am. 5:8),
d'un riu (Jos. 3:8),
d'un estany o d'un pou (Jn. 4:7),
aigua de pluja o de neu (Jb. 24:19),

d'una font (Stg. 3.11); l'aigua dolça és anomenada aigua viva o corrent (Gn. 26:19; Lv. 14:5).
Són notables les aigües del Diluvi (Gn. 7:7; Is. 54:9; 1 P. 3.20; 2 P. 3:6).

En Palestina, com en l'Antiguitat, l'aigua era de molt de valor; així, cadascun es preocupava de tenir la seva pròpia aigua, i els estrangers i els pobres havien de comprar-la (Nm. 20.19; 2 R. 19.24; Is. 55:1; Lm. 5:4; Pr. 5.15; 9.17).

L'aigua de les fonts era lliure. L'aigua s'emprava per al reg de la terra (Ez. 17:7; Sal. 1:3; 65:10; 104:10). Així com per a lavatorios higiènics religiosos.

Algunes expressions de l'hebreu són difícils de traduir al castellà, però poden ser interpretades així:
«aigua de cap» significa aigua de dormidera;
«aigua dels genolls» vol dir orinis (Is. 36:12).
En sentit figurat se'n diu aigua a un perill de mort (Sal. 18.17; 32:6; Jb. 27:20); també al desànim se'n diu aigües (Jer. 7:5).

L'aigua és un símbol de neteja espiritual, però mai pot regenerar per si sola. Els hebreus la usaven en les ablucions, que eren bastant freqüents. La secta de Qumram practicava aquestes ablucions diverses vegades al dia, cenyint-se estrictament a les prescripcions del ritual de la llei de Moisès.

Joan el Baptista va practicar el baptisme per a perdó de pecats, precursor del baptisme cristià, que és baptisme de creients i que segueix a la fe, perquè l'aigua no pot rentar els pecats si no hi ha penediment previ.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: AIGUA