Confesion

Significat de Confesion

(heb. tôdâh; gr. homologuía, homologuéÇ).

En general, un reconeixement de fe en Déu i en la seva superioritat i
autoritat, o una admissió de pecat; qualsevol dels 2, d'acord amb les
circumstàncies, pot ser públic o privat, i ja sigui a Déu o als homes.
La confessió del poder i la supremacia de Déu pot ser o no sincera (1 R.
8.33,35: Is. 48:1), voluntària o involuntària (Ro. 14.11; Fil. 2.11), com
també la confessió del pecat. En la confessió individual ha d'haver-hi un
reconeixement específic del pecat o pecats involucrats (Lv. 5:5),
acompanyat de penediment (Mt. 3:2,6,8; Hch. 2.38; cf Sal. 38:18),
restitució si és necessària i possible (Lv. 6:4; Lc. 19:8; cf Nm. 5:7,8), i
reforma (1 R. 8.35; Pr. 28:13; Is. 55:7; Hch. 19.18,19). Si es compleixen els
requisits, s'assegura el perdó (1 Jn. 1:9). Tots els pecats es deuen
confessar a Déu, i els que afecten les persones, també a elles (Mt.
5.23,24; Lc. 17:4; Stg. 5.16).

La paraula «confessió» s'usa a vegades per a descriure una declaració de fe en
Crist (Lc. 12:8; Ro. 10:9; 1 Jn. 4.15); un reconeixement obert o una
professió de les creences de la persona (Hch. 23:8; Ro. 10.10); o la
acceptació o afirmació d'una creença o d'un fet (Jn. 1.20; Hch. 24:14).
També s'usa la paraula per a descriure el reconeixement que Crist fa de
el seu propi poble davant el Pare (Mt. 10.32; Ap. 3:5). No existeix suport bíblic
per a establir una confessió eclesiàstica en la qual l'absolució del pecat
ve a ser una funció sacerdotal.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: CONFESION

CONFESSIÓ segons la Bíblia: (a) La primera és la «confessió de pecat». Era ordenada per la llei, i si anava acompanyada de sacrifici portava al perdó (Lv. 5:5; Nm. 5:7).

Hi ha dues aplicacions d'aquesta paraula, una de les quals és sovint passada per alt.

(a) La primera és la «confessió de pecat». Era ordenada per la llei, i si anava acompanyada de sacrifici portava al perdó (Lv. 5:5; Nm. 5:7).

És bell veure com Esdras, Nehemías i Daniel van confessar els pecats del poble com si haguessin estat seus propis (Esd. 9:1-15; 10:1; Neh. 1:6; 9:2, 3; Dn. 9:4-20).

Quan Joan el Baptista estava complint la seva missió, el poble «confessava» els seus pecats, i eren batejats (Mt. 3:5, 6); del cristià es diu: «si confessem els nostres pecats, ell és fidel i just per a perdonar els nostres pecats, i netejar-nos de tota maldat» (1 Jn. 1:9; cp. Sal. 32:5).

Som exhortats a confessar-nos mútuament les nostres ofenses (Stg. 5.16).

(b) L'altra aplicació del terme és la «confessió del Senyor Jesús». Els governants jueus van disposar que si algú «confessava» que Jesús era el Crist, fos expulsat de la sinagoga (Jn. 9.22).

D'altra banda: «si confessessis amb la teva boca que Jesús és el Senyor, i creguessis en el teu cor que Déu li va aixecar dels morts seràs excepte…» es confessa per a salvació.

Aquí tenim la professió, com certament es tradueix la mateixa paraula, «homologeõ»: «Retinguem la nostra professió», «Professió de la nostra esperança» (He. 5.14; 10.23).

Davant Ponç Pilat el Senyor Jesús va donar testimoniatge de la bona professió: Va confessar que era el rei dels jueus.
A Timoteo se li recorda que ell ha professat una bona confessió (1 Tu. 6.12, 13).

Tota llengua haurà de confessar que Jesucrist és Senyor, per a glòria de Déu Padre (Fil. 2.11).

És una gran gràcia per al creient poder confessar-li ara de cor.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: CONFESION