Dol

Significat de Dol

(heb. ébel, bekî; gr. pénthos pénthein,»plor», «dol», «dejuni»).

Acte i experiència de tristesa i lamento, especialment per causa de la mort
d'un amic íntim o un parent. Als països orientals el dol era
sovint ostentós, costós i mecànic. Les evidències públiques que
un eºstaba de dol incloïen actes com reemplaçar la roba amb peces fetes
de tela aspra («cilicio»; JI. 1:8), descurar els hàbits corrents de
higiene (com pentinar-se, afaitar-se, banyar-se; 2 S.19.24), trencar el mantell i
afaitar-se el cap (Job 1.20), asseure's sobre cilicio i cendra (Job 16.15; (cf
2 S. 13.31), abstenir-se d'usar adorns (Ex. 33:4), copejar-se el pit (ls.
32:12; Lc. 23.48), dejunar (Neh. 1:4; Sal. 35: 13) i plorar en veu alta (Jl.
1:8, 13). A Aarón se li va prohibir fer dol per la mort dels seus fills
rebels, Nadab i Abiú (Lv. 10:6). Amb freqüència, sobre els amics s'unien
«lloradores» professionals i sacrilegos (Jer. 9.17, 18; Mt. 9.23), i Jer. 16: 7
implica que se servien menjars. D'acord amb Herodoto, als països veïns
d'Israel prevalien costums similars, per la qual cosa unes certes modalitats de
dol que a vegades es practicava a Israel (Jer.16:6; 41:5; El meu. 1.16)
probablement es van inspirar en els seus veïns pagans. Sembla haver-hi hagut una
significació idolàtrica en la pràctica 339 d'afaitar-se el cap i sajarse la
carn, que va ser prohibida als israelites (Lv. 19.27, 28; 21:5; Dt. 14:1). Els
hebreus van plorar 30 dies per Moisès (Dt. 34:8) i 7 dies per Saúl (1 S. 31:13).
Quan Jacob va morir, els egipcis van tenir dol per 70 dies, i la processó
funerària va plorar 7 dies addicionals en Atad, més enllà del Jordán (Gn. 50:3, 10).
El dolor pels pecats és el més noble dels dols. Els profetes
van amonestar repetides vegades a Israel a lamentar-se pels seus pecats (Jer. 4:8;
6.26).

Bib.: Herodoto ii.66.85; iv.71; viii.99; ix.24.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: DOL

DOL segons la Bíblia: Era costum dels hebreus, com continua sent-ho a Orient, fer una gran exhibició de dol.

Era costum dels hebreus, com continua sent-ho a Orient, fer una gran exhibició de dol.

Per a expressar el seu dolor per la mort d'un ser estimat, o per una calamitat pública o privada, copejaven el pit, es cobrien el cap, dejunaven, tiraven pols o cendres sobre els seus caps, descuraven el seu cabell, portaven vestits de colors apagats, esquinçaven les seves vestidures, es vestien de sac, etc.

Per a Ansa i Sedequías va haver-hi una gran combustió de perfums a la seva mort, molt probablement imitant als pagans (2 Cr. 16.14; Jer. 34 5).
Es contractava planyívoles professionals (Jer. 9.17, 18 cp. 2 S. 14:2; Am. 5.16).

També es presentaven músics que tocaven músiques fúnebres (Mt. 9.23).
Déu no desitja que aquells que han perdut un ser estimat manquin de sentiments: el mateix Senyor Jesús va plorar davant la tomba de Lázaro.

Però Déu vol que hi hagi realitat en totes les coses. Ell mateix ha d'exhortar al seu poble: «Esquinceu el vostre cor, i no els vostres vestits» (Jl. 2.13).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: DOL