Gloria

Significat de Gloria

En la literatura bíblica, terme que expressa 2 conceptes generals: A.
«Honor», «lloança», «estima»: les qualitats que produeixen honor o provoquen
admiració. B. «Lluentor» que emana d'un ésser o objecte radiant i que ho envolta;
«esplendor». En la RVR es tradueixen com a «glòria» diverses paraules hebrees i
gregues; encara que la majoria d'elles s'usa poques vegades, els seus significats són el
prou pròxims als conceptes de la paraula espanyola com per a ser
fàcilment comprensibles en el context.

En l'AT «glòria» és, en la majoria dels casos, traducció de l'heb. kâbôd.
Com deriva de l'arrel verbal kbd, «ser pesat [greu]», en el seu ús primari el
terme indica «pes» i «valia», i per tant «estima», «honor», «honra»,
«admiració» (Dt. 5.24; Nm. 24:11; etc.). En alguns textos està lligat al
honor i a la majestat que provenen d'alts càrrecs o de la reialesa (Gn. 45:13;
Est. 1:4; etc.), o l'honor que resulta de la riquesa (Est. 5.11; Job 19:9).
En els passatges que parlen de la lloança 496 que s'ofereix a Déu, el terme
«glòria» es pot referir a l'honor i l'estima que els seus adoradors li atribueixen
(1 Cr. 16.28, 29; Sal. 29:1, 2; etc.). Ocasionalment kâbôd designa aquells
atributs o aquelles característiques que produeixen estima o admiració. Per
exemple, quan Moisès va demanar veure la glòria de Déu (Ex. 33:18), la seva resposta
va indicar que considerava les virtuts i gràcies del seu caràcter com la seva «glòria»
especial (33:19; 34:6, 7).

El terme també s'usa per a referir-se a la «riquesa» i les propietats
personals (Gn. 31:1), com així a l'honor i estima que resulta de tal riquesa.
També kâbôd apareix en contextos que parlen de la lluentor i de la llum
resplendent que acompanya la presència de Déu (Ex. 24:16, 17; Ez. 10:4;
etc.).

Hi ha altres paraules hebrees que s'usen esporàdicament com a «glòria». Entri
elles, les més freqüents són: 1. Hadar, un sinònim pròxim a kâbôd. La hi ha
traduït com a «glòria» (Sal. 90:16; Is. 5.14), «resplendor» (Is. 2.10, 19,
21), «honra» (Sal. 8:5) «honor» (Pr. 31:25) i «lloança» (La meva. 2:9). 2. Hôd,
un altre sinònim de kâbôd; generalment denota «esplendor», «majestat». Li la
tradueix en la RVR com a «glòria» (1 Cr. 29:25; Sal. 104:1), «honor» (1 Cr.
29:11; Pr. 5:9), «honra» (Sal. 21:5; Dn. 11.21), «magnificència» (Sal. 145:5),
«majestat» (Job 37:22), «dignitat» (Nm. 27:20) i «lloança» (Sal. 96:6). 3.
Tsebî, que generalment emfatitza una glòria i honor que provoca admiració o
orgull («gIoria», Is. 23:9; 24:16; Ez. 26:20; «bellesa», Is. 13.19; 28:1, 4;
«bella», Ez. 20:6, 15; «desitjable», Ez. 25:9: etc.). 4. Tif ereth, «honor»,
que sovint emfatitza el que és bell: no obstant això, amb freqüència el terme
es refereix merament al que s'aprecia especialment. Es tradueix per
«glòria» (1 Cr. 29:11; Is. 63:12; Sal. 78:61, 89:17; etc.), «gIorioso» (1 Cr.
29:13; Is. 63:14, 15), «honra» (1 Cr. 22:5; Pr. 16.31; 17:6) i «lloança» (Jer.
13.11).

En el NT la paraula corrent per a «glòria» és dóxa. En molts casos té un
significat paral·lel a kâbôd; però mentre el terme de l'AT emfatitza
generalment l'«honor» i idees relacionades amb ell, el dóxa del NT sovint es
relaciona amb «lluentor», com la radiació d'una llum forta (1 Co. 15.41), el
esplendor que emana de la presència d'éssers celestials (Lc. 9.32; Hch. 22.11;
Ap. 21.23; etc.) o el que envolta a un que ha estat en la presència de Déu
(Lc. 9.31; 2 Co. 3:7; etc.). S'usa en forma similar per a l'esplendor de la
vida futura i de la llar celestial (Ro. 8.18; 2 Co. 4.17; 2 Tu. 2.10; etc.),
com també dels cossos ressuscitats (1 Co. 15.43). En molts contextos,
no obstant això, el concepte de la paraula és abstracte i involucra idees com
«fama», «renom» i «honor» (Jn. 7.18; 8.50; etc.; cf Jn. 5.41, 44; 2 Co. 6:8,
RVR «honra»). Per causa d'aquest significat, amb freqüència dóxa apareix en
expressions de lloança a Déu, en la qual els homes i els àngels tributen
honor i adoració al Senyor (Lc. 2.14; Ro. 11.36; etc.; cf l'ordre en Ap. 14:7
de «donar glòria» a Déu). En un altre sentit, encara que evidentment relacionat amb
éstos, apareix amb el significat de «magnificència» o «grandesa» (Mt. 4:8; Lc.
12.27; etc.).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: GLÒRIA

GLORIA segons la Bíblia: (a) El primer sentit és el d'ornament:
Salomó, en tota la seva glòria, va revestit de vestidures règies (Mt. 6.29)

(a) El primer sentit és el d'ornament:
Salomó, en tota la seva glòria, va revestit de vestidures règies (Mt. 6.29),

el cabell és la glòria de la dona (1 Co. 11.15),
la força és la glòria dels joves (Pr. 20.29),

els pares són la glòria dels fills (Pr. 17:6).
També s'esmenta la glòria del Líban (Is. 35:2) i
la glòria de les nacions (Ap. 21.26)

(b) La glòria de Déu és la resplendor que emana de la seva persona, l'aura encegadora de totes les seves perfeccions. Aquesta glòria, comparable a un foc devorador (Éx. 24:17), anonada, abat i inspira temor, respecte i adoració; l'home no pot veure la glòria real de Déu i continuar viu (Éx. 33:18, 20, 22). Així, tots aquells que han tingut una trobada amb el Senyor reben alguna cosa d'ella:

Israel i Moisès davant el tabernacle (Éx. 40:34, 35).
Salomó en la dedicació del Temple (1 R. 8.11).
Isaïes en el moment de la seva crida (Is. 6:3),
Ezequiel en la seva visió (Ez. 1.28), els pastors de Betlem (Lc. 2:9),
Esteban davant la mort (Hch. 7.55), etc.

La glòria divina es revela en la creació (Sal. 19:2), i de manera particular en l'home fet a imatge de Déu (1 Co. 11:7); es manifesta enmig de judicis (Nm. 16.42-46, etc.), es mostra enmig de les nacions (Sal. 97:6); sobretot, apareix en la redempció oferta al món sencer (Is. 40:5).

(c) La glòria manifestada en Jesucrist. La glòria inaccessible del Déu d'Israel s'ha acostat a nosaltres: en Crist l'hem pogut contemplar i estimar sense ser consumits per ella (Jn. 1.14; 17:5, 24; He. 1:3).

Jesús ha mostrat aquesta glòria:
pels seus miracles (Jn. 2.11; 11:4),
per la seva santedat perfecta (Jn. 17:4),
en la seva transfiguració (2 P. 1.17),
en la seva resurrecció (Ro. 6:4),
en la seva ascensió (Lc. 24:26; Jn. 17:5; He. 2:9).

I el Senyor de la glòria ha de tornar aviat (1 Co. 2:8; Stg. 2:1), amb tota la resplendor de la seva majestat, per a jutjar i regnar (Mt. 16.27; 25:31).

En principi, Ell ja ens ha donat la seva glòria (Jn. 17.22); contemplant-la com a través d'un mirall, som transformats a la seva imatge de glòria en glòria per l'Esperit (2 Co. 3.18).

És pròxim el moment en el qual rebrem la glòria eterna (2 Tu. 2.10), quan apareixerem amb Crist en glòria (Col. 3:4), tenint el nostre mateix cos la seva part en aquesta glorificació (1 Co. 15.43).

Llavors, i per sempre, serem il·luminats per la glòria de Déu, l'única llumenera de la santa ciutat (Ap. 21.23). Ell és veritablement el rei de la glòria, i tot en el seu palau proclama: Gloria! (Sal. 24:9-10; 29:9).

(d) Donar glòria a Déu és lloar-li, donar-li honra, exaltar-li i celebrar les seves perfeccions (Dt. 32:3; Sal. 29:1-2; 115:1; Lc. 17.18; Ro. 14.11). D'aquí ve el terme «doxologia» (del gr. «doxa», canviat de nom, honor), que és una fórmula d'oració en la qual es rendeix glòria a Déu (cp. Sal. 41:14; 72:18-19; Mt. 6.13 b; Ro. 11.36; 16.25-27; Jud. 24-25; Ap. 1:5-6, etc.).

Glorificar a Déu és també retre-li homenatge, reconèixer-ho com l'únic sobirà, i la font de tot bé (Dn. 4.34; 5.23; Lc. 5.25; 17.15).
Jesús, per la seva vida santa i perfecta obediència, va glorificar a Déu sobre la terra (Jn. 17:4).

Pedro havia de glorificar a Déu en sofrir el martiri (Jn. 21.19).
El creient es gloría en Déu i en Crist el Salvador (Ro. 5.11; 15.17).
El que es glorifica a si mateix comet el greu pecat de robar-li a Déu l'honor que li és degut (Sal. 49:7; 52:3; 75:5); el Senyor dóna la seva salvació gratuïtament als humils, «a fi que ningú es vani en la seva presència» (1 Co. 1.29; Ef. 2:9).

Serà a la fi glorificat pels seus judicis, puix que éstos restabliran la seva autoritat i el seu regne, rebutjat tot això pels impius (Lv. 10:3; cp. Is. 5.16).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: GLÒRIA